30. Vegeu-ne els propòsits i tot el catàleg daquells anys a Edicions 62: Edicions 62. Mil llibres en català (1962-1979), Barcelona, Edicions 62, 1979.
31. Sempronio era el pseudònim dAndreu-Avel·lí Artís i Tomàs (1908-2006), veterà periodista format en la Barcelona davantguerra. Un repàs a la seva trajectòria en lentrevista que li va fer Jaume Fabre a Periodistes sota censura. De la fi de la guerra civil a la Llei de premsa, Barcelona, Col·legi de Periodistes, 1999, pp. 7-15.
32. Sempronio: «Carta als amics desconeguts», Tele/Estel, 53 (21 de juliol de 1967), p. 3.
33. Baltasar Porcel: «Les nostàlgies del país», Tele/Estel, 32 (24 de febrer de 1967), p. 3.
34. Baltasar Porcel: «Fonaments i nostàlgies», Tele/Estel, 38 (7 dabril de 1967), p. 3.
35. Un grapat daquestes entrevistes es van aplegar al llibre Baltasar Porcel: Grans catalans dara, Barcelona, Destino, 1972.
36. Baltasar Porcel, Serra dOr, desembre 1971, citat per Carme Ferré, op. cit., p. 316.
37. Àngel Carmona i Ristol: «Noucentisme i tradició», Tele/Estel, 60 (8 de setembre de 1967), p. 3.
38. Ídem.
39. Terenci Moix: «Terenci, des de Roma» (carta al director), Tele/Estel, 136 (21 de febrer de 1969), p. 10.
40. Ídem.
41. Joan de Sagarra: «El regreso de El Patufet», a Las rumbas de Joan de Sagarra, Barcelona, Kairós, 1971, pp. 41-43.
42. Terenci Moix: «Contra la cultura de mel i mató», Serra dOr, 117, (juny 1969), p. 46.
43. Ídem.
44. Sempronio: «Una polémica», Tele/Estel, 133 (31 gener 1969), p. 3.
45. Terenci Moix: «La desaparició de Tele-Estel: Parlem-ne!», Serra dOr, 118 (juliol 1969), p. 22.
46. Ídem.
47. Manuel Vázquez Montalbán: «Amigos y enemigos de la cultura catalana», Triunfo, 399 (24 enero 1970), p. 22.
48. Ferran de Pol: «Joves i vells al mateix sac», Tele/Estel, 174 (20 de febrer de 1970), p. 35.
49. Citat per Carme Ferré: Intel·lectualitat i cultura resistents. Serra dOr, 1959-1977, Cabrera de Mar, Galerada, 2000, p. 157.
50. Ibídem, p. 165.
51. Manuel Vázquez Montalbán, op. cit., p. 23.
52. Frederic Roda: «La capacitat dautocrítica», Tele/Estel, 166 (26 de desembre de 1969), p. 13.
53. Octavi Fullat: «Final o començament de les lletres catalanes», Tele/Estel, 171 (30 de gener de 1970), pp. 22-23.
54. En ple auge del marxisme en les ciències socials fins i tot es va plantejar si la joventut era una classe social, i molts dels intel·lectuals van dedicar-hi força atenció. Per exemple, José Luis L. Aranguren, Ocatvi Fullat, Maria Aurèlia Capmany, entre daltres, van escriure-hi profusament.
55. Josep Maria Castellet: «Mitologies de la nova generació», Serra dOr, 121 (octubre 1969), p. 45.
56. Joaquim Molas: «Ladéu a la década dels seixanta», Serra dOr, 121 (octubre 1969), p. 45.
57. Alexandre Cirici: «La generació dels seixantes», Serra dOr, 121 (octubre 1969), pp. 48-51.
58. La revista Cuadernos para el Diálogo és fonamental, juntament amb Triunfo, per seguir les petjades del debat cultural espanyol dels anys seixanta i setanta. Vegeu la monografía de Javier Muñoz Soro: Cuadernos para el Diálogo (1963-1976). Una historia cultural del segundo franquismo, Madrid, Marcial Pons, 2006. Cuadernos sempre va tenir un interès en làmbit cultural català. Vegeu Javier Muñoz Soro: «El discurso del antifranquismo sobre la cuestión regionalnacional en la revista Cuadernos para el Diálogo», Spagna Contemporanea, 22 (2002), pp. 41-66.
