El marqués de Llombai saplegà a Barcelona el 23 dagost, havent passat juraments en el camí a Tortosa i Tarragona; procediment que, sens dubte, va haver de repetir a la capital del Principat. Tampoc no hi arribà sol. Lacompanyaven la seua muller, els seus fills, la seua cunyada i Onofre Martínez, secretari i capellà de la família. Les evidents mancances de les dependències reials feren que sinstal·lés al palau de lArdiaca.
Malgrat que havia estat signada la Treva de Niça amb Francesc I, i allò conferia certa tranquil·litat al si de la Monarquia Hispànica, val a dir que assumia lencàrrec imperial en un moment delicat. Duna banda, la defunció de lemperadriu i la necessitat de Carles V datendre la seua gegantina herència precipità la primera regència això sí, nominal del príncep Felip, la qual gairebé coincideix amb lestada del marqués de Llombai a terres del Principat. Daltra banda, també seria una etapa complicada per a la institució virregnal, puix que comptava amb uns instruments de poder i mitjans financers bastant frugals i encara estaven per as-sentar-se procediments i competències: tot just com passava en altres contrades. Emperò, a més, en el cas de Catalunya se nafegia el desori subsegüent a lacefàlia política, la difícil conjuntura econòmica i el potencial desestabilitzador de la frontera, en ser aquest un territori immediat a França i a la mar Mediterrània.
És justament per ço que el monarca no sen refiava, motiu pel qual havia pres algunes mesures tot i que no gaire extremades amb la finalitat dintentar mantenir la quietud al si del Principat. Açò es reflectí, a tall dexemple, a la pragmàtica publicada el 7 de març de 1539. Així mateix, el memorial que el sobirà deposità en les mans del I marqués de Llombai a finals de juny, recalcava la peremptòria necessitat de procedir a la pacificació i conservació de lordre públic, tot prestant especial atenció a la repressió del bandolerisme, la fortificació i adequació de les places frontereres o la protecció de la ciutat de Barcelona i de tota la costa catalana del cors.78
En termes generals, la lloctinència general de Catalunya no era una dignitat precisament delejada per les retribucions ofertes, ni pel prestigi del càrrec, ni per la comoditat del seu govern. De primeres, lautoritat efectiva del virrei es trobava sovint destorbada per un accentuat nombre de districtes jurisdiccionals. En eixe sentit, potser el més perceptible fóra la separació jurídica del Principat dels comtats del Rosselló i la Cerdanya, emperò hi era també la fragmentació territorial pròpia de lAntic Règim; això és, lexistència de senyories laiques i eclesiàstiques amb competències privatives. En segon lloc, caldria també fer referència a la mancança duns aparells fiscals funcionals o a duna estructura institucionalitzada de govern vertaderament eficaç i sense interferències.
En efecte, al capdamunt de parenteles, privilegis destament, oligarquies locals, ressorts de poder i interessos familiars, tot just es definia i subsistia la figura del lloctinent i capità general de Catalunya: legitimada pel jurament dels costums i la delegació de lautoritat reial; fonamentada en lalternança en lús de mecanismes de repressió i el desenvolupament dacords i avinences contemporitzadores amb les diverses nissagues catalanes. Aquestes seran, llavors, les eines emprades per Francesc de Borja durant el seu virregnat.79
Arribats a aquest punt, caldria explicar, fil per randa, els trets de la lloctinència de Francesc de Borja: el bandolerisme, els problemes de la frontera amb França, el corsarisme, labastiment de grans... Nogensmenys, per mor de la brevetat, tractarem dassajar sols aquells aspectes que ens semblen més adients, tot remetent els lectors als treballs destudiosos i erudits que amb més coneixements i encertades paraules hi han escrit amplament al respecte.80
Per tant, deixant de costat la qüestió de la frontera amb França, els dos grans assumptes als que va haver de fer front el marqués de Llombai entre 1539 i 1543 van estar el corsarisme i el bandolerisme. Comencem per parlar-ne dels corsaris, això és, els qui havien obtingut una patent de cors i per tant obeïen els interessos dun ens territorial alhora que en rebien suport. Si bé el cors medieval sembla que es caracteritzà més per les incursions dels vaixells catalano-aragone-sos en tant que potència destacada de la Mediterrània sobre els dominis del nord dÀfrica, més que no pas al contrari, laparició de lImperi otomà, la translació econòmica i la política exterior de la Monarquia Hispànica acabaren per canviar les tornes.
És per ço que des de linici de ledat moderna a làmbit mediterrani cada cop més perifèric shagué danar posant en marxa el remei de lautodefensa, la qual no havia sinó de recaure en les mans de les autoritats autòctones. En eixe sentit, els Habsburg van optar per concentrar el seu potencial marítim en moments concrets sobre enclavaments específics, però alhora hi traspua lincapacitat dels mitjans de poder reials per defensar els seus súbdits de forma coordinada. Els vestigis generalment més evidents daquesta política sobre el litoral potser siguen les ruïnes de torres i baluards que encara hui disseminades en el paisatge romanen dempeus. No obstant això, a lhora de referir-sen a lautodefensa caldria parlar-ne també de lús de galeres clar, quan sen podia disposar dalguna o de colles dhòmens, milícies i sometents que sovint van fer front als corsaris.
I açò ho portem a col·lació, en tant que letapa de la lloctinència de Francesc de Borja (1539-1543) coincideix a grans trets amb el definitiu viratge de Carles V envers lescenari continental europeu, a lencop que es produïen els avenços del corsarisme francès i otomà a la Mediterrània; especialment després del fracàs de la Jornada dAlger (1541). Això és, la gradual relegació a un pla secundari del escenari mediterrani.81 A tall dexemple, el 27 doctubre de 1539 el marqués de Llombai capficat de valent en la construcció duna dotació de galeres advertia de larribada a les costes catalanes de 5 o 6 fustes corsàries; per febrer els estols de la mitja lluna havien pres quatre embarcacions a Eivissa; lagost següent es va tenir notícia dun aplec de vaixells a les costes del Garraf i Blanes, pel mes de setembre de 1540 es produïa lassalt a Gibraltar i encara lalbirament de naus continuaria els estius de 1541 i 1542. Lany següent, en el context de la guerra de lemperador amb França i lImperi otomà, Niça, Palamós, Roses, la Vila Joiosa, Cadaqués, entre daltres, serien també saquejades.82
En un altre ordre de coses, però paral·lelament, hi era el problema del bandidatge. Cal dir però que en evocar els bandolers del segle XVI, més que datracadors i lladres de camí en el sentit actual i potser mitificat del terme, hauríem de referir-nos a un munt de partidaris duna facció; això és, persones de totes les extraccions socials que feien costat a un cap de bàndol (normalment un ciutadà, un cavaller o un senyor de vassalls) a lhora dencarar-se amb un altre aplec de gent de semblants característiques.