Ara bé, si cal parlar duna institució precursora de la renovació pedagògica des duna perspectiva de gènere, és obligat, sens dubte, fer referència a lEscuela de Estudios Superiores del Magisterio,4 destinada a la formació dinspectors de primera ensenyança i del professorat de Normals en les seccions de ciències, lletres i labors, que shavia de convertir en un autèntic planter de normalistes i inspectores, imbuïdes no sols de noves teories i pràctiques educatives sinó, per damunt de tot, duna manera moderna de viure. Així es convertien en models per a les mestres a les quals formaven i, a través delles, del conjunt de les dones.
Lescola era una reorganització de lEscuela Superior del Magisterio,5 que havia estat creada amb
una marcada tendencia a la especialización del alumnado, con predominio, sobre toda otra, de la enseñanza metodológica y con el propósito de sustituir la oposición, como medio de ingreso en el Profesorado de Normales y en la Inspección de primera enseñanza, por la garantía de aquel Centro al otorgar a sus alumnos el Título profesional correspondiente.6
Instal·lada en el carrer Montalbán de Madrid, en el número 20, estava organitzada en règim coeducatiu. Vegem, en la relació de matèries comunes que es cursaven al llarg dels tres cursos i que safegien a les especíques de les tres especialitats, lalt nivell i la modernitat dels seus estudis:
Primer curs: Religió i moral. Principis de losoa. Filosoa i higiene natural. Pedagogia.
Segon curs: Pedagogia danormals. Legislació escolar comparada. Tècniques dinspecció. Dret i economia social. Anglès o alemany.
Tercer curs: Història de la pedagogia. Higiene escolar. Anglès o alemany. Pràctiques.
Ideològicament prop dels pressupòsits institucionistes, el seu claustre tenia professors de diferents tendències, i això li conferia un pluralisme molt apreciat pels seus deixebles: Adolfo A. Buylla (director del centre), Concepción Saiz Otero (directora destudis de la secció dalumnes), Magdalena S. Fuentes Soto, José Ortega y Gasset, Luis de Zulueta, Domingo Barnés, Runo Blanco, Ricardo Beltrán Rózpide, José Rogerio Sánchez, Angel Vegue, Teodosio Leal, Enrique Reig Casanova
I entre les alumnes de les primeres promocions podem recordar María de Maeztu Witney (directora de la Residencia de Señoritas), Juana de Ontañón, M. Gloria Giner y Giner, M. Luisa Navarro, Leonor Serrano, Josefa Úriz Pi, Victoria Durán, Adelaida García de Castro, Aurelia Gutiérrez Blanchard, Carmen García de Castro, Ernestina Otero, Angelina Carnicer, M. Teresa Buganda y Sainz de Baranda, M. Josefa Segovia Morón, Sara Fernández Gómez, Margarida Comas, Carmen Cuesta del Muro, Emma Martínez Bay, Mariana Ruiz Vallecillo, M. Concepción Tarazaga Colomer, Natalia Ballester, Francisca de Paula Bohigas, Ángela Sempere Sanjuán, María Sánchez Arbós. Si continuem el nostre recorregut per les llistes dels alumnes daquesta escola ns a 1932, quan es va tancar en transformar-se els seus estudis en universitaris, dins de la secció de pedagogia, reconeixerem els noms de la majoria de professores de Normal i inspectores que havien de marcar la pedagogia espanyola, tant en lèpoca republicana com en el franquisme, una mostra de la pluralitat ideològica a què fèiem esment.
Un tercer organisme inuent va ser la Junta de Ampliación de Estudios (1907), que va permetre a mestres, inspectores, professores de la Normal visitar els països estrangers gràcies a les seues beques,7 fet que facilità, duna banda, el coneixement directe de les experiències educatives innovadores i, de laltra, i no menys important, viatjar a altres països i gaudir, en primera persona, daires renovadors.
