Dins de la Setmana Pedagògica dOntinyent, Enriqueta Agut, J. Miguel Romá i Sigfrido Canut, exposaren els objectius i continguts de les Misiones Pedagógicas als mestres assistents, i donaren a la conferència un vessant pràctic perquè feren una representació per a la població dOntinyent.
Lactivitat de Misiones es veia completada amb la secció de biblioteques, destinada a difondre la lectura ns als racons més allunyats i combatre daquesta manera la plaga de lanalfabetisme. Al davant de la secció de Biblioteques, María Moliner61 va desenvolupar una magníca tasca de seguiment de les biblioteques escolars i populars62 mitjançant visites a les poblacions a les quals se nhavia concedit una, i redactant un realista diari en què relata les diferents sensibilitats de cara a la lectura que hi havia. A les visites lacompanyaven estudiants de la Normal o alguna mestra jove recordem Leopoldo Piles, Lolita Colvée i Lolita Ochoa, i caldria ressaltar la implicació de les mares dalumnes en el bon funcionament de les biblioteques. Vegem, per exemple, el relat de la visita feta a la població del Ràfol de Salem:
Cuarta Jornada Bibliotecaria. 25 de abril de 1936. En este segundo itinerario me acompañaba solamente Piles.
En Rafol de Salem nos esperaban los chicos con una gran ilusión por la esperanza del cine. (He de advertir que en ningún pueblo de los visitados en este itinerario tienen cine). Los mandé también a sus casas para que hicieran venir a la gente grande, y vinieron algunas personas, las sucientes para cambiar con ellos algunas palabras acerca de la biblioteca. De los miembros del consejo local nombré a dos bibliotecarios adjuntos. Por cierto que he descubierto un lón con las madres de familia. Muestran generalmente un interés superior al de los hombres por las cosas de la cultura y pienso utilizarlas en adelante como los auxiliares más ecaces de las bibliotecas. Doña Dorotea Fenollar, la vocal madre de familia del consejo local de Rafol de Salem, tenía leyéndolo el día de nuestra visita Tres novelas y un prólogo de Unamuno; la nombré bibliotecaria adjunta.63
Misiones Pedagógicas es va convertir, en denitiva, per loriginalitat dels plantejaments i la quantitat de persones mobilitzades, en un dels símbols de la preocupació dels educadors republicans per la difusió de la cultura a tota la població.
I en el mateix àmbit de leducació dadults, però en espais urbans, també desenvoluparen un paper de gran importància els estudiants de la FUE que organitzaren una Universitat Popular, a semblança de la fundada per Blasco Ibáñez.64 Les classes hi eren dividides en les tres seccions danalfabets, elemental i general. La intenció era la de tornar a la societat part del que aquesta els havia facilitat pel fet destudiar en centres públics i, en bona part, gratuïts. La Universitat Popular va començar a funcionar en el curs 1931-32 i, segons el testimoni de Pepe Boquet i Alejandra Soler, hi assistien obrers que no havien estat escolaritzats en la infància. A més de les classes, també es pronunciaven conferències i simpartien cursets de caràcter cientíc i humanístic. El professorat era voluntari, estudiants, especialment de Magisteri, als quals els servia de pràctica pedagògica. Entre les mestres recorden Carmen Solero Asturiano, Maruja Monfort Guillén, Nieves Aparici i la mateixa Alejandra Soler.
Si lescola i lextensió de la seua acció educativa a tota la societat tenien importància, més encara en tenien els docents, autèntica ànima de lescola. Dací que el lema «més escoles i millors mestres» resumia els dos termes del binomi renovador que plantejaren Domingo i Llopis. La formació inicial i contínua del Magisteri i les propostes innovadores per a la seua selecció conguren tot un àmbit dactuació que afectaria, de manera especial, les dones valencianes.
