SUPERACIÓ DEL PASSAT I CERCA DUN NOU PARADIGMA: EL PRIMER CONGRÉS (1961-1964)
La idea de fer un primer Congrés de Cultura Catalana va sorgir a principis de 1960. Responia a la voluntat de fer una mena destat de la qüestió de la cultura catalana i fixar-ne les noves bases interpretatives que permetessin connectar-la amb leuropea. En opinió de Teresa Muñoz Lloret es buscava analitzar lestat actual de la cultura catalana examinant-ne els antecedents, la situació i les perspectives de futur, incloent-hi la literatura, humanitats, pensament polític, ciències físiques i químiques, arts plàstiques, arquitectura, música, ensenyament, etc.1
Rere aquest objectiu hi havia un conjunt de motivacions molt variades entre les quals la lògica de la política doposició ocupava un lloc destacat. El món cultural català semblava voler renéixer després de vint anys de gran repressió i de veures tenallada per la censura, de contemplar lopressió i baix to de la «cultura» oficial, de pair el drama de lexili i de lexili interior, de veure com lensenyament oficial imposava la desmemòria i atemptava seriosament contra la identitat catalana o de quasi habituar-se a la desaparició del debat cultural tant ric abans del 1939.
Aquesta nova «renaixença» la volien protagonitzar gent jove (la majoria no arribava a la trentena) que es considerava una nova generació no necessàriament catalanista que es coneix a les aules de la Universitat de Barcelona i que se sent destinada a superar la «gran ensulsiada» i els seus efectes i a integrar en la cultura a públics més amplis i heterogenis; una generació, a més, que entén la cultura com una acció política estretament connectada amb la lluita antifranquista i que no se sentia presonera de velles polèmiques i estretors culturals, que molts consideraven vertaderes limitacions provincianes.
Daquí les exigències polítiques que determinaren la convocatòria daquest primer congrés. Aquesta «exigència» política es va centrar en la consigna llençada des de la direcció del PSUC a París que linterior connectés amb el món cultural i el de loposició no comunista així com amb tots els sectors i iniciatives que semblessin dinterès dins la recuperació que sapuntava. Aquesta intent de «sortida del gueto» dels comunistes sencarregarà a J. Fontana (1931) i a Francesc Vallverdú (1935), amb la idea de generar nous paradigmes culturals que responguessin a la idea del triomf definitiu del catalanisme progressista.2
Francesc Vallverdú dirà més tard que la idea de fer un «congrés de defensa de la cultura catalana» (segons la seva denominació) va partir de la taula de redacció de Serra dOr.3 Aquesta revista montserratina va néixer per aplegar des del primer moment i per primer cop en molt temps gent molt heterogènia sota el paraigua montserratí. Es tractava de gent de procedències diverses (com Max Cahner o Ramon Bastardas) entre els quals no mancaven els comunistes.4. El cert és que Serra dOr (1959) era una de les primeres plataformes plurals en què hi participava gent del psuc (en el moment inicial de lacostament daquest partit a Montserrat a través del pont que establia labat Escarré) i no és estrany que formalment es digués que era dallà don havia partit la idea i que pogués presentar-se com una iniciativa unitària.5
En aquell moment, el sector intel·lectual del psuc havia de comptar amb complicitats inicials de fora del partit o dels que aviat començaren a autoconsiderar-se com a «companys de viatge»: inicialment, Joan Fuster (1922),6 Oriol Bohigas (1925), Jordi Cots (1927) o Joaquim Molas (1930) i poc després J. M. Castellet (1926) i Jordi Carbonell (moltes de les reunions preparatòries es feren clandestinament al domicili daquest darrer). Pel que fa a Castellet com més anava més creixia la seva impotència, atès que era la persona amb més contactes internacionals: el Congrés per la Llibertat de la Cultura, la Comunitat Europea dEscriptors o la Societat Europea de Cultura.7
