Consti que en el món cristià i catalanista (no sempre coincidents) hi havia també una clara convicció que calia fer-hi algun tipus de revisió. Però entre aquesta gent hi havia molts contactes amb lexili i amb el món parroquial i, en el fons, molta cura a dur endavant una revisió que trenqués amb la tradició cultural dabans de la guerra. I això els limitava molt, ja que en aquesta dècada dels seixanta el que en el fons sestava plantejant era un canvi de paradigma cultural de repercussions enormes: la substitució de lanterior hegemonia del Noucentisme (mantinguda en bona part de lexili i «congelada» a linterior pels efectes de la barbàrie franquista) pel nou paradigma marxista que es projectava, per primer cop en la història cultural catalana, des de la Universitat.11
Des del món de Franciscàlia i en la segona etapa de Criterion (en procés de radicalització social sota la direcció del pare Basili de Rubí), trobem un fragment molt il·lustratiu del que diem. Es tracta de lopinió del compositor Narcís Bonet (1933) quan afirma que
Nosaltres som lúltima anella de la cadena de la nostra història, de la nostra cultura, de la nostra civilització, i si bé som els últims, paradoxalment som els primers; situats, per la nostra jovenesa, en primera línia, som els qui hem dobrir pas a la continuïtat de la nostra tradició; fruit dun sediment secular, som, al mateix temps, porta oberta a un esdevenir que està a les nostres mans, i del qual som responsables davant de Déu, davant dels homes, i davant de nosaltres mateixos.12
Tot i la convocatòria del Concili Vaticà II el 1959 (la primera sessió sobria el 1962), el món renovador cristià no va tenir la força acadèmica per a contrarrestar la influència marxista.
La iniciativa del congrés va ser, doncs, responsabilitat del sector intellectual interior del PSUC i la va recollir la plataforma plural que representava Serra dOr. A poc a poc anà implicant-hi més gent que treballaren fins lany 1964 en què es fixà la celebració de lacte. Abans daixò entre el grup impulsor del congrés shavia creat Edicions 62, ben aviat sota la direcció cosmopolita (no catalanista) de Castellet. Al sí daquesta editorial es creà la col·lecció «Antologia Catalana» sota la direcció de Francesc Vallverdú. Aquesta tenia la voluntat de recuperar els elements de la pròpia identitat cultural i evitar que caiguessin a mans del catalanisme «conservador» (el 1960 amb un cert prestigi ciutadà gracies als «Fets del Palau» i a la repressió dels seus promotors), i de situar la cultura catalana a Europa i, al capdavall, de consolidar un nou cànon cultural. La primera llista de llibres a publicar la va fer Joaquim Molas. Les tasques preparatòries del congrés varen comptar amb lajut «europeu» del Congrés per la Llibertat de la Cultura.13
El procés congressual va consistir en la constitució de ponències per àmbits culturals (acadèmics) que anaven creant materials per al debat, que es va planejar a llarg termini. Per la seva banda, tant J. Fontana com F. Vallverdú seguiren col·laborant amb el congrés fins i tot quan la direcció parisenca del PSUC sen va desentendre (possiblement arran de la crisi Claudín-Semprun). Dividides en trenta-dos àmbits, les ponències havien de conformar un document en què es parlés dels antecedents, de la situació present i de les perspectives de cada matèria. Entre altres hi havia Enric Casassas per les ciències físiques i químiques, Oriol Bohigas per arquitectura, J. Fontana per història, F. Vallverdú, J. M, Castellet i Joaquim Molas per literatura (J. Triadú es queixà del fet que lesquema explicatiu només se centrés en una tendència, en clara referència a la marxista),14 Alexandre Cirici per art, M. Teresa Boada per biblioteques, Martorell per música, etc. Cal dir que la majoria de les ponències es van endarrerir, i que alguns àmbits quedaren desfasats i quasi despenjats. Tot i així algú ha recordat que shi arribà a aplegar un miler de pàgines, que restaren inèdites.
El desembre de 1964 es van convocar les sessions de clausura del congrés que no aconseguiren el permís governatiu. La primera es va realitzar a la residència de lEscola Pia el dia 19, i la segona lendemà a la sala dactes del CIC sota la presidència de Jordi Rubió i amb lassistència de més de dues-centes persones. La policia va irrompre al local i dissolgué la sessió sense més conseqüències.15
EL PLANTEJAMENT DUN SEGON CONGRÉS
La iniciativa daquest primer congrés va quedar frustrada de cop. El mateix J. Fontana va declarar molt més tard que ell i alguns més encara pensaven a revitalitzar-lo el 1966. Tot fou endebades atès que la vida de loposició i la de la mateixa Universitat (Caputxinada, creació del SDEUB, expulsió de nombrosos professors, etc.) caminava per una altra banda. A partir de 1970, amb la tancada dintel·lectuals a Montserrat per protestar pel Congrés de Burgos, i el 1971, amb la creació de lAssemblea de Catalunya, el panorama va canviar substancialment. La creació de lAssemblea Permanent dIntel·lectuals Catalans,16 la irrupció de nova gent, massa jove encara a finals dels cinquanta per a intervenir-hi, la nova empenta que el Maig del 68 donà a la dita gauche divine i al seu cosmopolitisme desacomplexat i progre o la presa de consciència de limpacte històric de la immigració i dels «altres catalans» varen ser elements que canviaren el panorama cultural català duna manera tant profunda com impossible dobviar. Poc després, lassassinat de Carrero Blanco (desembre de 1973) i la progressiva decadència física del dictador varen modificar de soca-rel lhoritzó de les expectatives generals i de les sensibilitats col·lectives.
En el món ampli i heterogeni de la cultura de la primera meitat dels anys setanta pocs discutien ja lhegemonia de la cultura progre-marxista, amb els seus vehicles dexpressió, les seves editorials, el seu mercat de consumidors fidels i en constant ampliació, així com amb una facilitat natural per incorporar el castellà i parts importants de la cultura castellana. Els sectors més lligats al catalanisme «conservador» i als nuclis eclesiàstics no disposaven duna representació significativa al món universitari, ni al de la renovació pedagògica que passava a liderar Marta Mata, ni als equips de redacció de les principals enciclopèdies (com la Salvat) o al món editorial. Amb larrencada dels anys setanta també es veié que el marxisme estava molt present als col·legis professionals, que es convertien en uns agents cultural i polítics de primer ordre.17
Els anys seixanta havien consolidat la idea que començava un «món nou», i molta gent jove nascuda a partir de la dècada dels quaranta nestava fermament convençuda. Aquest tarannà implicava una oposició a vegades molt forta en contra dels que deien defensar la tradició. Molts es convenceren que aquesta tradició cultural no era res més que la imposició duna visió esbiaixada per part duna minoria intel·lectual al servei duna burgesia que al cap i a la fi consideraven que havia acabat pactant amb lalçament franquista. I així doncs, el que calia era tornar a la superfície tot allò «ocultat» duna manera aparentment intencionada. La cultura progre imposà a més una dialèctica reduccionista de franquisme front a lantifranquisme que molt sovint amagava importants carències ideològiques i, sobretot, un desconeixement preocupant de la realitat catalana anterior a la guerra civil.18 Un protagonista destacat daquests anys com J. M. Castellet constataria com la vida cultural barcelonina dels seixanta «es va impregnant de PSUC». Es tractava de Barcelona. El món comarcal era una altra cosa, amb més pes del catalanisme.19