La proclamació de la República va dur, de manera gairebé immediata, la substitució de la directora de la Normal femenina, la conservadora Emilia Ranz, per la professora de matemàtiques María Villén, de tarannà liberal que es va veure reectit en una de les primeres mesures que va prendre i que és ressaltada per la premsa local. Instal·lada la Normal femenina al primer pis del carrer Arquebisbe Mayoral, la nova directora declarà que «aspira a convertir la Normal en un local agradable a las muchachas y para ello ha dispuesto que la puerta esté siempre abierta y que de las rejas desaparezcan las redes metálicas y candados que convertían la Normal de Maestras en una prisión celular».65 Molt prompte, les males condicions de ledici obligaren a tancar-lo, però la conscació del col·legi dels jesuïtes va permetre que la Normal es traslladara a aquest edici, que també ocupava lInstituto-Escuela. El trasllat que va durar des de 1932 ns a 1937, quan sinaugurà lInstituto-Obrero:
Clausurada la Escuela Normal de Magisterio Primario de Valencia por orden del Rectorado a virtud de los informes del Arquitecto y catedrático de Higiene de la Universidad. Este ministerio en atención a los altos intereses de la enseñanza y a la decisión del gobierno, se ha servido disponer:
Que el Patronato de Cultura, al que por Decreto de esta fecha se conere la organización del Instituto-escuela creado en el colegio de San José de Valencia, ceda con carácter provisional a la Escuela Normal de la misma ciudad los locales que dicho Patronato, de acuerdo con el Claustro de la Normal considere necesarios para el inmediato funcionamiento de este Centro. Los gastos que se ocasionen, tanto de instalación como por entretenimiento correrán a cargo de la Normal, que funcionará en el expresado Colegio hasta que se determine el edicio que en denitiva ha de ocupar.66
Aquesta Normal, ubicada en millors instal·lacions, era una institució reformada perquè shavia decretat la unicació de la masculina i la femenina, cosa que comportava lexistència dun claustre únic en què convivien professors i professores, i lestabliment de la coeducació entre els alumnes. Pepe Boquet ens recorda que en el seu curs, el darrer del pla Bergamín,
al ser alrededor de un centenar los hombres y parecida cifra de hembras, se producía una saturación excesiva de alumnado por clase, así que se decidió repartirnos en dos grupos, denominados respectivamente A y B, en cada uno de los cuales se incluía la mitad de los varones e igualmente de las hembras. Igualmente sucedió con el profesorado, ya que indistintamente se nos asignó en cada asignatura hombre o mujer, para dirigir la clase.67
Malgrat tot, la coeducació, tal com lentenem ara, no va ser mai una realitat perquè hi havia matèries i cursos sols per a les normalistes. El discurs del model de dona moderna no excloïa sinó que rearmava la importància duna formació especícament femenina que completara la comuna amb els homes. Laccés de les dones a la ciutadania, al treball i a leducació era completat amb leducació per a ser millors mares. Independència econòmica i de pensament, però amb feminitat. Per això trobem notícies com la que ens proporciona la premsa de lèpoca quan ens informa dun interessant curset pràctic de cuina que havien seguit les alumnes normalistes:
Para la mujer. Curso de economía doméstica.
Adolece la educación de la mujer en España de incompleta y poco práctica. Nuestros legisladores olvidaron que la aspiración de la mujer, en general y de la española en particular, es la formación de un hogar, y mal podrá cumplir su misión si no se la prepara convenientemente.
Viene esto a propósito del curso práctico de cocina, para normalistas, organizado por la Compañía de Electricidad y Gas Lebón, S.A. se ha dividido el curso en tres demostraciones a cargo de expertos en el arte de la cocina y la repostería. Las alumnas de la Normal han seguido con verdadero interés y suponemos con gran provecho, las lecciones de este curso culinarioreposteril. En la primera se explicó la forma de preparar y condimentar un menú de modesta familia; en la segunda, una comida de tres platos, un poco más cara; y el menú de la tercera, era de casa grande o de hogar burgués, en día de esta.68