No hi ha dubte que lassemblea del 1957 va marcar un abans i un després en la vida de la joventut universitària barcelonina, i alguns fins i tot afirmen que hi ha una generació del Paranimf. No obstant això, la força de la Caputxinada de 1966 ha eclipsat massa sovint la rellevància daquella assemblea pionera. En qualsevol cas, la protesta del Paranimf, reprimida per les autoritats, posava de manifest lemergència duna generació estudiantil capaç darticular-se en contra de lofec ideològic i organitzatiu del SEU, amb un discurs clarament antidictatorial. Aquell fet, en una universitat molt petita on la major part dels estudiants pertanyien a famílies benestants, i on shavia de formar la futura elit dirigent del règim, va tenir un impacte certament molt notable.
Pel que ara ens interessa, lAssemblea del Paranimf fou significativa per diverses raons: duna banda, el seu sorgiment molt poc orgànic, dexperiència liminar duna nova generació, amb grups molt poc estructurats, i també, per la pluralitat ideològica dels seus participants. Aquella acció de protesta va aplegar molta gent, uns sis-cents estudiants, dun univers molt reduït. I òbviament, hi van participar joves que en poc temps esdevindrien peces importants de la cultura catalana dels seixanta. Només com a exemples podem citar Max Cahner, que posaria en marxa poc temps després Edicions 62 i altres projectes culturals; escriptors com ara Luis Goytisolo, Feliu Formosa o Luis Izquierdo; teòrics del dret com José Antonio González Casanova; Joaquim Jordà, que seria una peça bàsica de lescola de cinema de Barcelona; professors com Joaquim Marco; el filòsof Xavier Rubert de Ventós; Ricard Salvat, que fundaria de seguida lEscola dArt Dramàtic Adrià Gual; o Jordi Solé Tura i Francesc Vallverdú, dues peces fonamentals del nucli intel·lectual del PSUC; o Salvador Giner, pioner de la sociologia. Ara bé, el que més ens interessa daquest noms no són les seves carreres professionals en la seva maduresa, sinó el paper que tindrien immediatament després dels fets del Paranimf i el seu protagonisme en diverses plataformes culturals i polítiques dels anys seixanta.
De fet, entorn daquests anys centrals de la dècada de 1950 arrenca una generació que assumeix tot el protagonisme en el procés de construcció duna nova cultura catalana, que trobarà diversos espais de confluència, des del consell de redacció de Serra dOr fins al Congrés de Cultura Catalana celebrat en la clandestinitat el 1964. Un procés que va elaborant un cànon i que es defineix també per lactivisme contra la dictadura, ben visible amb uns sospitosos habituals que signen tot de manifestos crítics i compromesos, i participant en accions com la Caputxinada de 1966 o la tancada de Montserrat de 1970. El gruix dels seus impulsors i protagonistes comencen a ocupar un espai social, encara molt limitat, just a mitjans dels cinquanta. Òbviament, viuen immersos en un món canviant, que assisteix a transformacions que es perceben com a trepidants, i tenen molt pocs instruments al seu abast. Han de definir-se, però, respecte dalgunes qüestions: quin és el paper del passat, quin protagonisme han de tenir els joves, quines són les fórmules culturals que es volen promoure, en un context de creixent politització. Observarem, tot seguit, algun daquests aspectes.
EL PASSAT ÉS NOSTÀLGIA?
Una de les necessitats ineludibles en la relativa irrupció pública de la cultura catalana dels anys seixanta era lestabliment dun cert cànon que lidentifiqués. El quadre de situació incloïa elements molt diversos: la diàspora de 1939 i el paper de lexili, el trencament de la tradició a linterior, la dificultat per connectar amb els corrents de pensament que es produïen fora de lEspanya franquista, i lempenta de les noves generacions que apareixen públicament al final dels cinquanta, amb escassíssims punts de referència intel·lectuals, pràcticament sense mestres. Com va dir Jordi Solé Tura en les seves memòries en referir-se a lactivisme cultural i polític dels primers anys seixanta:
Amb la distància, tot allò pot semblar una febre dadolescents, però en realitat era un esclat denergies que no tenien punts de referència a casa nostra i els havien de buscar allà on fos, sense gaires elements per distingir entre la realitat i allò que ens presentaven com a tal, entre la necessitat de donar forma i contingut general a la nostra pròpia batalla i lestretor de les nostres possibilitats immediates.22
Tenint en compte tots aquests condicionants, shavia de plantejar quins havien de ser els ingredients de la nova cultura catalana.