Laltre ambient en què es concitaren les primeres sinergies fou la residència de lEscola Pia de la barcelonina ronda de Sant Pau/ronda de Sant Antoni (on havia estat alumne J. Fontana). Aquesta entitat estava dirigida aleshores per lescolapi Octavi Fullat (1928) i pel director espiritual mossèn Ll. M. Xirinachs (1932). A la residència, shi feien cicles i xerrades, molt sovint clandestines, amb la participació de gent com ara Alexandre Cirici (1914), Jordi Nadal (1929), el mateix Fontana, Joan Triadú (1921), Casimir Martí (1926), Miquel Porter (1930), la primera conferència clandestina de Manuel Sacristán (1925), lescolapi Francesc Botey (1931), la filòsofa Montserrat Kirchner (1925) o Antoni Jutglar (1933), entre altres participants que hi hagué en el curs 1960-61.8
Cal dir que els impulsors de la iniciativa, que sacabaria de concretar a lHotel Colón el 14 de desembre de 1961, van connectar ben aviat amb gent que consideraven els referents més adequats per a la recuperació del passat que ells volien protagonitzar i per a donar-li una dimensió sincrètica que pogués ser acceptada per tothom: Victor Català (Caterina Albert, 1869),9 la primera a qui anaren a veure tots els promotors inicials en grup, Jordi Rubió (1887), Salvador Espriu (1913), Pere Quart (Joan Oliver, 1899), J. V. Foix (1893), Clementina Arderiu (1889), Pere Bohigas (1901), Joaquim Carreras i Artau (1894), Josep Alsina i Bofill (1904), Josep Carner (1884), a qui anà a cercar-li la signatura Jordi Carbonell a Brussel·les, Ramon Aramon (1907), Eduard Fontserè (1870), Ramon dAbadal (1888), labat Antoni M. Escarré (1908), J. Llorens i Artigas (1892), Joan Miró (1893), Jaume Pahissa (1880), Francesc de Borja Moll (1903), Agustí Pedro i Pons (1898), Maurici Serrahima (1902),10 Felip Solé Sabarís (1915), Josep Trueta (1897), Pau Vila (1881), Ferran Soldevila (1894) i J. Ferrater Mora (1912). Jordi Carbonell apuntà en les seves memòries que també es contactà amb Pau Casals. Totes aquestes personalitats constituïen la Comissió dHonor i encapçalaren el manifest de convocatòria alhora que esdevenien la coartada o el paraigua per als qui realment volien innovar o tant sols donar-se a conèixer. Alguns apuntarien més tard que a la direcció del PSUC lúnic que li interessava era lobtenció daquestes prestigioses signatures.
Més enllà de les motivacions més estrictament polítiques, però, la iniciativa congressual de principis dels seixanta perseguia també una finalitat de revisió i posada al dia culturals en un moment devident canvi de conjuntura. I, com no podia ser altrament, aquesta revisió no podia ser neutra, mancada duna intencionalitat que respongués a la cosmovisió i al posicionament polític dels seus impulsors principals. A laltura de 1960, la influència «científica» i europeïtzant de gent com Jaume Vicens Vives a la Universitat de Barcelona donava en molts camps del saber una preponderància que lacadèmia no havia pogut reivindicar en dècades. Paral·lelament, pels mateixos anys el predomini del marxisme i del PSUC era ja evident entre la nova generació universitària, amb una voluntat clara de relegar en un segon pla (i en alguns casos desborrar-la) lanterior presència dels sectors cristià i catalanista.
Consti que en el món cristià i catalanista (no sempre coincidents) hi havia també una clara convicció que calia fer-hi algun tipus de revisió. Però entre aquesta gent hi havia molts contactes amb lexili i amb el món parroquial i, en el fons, molta cura a dur endavant una revisió que trenqués amb la tradició cultural dabans de la guerra. I això els limitava molt, ja que en aquesta dècada dels seixanta el que en el fons sestava plantejant era un canvi de paradigma cultural de repercussions enormes: la substitució de lanterior hegemonia del Noucentisme (mantinguda en bona part de lexili i «congelada» a linterior pels efectes de la barbàrie franquista) pel nou paradigma marxista que es projectava, per primer cop en la història cultural catalana, des de la Universitat.11