En un altre ordre de coses, però paral·lelament, hi era el problema del bandidatge. Cal dir però que en evocar els bandolers del segle XVI, més que datracadors i lladres de camí en el sentit actual i potser mitificat del terme, hauríem de referir-nos a un munt de partidaris duna facció; això és, persones de totes les extraccions socials que feien costat a un cap de bàndol (normalment un ciutadà, un cavaller o un senyor de vassalls) a lhora dencarar-se amb un altre aplec de gent de semblants característiques.
I diguem-ho clar: això era possible en tant que el recurs a la violència privada havia estat un procediment plenament legal des de ledat mitjana i encara estava vigent arreu dels territoris europeus al principi de ledat moderna. El que estava canviant, però, era el discurs social sobre la violència; don es pot inferir la seua repressió a mans dunes noves monarquies cada cop més interessades en augmentar el seu protagonisme en assumptes de justícia.
Tot plegat, és per ço que la Catalunya daleshores no era cap excepció. A tall dexemple, hi havia lenfrontament dels Sentmenat, veïns i aliats del comte de Quirra, amb els Pujades; el del vescomte de Peralada, que escudava al dÉvol parent de Francesc de Borja amb els senyors de Centelles (comtes de Quirra); el de Bernat Pinós amb el comte de Mòdica, o la confrontació de Joan Cadell i Lluís Oliver de Boteller, infeudat vescomte de Castellbó, amb alguns dels seus vassalls. Al voltant duns o altres Antoni Roca i Moreu Cisteller amb les seues quadrilles.83
Sense anar més lluny, tot just després de jurar el càrrec de lloctinent a Tortosa, el I marqués de Llombai va haver dintervenir a la ciutat de lEbre, fent pres Onofre Oliver de Boteller, fill de lanterior:
Entendí en proveher algunos casos muy feos que se han hecho en aquella ciudad. Hízose regalía dellos, para que mejor se pudiessen castigar. Y assí el mesmo día que me partí, hize todas mis diligencias con los alguaziles y con la guarda para que se prendiessen los culpados. Y para esto fueron al castillo de Tortosa, que en lugar de ser reparo y defensa a los vassallos de Vuestra Magestat, no sirve sino de cueva de ladrones, y para amparo de sus deservidores. Hallaron el castillo solo y sin alcayde, porque era él uno de los que se havían de prender. Y aunque se entiende en el remedio desto, no quiero dexar de dar cuenta a Vuestra Magestat dello, porque esté informado, para si acudieren con esto algunos con alguna quexa. Al fin no se pudieron haver a las manos sino don Noffre Oliver y otros tres o quatro, aunque no eran de los principales.84
De fet, els Oliver de Boteller no eren pas un llinatge qualsevol del Principat. Entre els seus membres es compten, durant el Cinc-cents, tres presidents de la Diputació del General: Francesc (1530-1533), germà de Lluís Oliver de Boteller i prior de la Seu de Tortosa, i dos dels fills del vescomte, Pere (1575-1578 i 1584-1587) i Francesc (1587-1588 i 1596-1598); lun canonge i laltre abat de Poblet. Daltra banda, tot i la rellevància dels acaraments del vescomte de Castellbò amb alguns dels seus vassalls85 com ara els Tragó no cal oblidar que el cavaller tortosí dafegida shavia enemistat també amb els Rius-Olzinelles de Lleida, en haver pres per esposa Jerònima Tomasa Riquer. En resum, valga dindicador que no es tractava de personatges marginals, sinó dindividus amb un protagonisme econòmic, bèl·lic i social considerable; servidors hui i perseguits demà. No cal dir més. El mateix Lluís Oliver de Boteller havia fet costat al virrei de València, Diego Hurtado de Mendoza, el 1521 per reprimir els agermanats i encara després shavia convertit en el castellà de Peníscola.86
Daltra banda, la invulnerabilitat de certes faccions, quadrilles i persones o la seua dilatada presència en el temps i sobre del territori, no es pot atribuir sols a la manca de mitjans reials a labast del virrei o a lintricat laberint jurisdiccional. Caldria parlar dels oficials de la Inquisició o dels coronats i addicionar lajut dencobridors de bandolers; ço és, familiars, amics, camperols, però també senyors feudals, potentats i oficials reials o, si més no, alts càrrecs de ladministració i govern de lEstat, als quals hom denomina fautors.87
Sens dubte, daquesta mena damagaments els hi va haver abans i després que Francesc de Borja es fes càrrec de la lloctinència de Catalunya. Segurament, és per açò que el 1539 era ja una tradició publicar gairebé ensems el pregó general i la crida de les fautories tot just per encetar el mandat. Deixa manera va procedir, doncs, el marqués de Llombai: el pregó general va veure la llum el 25 dagost de 1539 i exactament un mes després sorgia de limpremta la crida de les fautories; precedent daltres similars tot i que amb caràcter més particularpromulgades durant el seu virregnat arreu del Principat.88
En termes generals, malgrat que el pas de Francesc de Borja per Catalunya segueix essent motiu danàlisi i dinterpretacions diverses les obres de Jordi Buyreu, Àngel Casals o Enrique García Hernán en fan nodrit exemple89, es pot dir que el seu mode de procedir pel que fa al bandolerisme dalguna forma va esbossar les línies mestres de pacificació social emprades durant la segona meitat del Cinc-cents, en tractar dabordar lassumpte de mode sistemàtic; convertint-lo en un problema de govern de primer ordre, tot alternant els mecanismes de repressió amb el desenvolupament dacords i avinences contemporitzadores amb les diverses nissagues catalanes. Malgrat tot, no es pot dir el mateix del corsarisme.
Tanmateix, encara caldria fer un balanç més agut pel que fa al bandidatge, puix que si bé és cert que va apressar i ajusticiar bandolers com ara, Fusteret, Francesc Pinós o els germans Senesterra, també en va perseguir inútilment daltres: estem pensant en el capellà Antoni Roca, en Moreu Cisteller o en lesmunyedís Joan Cadell, senyor dArsèguel. Per tant, llums i ombres. Malgrat que va traçar alguns itineraris que trobaren seguida al llarg de la centúria, no hem doblidar que el bandidatge, ni menys encara el corsarisme, no es poden considerar definitivament resolts ans al contrari el 1543, moment en el que el fins feia poc I marqués de Llombai, i ara IV duc de Gandia, fou cessat en el càrrec i ell i la seua família hagueren de deixar Barcelona.90
I és precisament en aquest punt quan hom es qüestiona, després de refle-xionar-hi una estona, si ben mirat el governant model alhora prudent i eficaç, al que els seus quefers quotidians a la ciutat comtal no el feren sinó créixer en esperit que ens descriuen els seus primers biògrafs (Dionís Vàzquez, Joan Eusebi Nieremberg, Pere de Ribadeneira, Virgili Cepari...) no és en realitat un virolat exercici propagandístic que tracta demfatitzar la seua santedat, a partir duna intensa i innegable religiositat, en un període en el que tal vegada sols hi era laristòcrata i el lloctinent.91 En eixe cas, potser els «successos de Polinyà» tinguen alguna cosa a dir en la prossecució del procés de secularització i dapropament a la figura humana, prèvia a la sacrosanta.