Quina havia de ser la base per a una hipotètica reconstrucció cultural? Començava una nova Renaixença, com va dir algú? Si una de les característiques principals de letapa resistencialista era la conservació de tot allò que identificava el pòsit de la cultura catalana, ara es plantejava fins a quin punt la referència al passat era fonamental. Naturalment, aquesta pregunta es pot analitzar des de diferents perspectives. Quina és la conclusió si analitzem el catàleg dEdicions 62, una de les principals mostres de la construcció de la nova cultura catalana? I encara més, pensarem el mateix si analitzem el catàleg del que en diem ficció o el de lassaig? I si repassem la programació teatral de lAgrupació Dramàtica Barcelona? Vist en perspectiva no hi ha una única resposta, perquè en el context dels seixanta el paper daquest passat no despertava unanimitats. Dantuvi, perquè hi havia diversos passats als quals referir-se, però també perquè tot plegat (el canvi generacional, el passat immediat vist com un fracàs, un context internacional amb una forta càrrega de futur,...) impel·lia a pensar més en el futur i a deixar en un paper més residual els referents (quins?), del passat. No obstant, encara que fos només com un referent moral, alguns joves cercaven alguna autoritat moral. Per exemple, amb motiu del Congrés de Cultura Catalana celebrat clandestinament entre 1961 i 1964 és significatiu que els joves que lideraven la iniciativa van buscar el recolzament duns referents de la generació dabans de la guerra, que hi feien la crida a la participació. En un sentit semblant, els líders estudiantils que van promoure la creació del Sindicat Democràtic dEstudiants (SDEUB), fundat a la cèlebre Caputxinada de 1966, també van voler associar a la seva iniciativa persones com Jordi Rubió, depurat de la Biblioteca de Catalunya el 1939, Joan Oliver, que havia tornat de lexili el 1948, o Salvador Espriu, que era un referent de la literatura resistent. Una altra qüestió és en quina mesura el reconeixement moral a qui havia patit la repressió, molt especialment Rubió, tingués a veure amb un mestratge intel·lectual, que segurament només ho era en casos concrets. De fet, els contactes que es podien produir en plataformes clandestines com els Estudis Universitaris Catalans23 eren només testimonials, del tot minoritaris, i estructures semiclandestines com lInstitut dEstudis Catalans24 eren percebudes exclusivament com un refugi de vells resistents.
No hi ha dubte que la revista Serra dOr va tenir un paper central en lestabliment dun nou cànon cultural des de la seva aparició el 1959. La monografia que li va dedicar Carme Ferré mostra una redacció força jove i plural ideològicament, que potser és la que va mantenir duna manera més equilibrada una evident recuperació de la tradició, molt especialment literària, amb una orientació crítica sobre les idees del present. No sembla que, en aquest cas, la feina a la revista de persones com Oriol Bohigas, Alexandre Cirici o Miquel Porter estiguessin forçats a triar entre suposades línies divergents tradició o crítica contemporània. Sembla, en canvi, que combinaven linterès a explicar (i reivindicar) una tradició cultural progressista, alhora que es posicionaven sobre els corrents coetanis internacionals.25 Amb molta menys difusió seguí un camí semblant Criterion, publicació dels caputxins que en una data tant reculada com 1961 ja va dedicar un dels seus números a «Aspectes de la cultura catalana actual»,26 de factura desigual, fins i tot polèmica, però amb valors solvents com els tres citats més amunt.27