Sigui com sigui, la cultura catalana que volia ser fidel al fil traçat des de la Renaixença només va poder aspirar a sobreviure en la clandestinitat o en petits cenacles alguns parcialment tolerats des de la segona meitat dels anys quaranta, sota el signe de la resistència. I la resistència va conduir al resistencialis-me, una forma doperar en què òbviament allò rellevant era la supervivència. El zel repressor i controlador de les autoritats era tant gran que no podien aspirar a res més. Lexcepcionalitat simposava a qualsevol somni duna vida cultural normalitzada, i això derivava en un forçat consens compartit per aquests nu-clis resistents. Aquesta situació generava una forçada unanimitat, en què les diferències shavien dobviar per posar laccent en tot allò que podia cohesionar el nucli resistent, el que de manera potser exagerada Salvador Giner ha qualificat com a «comunió».10 Al marge de quin sigui el qualificatiu més adequat, aquesta excepcional unanimitat acompanyada per la idealització del passat cultural davantguerra esdevindrien elements centrals en les discussions que sobririen a finals dels seixanta.
Si tornem, però, a la contextualització cronològica, és evident que la situació en què es van moure aquests nuclis resistents als anys quaranta no era la mateixa una dècada més tard. I, sobretot, no només havien canviat molt matisadament alguns dels condicionants, sinó que molt lentament el mateix món de la resistència també va anar experimentant canvis. Certament, en els anys cinquanta shavia produït el retorn dalguns exiliats, però aquest fet no impedia que la transmissió cultural shagués trencat, perquè els espais per refer els ponts eren mínims. Els joves formats a linterior havien perdut el contacte amb els mestres exiliats, i els qui podien estudiar shavien de conformar amb una universitat que amb prou feina arribava a mediocre, salvant comptadíssimes excepcions. Qualsevol vincle amb la cultura democràtica i catalanista, i amb una connexió amb una cultura lliure shavia de buscar amb molt de voluntarisme i expressament, i passava per institucions com els Cercles de lInstitut Francès11 o algunes classes clandestines dels Estudis Universitaris Catalans,12 activitats que arribaven a nuclis ínfims. No es produí, per tant, ni el relleu ni la pugna generacional, atès que shi vivia entre la necessitat de la supervivència i la indigència cultural oficial.
UNA CRONOLOGIA DECISIVA. ELS LLARGS SEIXANTA I LA CONSTRUCCIÓ DUNA NOVA CULTURA
Aquest panorama va començar a canviar a mitjans de la dècada dels cinquanta, en paral·lel a la consolidació internacional de la dictadura i la progressiva superació de les penúries materials de la postguerra. Per dessota del Congrés Eucarístic, el pacte amb els Estats Units o lingrés a les Nacions Unides, i en paral·lel a aquests fets, la societat catalana, i molt particularment Barcelona, vivien lhabitual relleu generacional amb un component diferent, ja que la generació que començava a aparèixer en la vida pública era la primera que no havia participat (encara que lhagués viscut) en la guerra civil. És aquesta base dirrupció generacional la que explica moltes coses, però que no es produeix a tot arreu de la mateixa manera. En el cas barceloní convergiren petits moviments de naturalesa diversa i sense connexió.
Alguns tenen a veure amb el desengany amb la pròpia dictadura i el discurs falangista per part de joves idealistes que hi havien cregut. Aquest seria el cas dels promotors de Laye,13 que el 1954 van haver dentendre forçosament quins eren els límits del règim, fins i tot per als qui eren els seus fills naturals, com per exemple Manuel Sacristán.
A aquests universitaris dorigen falangista shauria dafegir un altre canal que hi aportava joves forjats en laltre pensament oficial el catolicisme cap als afores de la dictadura. Un món catòlic omnipresent aleshores, i del qual sorgirien petits però significatius nuclis dissidents del nacionalcatolicisme. Possiblement el més rellevant des del punt de vista de la formació de nous nuclis intel·lectuals va ser el grup de joves que es van aplegar al voltant de la revista El Ciervo,14 amb els germans Joan i Llorenç Gomis o José Antonio González Casanova entre els noms més rellevants.
És clar que la jerarquia eclesiàstica seguia ben instal·lada en el nacionalcatolicisme, i que el catolicisme tenia moltes cares. També a mitjan dècada dels cinquanta es posava en marxa el CC (Cristians Catalans o Crist i Catalunya, el nom mai es va aclarir del tot), grup dinspiració catòlica i catalanista, allunyat del discurs oficial, més abocat a donar cohesió a aquell sector i a lactivisme que no pas a la producció intel·lectual.
Finalment, en aquesta telegràfica radiografia, cal tenir present la creació de la primera cèl·lula comunista a la universitat, de la mà duns joves estudiants que serien la llavor duna nova intel·lectualitat comunista.
Més enllà del que significava per a cadascun daquests sectors, interessa remarcar la pràctica simultaneïtat amb què shi van anar desencadenant. El tancament de Laye es va produir el 1954, el mateix anys que es va formar el CC i la primera cèl·lula universitària del PSUC; El Ciervo es va fundar el 1951, i va abraçar clarament una línia dapertura, el que González Casanova anomena com el «Ciervo preconciliar», el 1958. Complementàriament a aquests moviments de joves de postguerra, un dels pocs joves davantguerra que havia aconseguit refer-se, publicava la primera reflexió important sobre Catalunya editada legalment des de la fi de la guerra. Era Jaume Vicens Vives15 que treia al carrer aquell mateix 1954 la Notícia de Catalunya, al temps que es fundava lAgrupació Dramàtica Barcelona,16 una notable aposta per la renovació teatral que toparia de seguida amb el poder.
La coincidència de tots aquests moviments inicialment inconnexos ens permet situar en aquells moments un punt dinflexió entre la resistència de postguerra i linici duna nova fase que podríem anomenar de construcció duna nova cultura, amb totes les dificultats inherents a la pròpia dictadura i al trencament de 1939, però estimulada pel dinamisme cultural internacional, que a més sestava obrint a unes influències molt notables en el terreny de la cultura de masses; eren, doncs, molts ingredients que calia encaixar. Aquesta etapa és la que podríem denominar des de la perspectiva cronològica com els «llargs anys seixanta», que pràcticament es perllongarien des de 1954/56 fins a 1970. El punt darrencada sembla prou ben justificat amb la concurrència entre 1954 i 1957 de molts elements nous, que hem indicat sumàriament més amunt.
Situem la segona fita cronològica el 1970. En aquells moments els instruments culturals creats a linici del període (editorials com ara Edicions 62, entitats com Òmnium Cultural, el paper dels col·lectius democràtics als col·legis professionals, publicacions com Serra dOr, etc.) shavien consolidat, shavia produït la liesson de la cultura i lantifranquisme, i a més aquests sectors se sentien prou sòlids no sols per ser alternatius a una cultura oficial en franca decadència, sinó també i sobretot per a poder permetres un debat més obert a expressar les discrepàncies dins el magma heterogeni de la cultura antifranquista.
Naturalment, el plantejament daquest marc cronològic ben segur que pot grinyolar en algun sector específic, però creiem que és útil en termes generals. Daquesta manera, podríem diferenciar entre una primera etapa resistencialista, una segona de construcció de la nova cultura, de creixement públic malgrat les restriccions, i, finalment, una tercera etapa a partir de 1970 marcada per un compromís polític més clar del món cultural i una diversificació de propostes i projectes.