Mestres modernes que servirien de model a les seues alumnes, amb les quals establiren unes relacions diferents com a dones i des de la seua autoritat inuïren de manera profunda en la seua formació. Dací el seu perill. I dací el seu càstig. El franquisme identicaria rojas amb dones públiques, llibertines, dolentes condemnant-les socialment. Aquest fet inuiria perquè, després de la derrota, les mateixes famílies no volgueren parlar delles, amagant que havien participat en mítings, que shavien casat civilment, que gaudiren de relacions lliures. Una espessa xarxa de mentides i secrets amagaria un passat de modernitat i progrés, sepultant amb moralina una història transgressora i fent que les lles desconegueren la trajectòria vital de les seues mares.
Per altra banda, com a mestres, qüestionaven la pedagogia tradicional, i alhora contribuïen amb les seues pràctiques a renovar lescola i la societat, construïen un espai democràtic, participatiu, educatiu en una paraula, i establien vincles visibles entre lescola i la societat, perquè creien en la indissolubilitat del canvi social i educatiu.
Les mestres republicanes volien trencar un model de dona submisa, resignada, silenciosa, i una escola que reproduïra aquest estereotip. En denitiva, van prendre la paraula i simplicaren totalment amb la política republicana. Perduda la guerra, totes elles patiren un llarg exili interior o exterior.
Es tracta, seguint la invitació dAdrienne Rich, de desaar les mentides, reinterpretar els silencis i descobrir els secrets, de rescatar i fer públiques les històries personals i professionals dunes mestres valencianes que representen les dones de la seua generació, ciutadanes republicanes, cultes, lliurepensadores, que començaren, durant les primeres dècades del segle XX i, en especial, durant la II República, el camí vers una societat més justa, lliure i solidària, en què les dones foren les protagonistes.
Aquesta recuperació és important per elles mateixes, ja que mereixen eixir del silenci i loblit a què les condemnà el franquisme. Però també perquè és la història de la pèrdua que, per a elles en particular, però per a totes les dones en general, va suposar la derrota dels seus ideals esclafats sota el triomf de la rebel·lió militar encapçalada per Franco i els llargs anys dexili interior i exterior que començaren en els anys quaranta.
A part de les que presentem en aquest llibre, afortunadament, nhi ha més. Som conscients que en manquen moltes altres, com la inspectora Ángela Sempere, les professores de la Normal Conxa Tarazaga i María Villén, les mestres Rafaela Martínez Aguilar, Genoveva Pons Roger, Carmen Valero, Mercedes Milego Díaz, Magdalena Marzal, María Durá, Carmen Maestre, Manuela Esplugues Moreno, ns i tot sagues familiars com la dels Uribes, amb Teresa i Julia; les Ballester Gozalvo, amb Julia, Desamparados, Elvira i Enriqueta; o les germanes Puricación i Agustina Castillo.
Hem decidit, però, centrar-nos en cinc mestres: la professora de la Normal Carmen García de Castro, les mestres Francisca de Asís Sanchis Ferrer i Amparo Navarro Giner, i les joves mestres del Pla Professional Enriqueta Agut Armer i Guillermina Medrano Aranda. Creiem que, a més dencarnar dues generacions de mestres, entre elles teixiren una xarxa de relacions de complicitat ideològica i personal que ens permeten fer una lectura diferent de la política educativa republicana, que abraça tots els seus vessants renovadors.
Recordem que Carmen García de Castro, professora de la Normal, ho va ser de Guillermina Medrano i dEnriqueta Agut, membres de la primera promoció del Pla Professional; Guillermina coincidí amb Paquita Sanchis exercint a les escoles de Llíria; per part seua, Enriqueta va estar amb Amparo Navarro en lexperiència frustrada de lInstitut dAssistència Social Maestro Ripoll, i totes elles pertanyerien a la FETE. I cap delles no va tornar a exercir la docència en la seua escola. Sancionades amb lexpulsió del Magisteri, ns i tot les que molts anys després foren rehabilitades ho foren lluny daquell espai on, en els anys republicans, havien desenvolupat la seua tasca.
Serà, doncs, a través de les seues vides i els seus testimonis escrits com reconstruirem en bona part la renovació pedagògica valenciana: la nova formació inicial del Magisteri en la Normal unicada, mitjançant el Pla Professional; el procés de selecció i formació dels nous docents; la valencianització de lescola, les Misiones Pedagógicas, la fundació de la FETE, la introducció de nous continguts que lliguen escola i societat com lhigienisme, el naturisme, les colònies escolars; les propostes de pedagogia activa de la Institución Libre de Enseñanza i lEscola Nova.
La recuperació daquestes microhistòries ens permet, en concret, una nova mirada al voltant de leducació de les dones valencianes en la república i, en general, avançar cap a lelaboració duna macrohistòria educativa.
Pel que fa a les fonts utilitzades, per a dotar el treball de la màxima abilitat possible, hem intentat combinar la imprescindible recerca documental en arxius amb la lectura bibliogràca, la consulta en hemeroteques i les fonts orals. La documentació trobada en els arxius estatals del Ministeri dEducació a Alcalá de Henares i de la Guerra Civil a Salamanca, la de la Universitat i Diputació de València, la dipositada en arxius municipals i personals, sha intentat complementar amb la lectura de la premsa diària i setmanal de lèpoca, en especial la valenciana, i, per damunt de tot, amb la paraula, amb les seues veus que han arribat a nosaltres per diferents camins convergint totes en una única narració.
El pas implacable del temps sols ens ha permès conèixer personalment Guillermina Medrano. Per aquesta raó, la seua biograa és lúnica que és fruit duna font oral directa, sense intermediaris, escrita a partir de llargues converses en els seus domicilis dels carrers Cuba i Gascó Oliag a València, i de cartes remeses quan residia als EUA. Redactada, en bona part, per ella mateixa, hem intentat complementar-la i contrapuntar-la en alguns passatges, encara que hem respectat la seua paraula.
Les altres quatre han estat reconstruïdes mitjançant moltes mans i veus, des despais força allunyats i en un llarg període de temps. Lespès vel del franquisme ens ha obligat a desenvolupar una tasca gairebé de detectius en què la col·laboració de nombroses persones sha fet imprescindible.
La veu de Carmen García de Castro ens lha transmesa la seua lla Ana Calderón García de Castro, que ens va descobrir el vessant més humà de la professora dues vegades expulsada de la seua Normal valenciana. Però també les seues alumnes Alejandra Soler, Guillermina Medrano, Genoveva Ponsens donaren el testimoni de la seua pràctica en les aules. Palmira Calvo, la lla de Paquita Sanchis, ens va fer partícips de la força, lenergia, lalegria de la seua mare, la rossa mestra naturista amb qui va compartir ns i tot la pèrdua de la llibertat. Des de Panamà i Mèxic, Adela García Agut i els seus germans Rómulo i Ketty, ens van permetre veure, sentir i compartir la immensa vitalitat de sa mare, Enriqueta Agut, «la palometa del Front Popular», a qui tallaren les ales en la llarga travessia de lexili i que mai més va tornar a prendre la paraula, encara que, gràcies al seu net Rómulo, la recuperarem miracles de la tècnica amb la seua pròpia veu. També foren els nets dAmparo Navarro els qui ens permeteren compartir no sols una obra escrita inèdita i reveladora, sinó ns i tot unes imatges cinematogràques impagables que ens permeten reviure lample somriure de la mestra valencianista compromesa amb el seu país i la seua gent.