59. «No es solo historia», Cultura Catalana. Perspectiva 70, Cuadernos para el Diálogo (los suplementos, 13-14), Madrid, 1970, p. 6.
60. Vegeu linteressant article final del monogràfic: Jaume Fabre/Rafael Pradas: «Nuevas gentes, nuevas ideas», Cultura Catalana. Perspectiva 70, Cuadernos para el Diálogo (los suplementos, 13-14), Madrid, 1970, pp. 64-70.
ELS CONGRESSOS DE CULTURA CATALANA DE 1961-1964 I DE 1975-1977
BALANÇ CULTURAL I CANVI HISTÓRIC
Jordi Casassas Ymbert
Universitat de Barcelona
Sabem que hi va haver dos congressos de cultura catalana separats per la dècada que va de 1964 a 1975. La pregunta que cal respondre és si, malgrat el curt que és aquest interval entre un i laltre, les dues iniciatives hi tingueren alguna relació; fins quin punt responien a una necessitat similar; i, més enllà, si eren la mateixa gent la que els impulsava i neren els protagonistes principals.
Una primera reflexió té a veure amb la determinació política que envoltà cada un daquests esdeveniments. El primer en relació amb la dinàmica interna de lantifranquisme (i de la repressió dictatorial en contra de la llengua i la cultura catalanes); el segon, ni que sigui per la seva finalització «sobtada» el novembre/desembre de 1977 (primeres eleccions democràtiques després del febrer de 1936) lhem de situar per relació amb la politització general que envoltà el final del franquisme i que, sobretot, va precedir aquestes primeres eleccions de la Transició.
Tot amb tot, el lapse històric entre una i altra iniciativa era ben curt i unificat per la pervivència de la dictadura (que seguirà matant fins el mateix 1975) com perquè les motivacions de fons i els protagonistes poguessin si més no aparentment variar en el fonamental, si més no els referents principals. Però una cosa és incontestable: la sensació de final detapa que es respirà de forma creixent i generalitzada després del desembre de 1973, i que en bona part era conseqüència de laparició en escena duna nova generació, a principi dels anys seixanta només la podien compartir quatre optimistes recalcitrants. Aquesta diferència, bàsica, és la que ens permet pensar que el primer congrés mirava molt cap al passat, per tal de superar-lo si es vol, mentre que el segon esguardava cap a un futur (democràtic) que ja sendevinava. La gent, ja ho hem apuntat, era quasi la mateixa en un món cultural força reduït; lobjecte a tractar el mateix la cultura catalana; però lesperit del temps havia variat prou per diferenciar les dues iniciatives i poder afirmar que, malgrat la curta separació temporal, la segona no fou ni la continuació lineal ni la pretensió de culminar el fet una dècada abans i aleshores interromput policialment.
SUPERACIÓ DEL PASSAT I CERCA DUN NOU PARADIGMA: EL PRIMER CONGRÉS (1961-1964)
La idea de fer un primer Congrés de Cultura Catalana va sorgir a principis de 1960. Responia a la voluntat de fer una mena destat de la qüestió de la cultura catalana i fixar-ne les noves bases interpretatives que permetessin connectar-la amb leuropea. En opinió de Teresa Muñoz Lloret es buscava analitzar lestat actual de la cultura catalana examinant-ne els antecedents, la situació i les perspectives de futur, incloent-hi la literatura, humanitats, pensament polític, ciències físiques i químiques, arts plàstiques, arquitectura, música, ensenyament, etc.1