Tot plegat, cinc dones a les quals hem pogut recuperar i sentir no sols a través de la seua escriptura sinó gràcies a la memòria viva daquells que han mantingut encesa la ama de lesperança malgrat la llarga nit del franquisme.
Aquestes històries de vida han suposat anys de recerca, de compartir trobades, de seguir petjades per camins ben diferents. Han estat molts homes, però sobretot nombroses dones, els qui, després duna conferència, duna xarrada, duna exposició, sens han acostat per a oferir-nos el seu testimoni. Gràcies a la seua desinteressada col·laboració, hem pogut escriure aquestes pàgines. I han estat també elles qui ens han obligat a posar-les per escrit, perquè volien saber i que es difonguera la seua veu. El nostre desig és que la seua publicació ens acoste a altres homes i dones que també tenen paraules silenciades per a reconstruir lèpoca en la qual els mestres i les mestres foren, en la perfecta denició de Manuel Rivas, «las luces de la República».
1. Enrique Moradiellos: «Uso y abuso de la historia: la Guerra Civil», El País, 31/10/2005.
2. M. Ángeles Durán: «Liberación y utopía: la mujer ante la ciencia», en M. Ángeles Durán (ed.): Liberación y utopía, Madrid, Akal, 1982, pp. 19-22.
3. Willen Frijhoff: «Història de leducació. Un balanç de levolució historiogràca». Conferència impartida en les XVIII Jornades dHistòria de leducació. Resistència al franquisme i educació no formal, Banyoles, 2007, exemplar fotocopiat, p. 7.
4. Una exposició més detallada de les premisses en què es basava la depuració franquista del Magisteri es pot seguir en Juan Manuel Fernández Soria i M. del Carmen Agulló Díaz: Maestros valencianos bajo el franquismo. La depuración del Magisterio: 1939-1944, València, Institució Alfons el Magnànim, 1999.
5. Dolores Juliano: El juego de las astucias. Mujer y construcción de modelos sociales alternativos, Madrid, Horas y horas, 1992, p. 26.
6. Adrienne Rich: Sobre mentiras, secretos y silencios, Barcelona, Ed. Icaria, 1983.
1 Per una nova educació de les dones a les escoles valencianes
Leducació de les dones espanyoles shavia vist reduïda, al llarg dels segles, al minvat currículum de «cosir, resar i llegir», tal com tradicionalment shavia decidit que era necessari i sucient per a desenvolupar la missió desposes i mares, en lestret marc de leconomia domèstica i de la privacitat. El pas del temps, però, amb larribada de la industrialització i dels canvis socials consegüents, modicaren les exigències i ampliaren els horitzons per la incorporació de la dona a làmbit públic, tant des de la perspectiva laboral com de la participació política i social.
Des de nals del segle XIX, un incipient moviment feminista va crear, malgrat fortes oposicions dels sectors més conservadors, un corrent a favor de la concessió dels drets polítics i socials a les dones espanyoles. Al mateix temps, la seua incorporació al món laboral, no sols en les fàbriques, sinó en el sector serveis, comporta una major i millor formació. Veus de pedagogues no sospitoses de radicalisme com Rosa Sensat, presenten un nou currículum femení, pensat per a formar persones abans que dones, de manera que puga compaginar-se una educació àmplia amb una despecíca que les prepare per al seu paper propi, no qüestionat, de mares:
La dona sha deducar primerament per a bastar-se a si mateixa a de conquistar la seua independència econòmica i poder portar al matrimoni una idealitat i un afecte i no la mira egoista duna solució al problema de la vida; sols daquesta manera podran constituir-se els matrimonis sota lúnica base moral que poden tenir, que és lamor. La dona sha deducar pensant que pot ser esposa, lautèntica companya de lhome, la seua amiga més lleial, que sinteressa pels seus treballs, que entre en el cercle de les seues activitats, que lajuda, si cal, cooperant junts en els quefers diaris amb una completa compenetració desperit. La dona sha deducar per a complir, fora del paper desposa i mare, amb el deure de contribuir als grans ideals de progrés moral i material que sostenen la vida dels pobles.1
A poc a poc el model de lángel del hogar és substituït pel de la dona il·lustrada, capaç de ser ecaç en el treball domèstic i extradomèstic, ns i tot quan els compagina tots dos. Bon exemple són les propostes educatives que sorgeixen de la Institución Libre de Enseñanza, concretades en les conferències dominicals per a dones organitzades per Fernando de Castro en 1868, lAteneo Artístico y Literario de Señoras i lEscuela de Institutrices també organitzats per Fernando de Castro, en 1869 i, en especial, lAsociación para la Enseñanza de la Mujer.
Les propostes institucionistes van conferint un aire nou als ideals femenins, i aniran, a poc a poc, impregnant la legislació, que permetrà laccés de les dones a la universitat (1910), la seua incorporació progressiva als estudis de batxillerat, la reducció de lanalfabetisme amb mesures concretes dalfabetització dadultes, i el desenvolupament duna política educativa que comença a crear escoles de xiquetes per a facilitar la seua escolarització real.
A aquest impuls cal sumar la inuència de tres institucions que traçaran, en bona part, el futur educatiu de les dones: lEscola Normal Central, lEscuela Superior de Estudios del Magisterio i la Junta de Ampliación de Estudios.
LEscola Normal Central,2 sols per a dones, creada per O. M. de 24/02/1858, era destinada a promoure leducació femenina espanyola; tenia un claustre presidit per la directora Carmen Rojo, en què hi havia, entre altres, Concepción Saiz, Agustín Sardá, Torres Campos, i intentava formar les mestres seguint les bases regeneracionistes. Les paraules duna de les seues professores més rellevants, Concepción Saiz Otero, poden resumir la inuència daquest organisme en lesdevenir de les mestres:
La Escuela Normal Central hizo, en un cuarto de siglo, la labor casi milagrosa de transformar a la mujer española, de ser pasivo, destinado (fuera de la función de la maternidad siempre augusta) a convertirse en peso muerto de la sociedad, en un ser inteligente, activo, apto para bastarse a sí misma, y aun para servir a otros de sostén fuerte y abnegado. Aquellos tipos de las Señoras de Porreño, arrancados por el maestro Galdós a la vida real de la segunda mitad del siglo XIX, han pasado a la Historia; aquellas distinguidas señoras, sin personalidad, que en la senectud se denominaban huérfanas del Magistrado A o del Coronel B, se envolvían en ajadas sedas, y a veces se desayunaban con el chocolate que a la hora de la merienda les ofrecía la pariente o la amiga a quien favorecían con su amable visita, se fueron para no volver. Esta obra de regeneración social femenina es el sazonado fruto de la Escuela Normal Central de Maestras, que arrancó preocupaciones, iluminó inteligencias y abrió sendas practicables a la digna actividad femenil.3