Naturalment, el plantejament daquest marc cronològic ben segur que pot grinyolar en algun sector específic, però creiem que és útil en termes generals. Daquesta manera, podríem diferenciar entre una primera etapa resistencialista, una segona de construcció de la nova cultura, de creixement públic malgrat les restriccions, i, finalment, una tercera etapa a partir de 1970 marcada per un compromís polític més clar del món cultural i una diversificació de propostes i projectes.
En el seu estudi sobre la cultura catalana, lequip dirigit per Salvador Giner també distingeix entre letapa marcada clarament per la postguerra, en què lactivitat cultural al marge del règim es caracteritza pel seu caràcter implícit, introspectiu i minoritari; diferenciat duna nova fase identificada amb la dècada de 1960, quan va aparèixer una nova concepció de la cultura catalana, en bona mesura perquè «una novetat cabdal que aportà el decenni dels anys seixanta a la interpretació de la cultura catalana fou la irrupció del pensament marxista a les ciències socials».17 I posa com a exemple les diferències entre les interpretacions de la cultura catalana elaborades als anys cinquanta per Ferrater Mora o Vicens Vives, que «tenien un caire essencialista, encara que ho fossin només metodològicament»,18 i la sociologització dels discursos sobre Catalunya dels seixanta, amb lexemple omnipresent de Jordi Solé Tura amb Catalanisme i revolució burgesa.
Més específicament, en una anàlisi de la cultura centrada fonamentalment en la literatura en llengua catalana, Mercè Picornell19 situa el final del resistencialisme just en el vèrtex 60/70, entre el final dun decenni i linici del següent. La importància daquest vèrtex es fonamenta en què justament en aquell moment les majors possibilitats dexpressió de la cultura catalana havien portat a constatar-ne les diferències. Shi hauria trencat un cert pacte tàcit de consens, i es començava a parlar de crisi de la cultura catalana, alhora que sobrien pas unes polèmiques inimaginables en una etapa de resistència. Certament, la proposta de Picornell és interessant; encara més perquè centrant-se en el camp de la literatura, la irrupció de lanomenada generació dels 70 justifica més encara la seva tesi. Per a nosaltres el que lautora mallorquina anomena vèrtex 60/70 és innegablement decisiu i útil, i de fet ho utilitzem en el nostre quadre cronològic. Vist des duna perspectiva més general, no centrada en el territori literari, però, creiem que és útil diferenciar una etapa de resistència més estricta, de postguerra, duna altra fase de presència pública molt més notable, que serien aquests llargs anys seixanta.
Així, doncs, sembla força operatiu poder referir-nos a letapa 1954-1970 com una fase ben definida en levolució de la cultura a Catalunya, que daltra banda es veu enormement influïda per una dinàmica dun món occidental en ple auge econòmic, amb linici de la Comunitat Econòmica Europea, i amb tensions com la produïda per la descolonització. No és per casualitat que fets aparentment allunyats de la realitat política catalana i espanyola com laixafament soviètic de la revolta dHongria (1956) o Praga (1968), o el Maig francès, tinguin a veure amb el sorgiment de generacions dissidents diferenciades.20 En qualsevol cas, larrencada daquesta fase es produeix amb un absolut protagonisme duna nova generació on confluïen joves que procedien sobretot de famílies benestants, amb alguns poques excepcions. Molts dells havien començat ben instal·lats en les instàncies oficials de la dictadura, incloent-hi les eclesiàstiques majoritàriament complagudes amb el règim. El fet que molts daquests joves abandonessin a poc a poc el seu destí prefigurat com a futures elits de la dictadura suposava un fracàs de les instàncies oficials, incapaces doferir res atractiu malgrat disposar de tots els ressorts i mecanismes del poder. Potser una mica exageradament, Josep Maria Castellet va explicar que després de la desaparició de Laye, el 1954, tots els seus amics, independentment de la ideologia, ja shavien convertit en antifranquistes. Una cosa semblant explicava Joan Gomis, dEl Ciervo, a les seves memòries, quan posa lèmfasi en la procedència benestant dels joves universitaris que començaven a promoure aquesta nova fase.
ELS ESTUDIANTS AL PARANIMF, MOSTRA PLÀSTICA DUNA NOVA ETAPA
Siniciaven, doncs, projectes culturals que anirien construint-se en parallel, utilitzant tant la clandestinitat com els espais legals, però explorant sempre quins eren els límits permesos per les autoritats. En aquest context té molta rellevància la primera acció que va desbordar aquests paràmetres, ja que va combinar totes dues línies dacció alhora. Es tracta de la primera assemblea convocada pels estudiants de la Universitat de Barcelona al marge del Sindicato Español Universitario (SEU), la organització falangista a la qual havien de pertànyer obligatòriament. Es tractava, doncs, duna convocatòria que depassava la pura conspiració i saltava a larena pública, amb tota la càrrega política que suposava reunir-se al marge de les instàncies oficials. Més encara, fer això al sí duna institució que estava destinada a ser el lloc on shavia de formar la futura elit del règim, en la qual es donava molta importància a lenquadrament polític dels estudiants a través del SEU. Això significava que la petita minoria que havia de forjar la futura elit formada en els principis ideològics de la dictadura es rebel·lava contra lestructura del règim que els era més pròxima, el SEU.
A Madrid havia succeït un fet similar un any abans, però això no passa per alt que a ulls de les autoritats la rebel·lia daquella minoria dextracció social benestant causés sorpresa i estupor. Els estudiants es van plantar ni més ni menys que davant Torcuato Fernández Miranda, director general densenyament universitari que es va desplaçar expressament a Barcelona, preocupat perquè després dels fets a la Universitat de Madrid de lany anterior començava a veure que la universitat se li nanava de les mans.
Els sis-cents estudiants presents a lAssemblea del Paranimf21 van posar en qüestió el SEU i tot lentramat oficial, i van marcar un punt dinflexió, el pas de les conspiracions a una acció opositora. Eren molt heterogenis ideològicament, però tenien en comú laversió a la dictadura. Els líders més destacats a linterior del Paranimf van ser el carlí Domingo Madolell i el socialista Francisco Foncillas, noms que posteriorment van passar bastant desapercebuts. Lassemblea del Paranimf va posar de relleu el paper temorenc dels professors, i sobretot la manera en què es va tramar una protesta tant precària com il·lusionada. Les percepcions dalguns dels seus protagonistes són molt eloqüents: Ramon Garrabou explica que «era molt emocionant, tenies la sensació que estaves fent una gran transgressió» i Luis Goytisolo reconeix que «lèxit del tancament va ser inesperat».
Hi ha dades molt significatives de lèpoca, com que després de la lectura del manifest, lestudiant Foncillas va començar a resar un pare nostre, que va ser seguit per la majoria dels congregats. I daltres que formen part de lèpica de la protesta, amb Núria Sales fent repicar les campanes de ledifici. La confrontació era molt dura, i per això la repressió també ho va ser. La policia va entrar a la universitat per primer cop des de la instauració del franquisme i tots els qui havien estat al Paranimf van passar per la comissaria: 270 estudiants van ser suspesos destudis per un any, 300 van ser obligats a pagar una doble matrícula, i 22 van ser detinguts i jutjats. A més, els nois van rebre un segon càstig en incorporar-se al servei militar, degradats de les milícies universitàries a soldats rasos. Joaquim Marco explica que el tinent coronel el va rebre dient-li que era «un mal estudiante y un mal espanyol».