Centrat aquest text en la cultura catalana,4 car fer-hi una darrera consideració introductòria. El desenllaç de la guerra civil de 1936-1939 i la implantació del franquisme no va tenir els mateixos efectes a les diverses cultures que es desenvolupaven a Espanya.5 En el cas de la cultura castellana és obvi que el desenllaç de la guerra civil de 1936-1939 va tenir uns efectes intensíssims en el seu ecosistema cultural, amb la repressió de les seves expressions democràtiques i progressistes i, en general, de totes les que no sajustaven a la política oficial de la dictadura; i també va patir lexili dels seus creadors més rellevants. La cultura oficial franquista va esdevenir un botí de guerra en favor de les posicions més reaccionàries. La cultura castellana, però, no va ser qüestionada com a tal. Per una banda va veure amputada una part de la seva riquesa, però per una altra banda una part dels seus autors i de la seva tradició esdevenia la cultura dun estat autoritari i tenia totes les possibilitats de desenvolupament. Clar que aquesta consideració només era vàlida per al món cultural que sidentificava amb els valors i la mentalitats dels guanyadors.
Pel que fa a la cultura catalana, la seva amputació va ser doble, ja que la política oficial no només va condemnar-ne les expressions progressistes i democràtiques, sinó que també va negar inicialment tota la producció pel simple fet de ser escrita o difosa en llengua catalana, atorgant una significació pejorativa a qualsevol producció simplement pel fet de ser vehiculada en aquest idioma. Més endavant, la restricció més absoluta hi va ser substituïda per una política que pretenia modificar les significacions de les restes autoritzades; daquesta manera ho convertia tot plegat en un espai cultural arcaic i residual, amb una connotació folklòrica i localista, allunyada dels debats culturals de la modernitat. En aquest procés el paper assignat a la llengua catalana esdevenia una qüestió central.
Valguin aquestes línies per indicar simplement que no podem oblidar aquests aspectes a lhora dendinsar-nos-en en una focalització específica, a saber, el del desenvolupament de la cultura catalana en el context espanyol i europeu en la dècada de 1960.
EL PUNT DE PARTIDA: ENTRE LA HOSTILITAT OFICIAL I EL RESISTENCIALISME
És prou conegut que la seqüència cultural que shavia iniciat el segle xix amb la Renaixença i havia continuat amb el Modernisme, el Noucentisme i la voluntat de democratització i popularització expressada durant la Segona República va quedar bruscament tallada amb la instauració del franquisme.6 Des daquell moment, el panorama cultural català es va caracteritzar per la uniformització en relació amb la cultura oficial promoguda des de les estructures culturals, educatives i periodístiques dirigides directament i/o controlades per lEstat. Ben poca cosa va quedar del que shavia construït fins aleshores, amb un trencament molt fort, certificat amb un nombrosíssim exili dagents culturals i la desaparició de les plataformes i espais que havien promogut la dinamització cultural, des de diaris a associacions o la mateixa acadèmia, amb lInstitut dEstudis Catalans. Òbviament, la desaparició daquest ecosistema cultural va ser substituït per un altre que li ho devia tot al fet dhaver-se situat, per grat o per força, en el bàndol guanyador de la guerra. Era, en realitat, una part del botí de guerra. Disposaven de tots els instruments al seu abast, i en molts casos comptaven amb enormes possibilitats per ocupar el buit deixat pels expatriats i pels exiliats interiors. No cal dir que la implantació daquest projecte cultural franquista posava laccent en una cultura espanyola que en bona mesura sidentificava amb la cultura castellana, a la qual calia sumar en cada lloc el seu ingredient local.7 La imbricació entre la cultura unitària oficial i aquests elements locals va esdevenir una qüestió clau, relligats tots per un valor superior que els agermanava, la tradició. No obstant això, hi havia territoris on aquesta tradició havia estat un vector important, encara que no exclusiu, de projectes polítics que no encaixaven amb la visió de lEspanya franquista, com ara el cas del catalanisme. En casos com aquest calia seleccionar quins elements daquella tradició podien ser digerits correctament dins el projecte cultural franquista.8 En aquest cas, les accions empreses es van moure entre la tergiversació i la instrumentalització delements culturals que construïen un discurs oficial que parlava duna Catalunya real, que es confrontava amb la Catalunya ideal que hauria propugnat la cultura del catalanisme.
Aquest paisatge cultural i intel·lectual que va viure el 1939 com una mena dany zero va evolucionar molt lentament al llarg de la dècada de 1940 i els primers anys del decenni següent, tot i que a la fi de la Segona Guerra Mundial la dictadura franquista va entendre que li podia interessar un ús més decidit de la instrumentalització dels elements més folklòrics de la catalanitat, que podia presentar com una mostra de permissivitat. Ara bé, la repressió a linterior i lofec aclaparador de la cultura oficial franquista va aconseguir un trencament cultural, si més no en lespai públic, en les principals plataformes culturals, densenyament i periodístiques. Els efectes daquest forçat silenci van ser molt profunds i estesos. Lúnic element de contrast era una resistència forçada a recloures en les catacumbes i el manteniment duna dinàmica notable a lexili, encara que per raons òbvies la seva activitat era més aviat de testimoniatge. Així les coses, el clima cultural que es podia viure a linterior era majoritàriament pobre i en clau dadoctrinament, amb tots els espais intervinguts per les autoritats. El pes de la guerra civil era aclaparador, paralitzant, i les mostres de dissidència cultural no tenien cap possibilitat dexpressió pública. No es tractava, però, només de la derrota dels valors democràtics, de les diferents tendències de lobrerisme i del catalanisme. Shi anava més enllà encara. La derrota de la República i de la Generalitat, amb tots els conflictes interns que havia experimentat la societat durant la guerra civil implicava una societat molt dividida políticament, amb moltes ferides. No es tractava només de la divisió entre vencedors i vençuts; hi havia vencedors convençuts i vencedors més circumstancials, forçats a decidir-se davant la dualitat de la guerra. També hi havia moltes diferències entre els derrotats, enfrontats entre ells durant la mateixa guerra, i que ara sacusaven mútuament de la derrota. Totes aquestes intricades relacions farcides de conflictes sexpressaven en clau de sectarisme, de desconfiança política. Encara que sabem perfectament que és impossible parlar de la cultura com un element autònom de cosmovisions ideològiques i polítiques diferenciades, les circumstàncies de 1939 ajudaven a carregar de connotacions negatives les confrontacions polítiques.
Per contrast, en els cercles dels derrotats la cultura i els seus protagonistes assolien una sobrerrepresentació,9 percebuda com a garant del manteniment dun projecte col·lectiu, que no hi trobava altres formes de canalització. La cultura podia ser, doncs, un espai dintersecció de persones molt distants políticament. No debades alguns conspicus falangistes havien tingut especial interès a desprestigiar les persones més representatives de la cultura catalanista, veritables icones socials. Per exemple, la sèrie darticles que Solidaridad Nacional va publicar sota lepígraf «Fantasmones rojos» shavia acarnissat especialment amb persones com ara Pompeu Fabra, Pau Casals o Pere Bosch Gimpera.