Leducació de les dones era, per tant, un repte de màxima actualitat a començament del segle XX. Si centrem la nostra mirada en les comarques valencianes, lany 1910 líndex global danalfabetisme dels seus habitants era del 68,56 %, del qual un 62,64 % era dhomes analfabets i un 74,41 % de dones. Aquestes xifres responen a la realitat duna generalitzada escassesa dinfraestructures i de material, una manca de consciència de la necessitat de lassistència de les xiquetes a lescola, i una defectuosa formació de les mestres, encara que sucient si tenim present quin era el currículum que ensenyaven en les escoles. A més a més, les xiquetes no disposaven duna quantitat adequada descoles que fera possible lobligatorietat de la seua escolarització, i ns i tot les existents estaven en unes condicions força dolentes. La premsa diària recull lestat daquestes mal anomenades escoles:
Asisten a estas dos escuelas nacionales unos doscientos cincuenta niños de ambos sexos, cifra aplastante para un profesor, así tuviese el organismo de acero. A las restantes criaturas que han de quedar en la calle como los gorriones no sabemos lo que les espera. [] La escuela de don Anacleto Roselló Ferrer [] y la de doña Josefa Paredes. Una y otra poseen un material decientísimo y unos bancos rotos, sucios y multipersonales de los «excomulgados» y mandados retirar por las leyes pedagógicas del actual gobierno, las cuales repetimos una vez más debían cumplirse con más obediencia por los Ayuntamientos [] Tiene esto menos explicación aquí que en parte alguna porque precisamente existe en Tabernes de la Valldigna, y para honra suya, la mejor fábrica española de mesas-bancos para escuelas, de inteligente combinación pedagógica, muy recomendados por la higiene, construidos bajo direcciones técnicas y con madera de haya de Austria, que es la más seca y limpia.8
Al penetrar en la escuela de doña Hortensia Franc sorprendemos a la maestra excitada por el susto. Acaba de caerse la barandilla de hierro que circunda la plataforma y varias niñas han estado a punto de desgraciarse. Por verdadera fortuna no ha ocurrido un zafarrancho. Contamos los bancos de la escuela que son nueve y en estado desastroso. No hay uno sano y todos aprovechan para la leña. Nueve bancos para sesenta niñas es un dato que habla por todos de la situación de esta escuela, que crispa los puños.9
La lectura de les memòries que les mateixes mestres redactaren en els cursos 1908 i 1909 ens mostra una escola on «se falta por cualquier pretexto, por cualquier motivo. El rigor de la estación o su benignidad, la lluvia, la nieve, hasta muchas veces el aire, roban alumnas a la escuela. Las ocupaciones que muchas veces tienen en sus casas, todo viene a resultar en perjuicio del adelantamiento de las niñas y consiguiente disgusto de la maestra».10 Lescola femenina tenia la nalitat de formar dones amb el triple ideal de feinera, instruïda i virtuosa: «Las labores juntamente con la lectura, escritura y religión, constituyen los cimientos sobre los cuales se ha de formar el gran edicio regenerador: la mujer hacendosa, instruida y virtuosa».11
Malgrat tot, lescola valenciana havia viscut un impuls renovador propiciat per un sector minoritari però important del magisteri, en el qual shavien implicat les mestres. Algunes pinzellades ens acosten a aquesta realitat. En 1910 sinaugura a València el primer grup escolar graduat, el Cervantes, del qual va ser directora de la secció de xiquetes la mestra Natividad Domínguez de Roger, compromesa amb lideari de lEscola Nova, membre del grup valencià12 i introductora de la metodologia Montessori en el seu parvulari; en 1913 és nomenada la primera inspectora, Adelaida García de Castro y García de Castro, formada en lEscuela Superior del Magisterio de Madrid, de la qual fou membre de la primera promoció; i en 1922 la mestra Amparo Navarro reivindica leducació en la llengua materna, per a facilitar laprenentatge escolar a la població valencianoparlant.