Nogensmenys totes les consideracions esgrimides, per portar la nau al port, convé començar per parlar de Francesc de Borja en el moment que sincorporà definitivament a la cort. Tot just havien transcorregut catorze mesos des de la celebració de lenllaç imperial i dues setmanes des del Sacco di Roma quan Isabel de Portugal es posà de part estant a Valladolid. La criatura nouvinguda resultà ser un baró al que li posaren per nom, Felip. Aquella li paregué locasió idònia a laleshores duc de Gandia, Joan de Borja, que poc després i mitjançant missiva feia saber al monarca i a bona part de la noblesa titulada de larribada del seu primogènit.
Deixa manera és que es pot dir: el príncep dAstúries va créixer i es va criar al costat de Francesc, puix que el jove fou ben acollit en lentorn cortesà el 1528 i des daleshores va romandre vinculat al servei familiar dels Habsburg. Tanmateix, sembla que el púber donzell es va guanyar aviat la simpatia, la confiança i lafecte dels sobirans hispànics, atès que un any després fou el mateix Carles V tot just abans de deixar per primera vegada la regència en mans de la seua esposa qui encetà les negociacions amb la casa de Gandia amb la finalitat de maridar-lo amb Elionor de Castro, destacada dama portuguesa del seguici de lemperadriu.
Al capdavall, el matrimoni es celebraria a Toledo lestiu de 1529. Això no obstant, les negociacions amb el duc de Gandia no havien estat gaire senzilles, sobretot en el tocant al dot. Si bé es pot dir que lhimeneu havia sigut iniciativa dIsabel de Portugal, al darrere daquesta meditada maniobra estava el comanador major de Lleó i secretari de lemperador, Francesc de los Cobos, el qual féu la part de la jovencella. Finalment, Joan de Borja amb el consell de ladvocat i amic, Joan Garcia, i del jurista i vassall, Jaume Benet Filibert (tots dos decisius en lafer de Polinyà)71 acceptà les 80.000 lliures a canvi de la restitució dels 2.000 ducats que se li devien i una comanda de lordre de Calatrava.
Calia encara, però, procurar la promoció social de la jove parella, motiu pel qual van ser encimbellats, poc després, a la posició privilegiada de cavallerís i cambrera major. Amb tot, la cirereta del pastís fou lelevació de la baronia rebuda de mans del seu pare, en marquesat (1530). Des deixe instant i fins a les primeries de 1543 moment del decés del III duc de Gandia Francesc i Elionor passaren a intitular-se, marquesos de Llombai.72
Altrament, a poc espai de les esposalles, i com era desperar, arribà la descendència. Tot plegat, huit nadons gairebé parells en barons i femelles que van venir al món als indrets més diversos, allà on litinerant cort imperial es trobava desplaçada. Deixa manera, el primogènit, al que posaren per nom Carles, va nàixer a Madrid el 1530; Isabel, la segona, va veure les primeres llums a Medina del Campo el 1532; Joan, el tercer, a Bellpuig el 1533, de camí a les Corts de Montsó; Àlvar i Joana a Toledo i Madrid, respectivament, el 1535; Ferran fou el sisè i va néixer el 1537, també a Madrid; Dorotea a Valladolid el 1538, i el darrer, Alfons, a Barcelona lany 1539, un cop son pare havia sigut escollit lloctinent general de Catalunya.73
El ben cert fou que els marquesos de Llombai shavien convertit en la mà dreta dels sobirans i compartien amb ells en la quotidianitat parets i rutines. És per ço que, el 1529, van esdevenir els encarregats de tenir sol·lícita cura de lemperadriu i dels seus fills el príncep Felip i linfanta Maria (1528) dementre el Cèsar romania ocupat en les seues campanyes per frenar les aspiracions de Francesc I sobre la península italiana o contra lImperi otomà, que el 1532 amenaçava de caure sobre Viena; alhora que el cors es convertia en una qüestió cada vegada més preocupant en les costes dels regnes mediterranis. No debades, el 21 de maig de 1529, Barba-rossa shavia fet amb el penyal dAlger, des don sovint derivaria les fustes que desolarien el litoral hispànic. I, a més, lagost de 1534 haurien de caure també en les seues mans, la Goleta i Tunis.74
Amb el pas dels mesos, aquesta proximitat i confiança li conferí a Francesc, si més no, certa capacitat dintercessió davant els monarques, informació de primera mà de les maniobres de lemperador, dels assumptes dEstat, de les intencions de Barba-rossa... En eixe sentit, el fill havia superat ja el pare, amb el que mantenia una abundant correspondència i a la que aviat safegiria el vescomte dÉvol. Daquesta manera el duc estava ben aconsellat i informat sobre els més variats negocis. No sentén daltra manera el sobresalt i la preocupació de Joan de Borja, que en ser advertit, el 1534, dels perills corsaris que corria Gandia els voltants de la qual havien sigut assaltats el 1532 decidí partir-sen vers València, deixant en procurador a Melcior Pellicer; vertader encarregat dengegar els preparatius de la defensa. Melcior Pellicer: novament ens topem amb una figura decisiva en el resultat de lafer de Polinyà.75
Ironia de la sort, el ducat de Gandia no va ser objectiu dels corsaris. I, ben mirat, poc importava que hagués estat així, perquè podia ser-ho de sobte i dhora si no se li tallaven els peus al corsari. En eixe sentit, lobjectiu immediat de Carles en el que concentrà tots els esforços anà prenent un nom: Tunis. Així, lassalt i conquesta de la plaça de la Goleta es produí el 14 de juliol de 1535 i facilità la recuperació de la ciutat, una setmana després. Si ara bé, en aquesta ocasió, Francesc, no hi va fer part de lexpedició a terres dÀfrica degut a una indisposició, loportunitat se li presentaria immediatament després això sí, en qualitat de diplomàtic a la campanya de Provença (1536), on faltà el poeta i amic seu, Garcilaso de la Vega.
Ara sí convé fer un petit salt en el temps. El primer de maig de 1539, esdevenia el decés dIsabel de Portugal al palau toledà de Fuensalida. Tot seguit, dues setmanes després, a Granada, es produïa lestampa en la que el marqués de Llombai, segons sembla, formulà la cèlebre promesa: «No mai més serviré un senyor que sem puga morir». Nogensmenys, lemperador que durant tot aquell temps havia romàs reclòs al monestir de Santa Maria de la Sisla li havia preparat una destinació diferent al seu també afligit nebot: el 26 de juny de 1539 el nomenava lloctinent general de Catalunya.76 Aquest seria el nou port.
A la ciutat comtal, el vell Frederic de Portugal havia aclucat els ulls el 5 de gener de 1539. I des daleshores al Principat hi mancava lautoritat dun virrei. Llavors, a lespera dun nou nomenament, havia estat Joan de Cardona no precisament un garant destabilitat qui havia pres la cadira del difunt. En lendemig i a continuació, el buit de poder, la manca de comptants per satisfer els sous dels soldats de les fortificacions frontereres i les lluites de bàndols, havien sumit les comarques catalanes en la violència i el desgovern: Perpinyà, Castellbò o Arsèguel neren, en eixe sentit, un bon exemple.77