6. Una interessant reflexió sobre aquest continuum que fixa el centre en el Noucentisme i els extrems anteriors i posteriors en la Renaixença i el marxisme en el darrer capítol de Jordi Casasssas: La voluntat i la quimera. El Noucentisme català entre la Renaixença i el marxisme, Barcelona, Pòrtic, 2017.
7. Hem explicat el paper dels localismes en la conformació de la cultura franquista a C. Santacana: «Lespai local en el franquisme. Aportació historiográfica i utilització política», a Identitat local i gestió de la memoria. Actes del VII Congrés dHistòria Local de Catalunya, Barcelona, LAvenç, 2004, pp. 61-80. Un dels casos més evidents a Catalunya és el del lleidatanisme que va estudiar Miquel Pueyo: Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols, Barcelona, Edicions 62, 1984.
8. Vegeu C. Santacana: «Uns lectura franquista de la cultura catalana als anys quaranta», a C. Santacana (coord.): Entre el malson i loblit. Limpacte del franquisme en la cultura a Catalunya i les Balears (1939-1960), Catarroja, Afers, 2013, pp. 45-70.
9. Vegeu, per exemple, el paper del Consell Assessor de la Presidència creat per Lluís Companys el 1940, amb un paper decisiu dintel·lectuals que, malgrat la seva significació política, semblaven estar situats au-dessus de la mêlée.
10. Vegeu el capítol III: «Lessència de Catalunya» (pp. 78-106), en Salvador Giner, Lluís Flaquer, Jordi Busquet i Núria Bultà: La cultura catalana: el sagrat i el profà, Barcelona, Edicions 62, 1996.
11. Miquel Porter i Moix (coord.): Memòria dels Cercles de lInstitut Francès, Barcelona, Hacer, 1994.
12. Vegeu Albert Balcells: Els estudis universitaris catalans (1903-1985), Barcelona, Institut dEstudis Catalans, 2011, on es pot comprovar la incidència daquesta voluntariosa iniciativa.
13. Sobre Laye veieu lestudi de Laureano Bonet: La revista Laye. Estudio y antología, Barcelona, Península, 1994.
14. Vegeu les diferents etapes dEl Ciervo a José Antonio González Casanova (ed.): La revista l Ciervo. Historia y teoría de cuarenta años, Barcelona, Península, 1992.
15. Sobre Jaume Vicens Vives i el seu paper en aquells anys veieu Cristina Gatell i Glòria Soler: Amb el corrent de proa. Les vides polítiques de Jaume Vicens Vives, Barcelona, Quaderns Crema, 2012.
16. Jordi Coca: LAgrupació Dramàtica de Barcelona. Intent de teatre nacional català (1955-1963), Barcelona, Institut del Teatre/Edicions 62, 1978.
17. Salvador Giner et al., op. cit., p. 107.
18. Salvador Giner et al., op. cit., p. 111.
19. Vegeu Mercè Picornell: Continuïtats i desviacions. Debats crítics sobre la cultura catalana en el vèrtex 1960/1970, Palma Mallorca, Lleonard Muntaner Editor, 2013.
20. En el context de les històries dels intel·lectuals a Espanya és molt comú referir-se a les generacions del 56 i del 68, com dues fites ben diferenciades, que és ben bé el que es constata en els cercles universitaris i intel·lectuals de Madrid. Vegeu la referència pionera dElías Díaz, però especialment la bibliografia que reivindica el paper de la generació del 56. Vegeu el clàssic De Pablo Lizcano: La generación del 56. La Universidad contra Franco, Barcelona, Grijalbo, 1981 o el molt desigual Antonio López Pina: La generación del 56, Madrid, Marcial Pons, 2010, resultat dunes jornades autorreivindicatives. En el cas català la reivindicació equivalent de la generació del 57 és molt menys visible. Naturalment, tot el que té a veure amb la protesta estudiantil daquells anys ha generat una àmplia bibliografia. La panoràmica més àmplia a Elena Hernández Sandoica, Miguel Ángel Ruiz Carnicer i Marc Baldó: Estudian-tes contra Franco (1939-1975), Madrid, La Esfera de los Libros, 2007, i el cas barceloní en el pioner estudi de Josep Maria Colomer: Els estudiants de Barcelona sota el franquisme, Barcelona, Curial, 1978.
21. Vegeu la recent monografia de Maria Coll: Al Paranimf! La primera revolta estudiantil, Barcelona, Editorial Base, 2017.
22. Jordi Solé Tura: Una història optimista, Barcelona, Edicions 62, p. 223.
23. Vegeu el capítol referent a aquest període en Albert Balcells: Els estudis universitaris catalans (1903-1985). Per una universitat catalana, Barcelona, Institut dEstudis Catalans, 2011.
24. Vegeu lactivitat de lIEC en aquells anys, i el paper que jugava entre la clandestinitat i la possibilitat del seu reconeixement legal a Albert Balcells, Santiago Izquierdo i Enric Pujol: Història de lInstitut dEstudis Catalans. De 1942 als temps recents, Catarroja, Afers, 2007.
25. Vegeu els capítols VI i VII de Carme Ferré, op. cit., pp. 191-290.
26. Aspectes de la cultura catalana actual, Criterion, 8 (1961).
27. Sobre Criterion hem pogut consultar el treball inèdit de Mireia Sopena: El risc de la modernitat. La revista Criterion (1959-1969), on sexplicita el projecte cultural subjaent en una publicació que va ser certament rellevant en el seu moment, i absolutament oblidada.
28. Vegeu Giaime Pala: «El frente cultural. Sobre la trayectoria de la revista Nous Horitzons», Spagna Contemporanea, 19 (2010), pp. 85-107. També és útil el volum col·lectiu coordinat per Carme Cebrián i Marià Hispano: Nous Horitzons. Loptimisme de la voluntat. Revista teòrica i cultural del psuc, Barcelona, El Viejo Topo, 2011. Un enfocament més ampli sobre el món intel·lectual vinculat al PSUC, Giaime Pala: Cultura clandestina. Los intelectuales del PSUC bajo el franquismo, Granada, Comares, 2016.
29. Naturalment aquí ens referim a unes poques editorials que són molt significatives en el procés de construcció cultural generat pel món intel·lectual. Òbviament, el sector editorial és molt més ampli, amb projectes de vocació comercial i daltres que posen laccent en laportació cultural. Pel que fa al marc editorial espanyol de lèpoca és indispensable lobra col·lectiva de José María Martínez: Historia de la edición en España (1939-1975), Madrid, Marcial Pons, 2015; pel que fa a la dialèctica entre editorials i projectes polítics en els anys seixanta cal visitar sobretot Francisco Rojas: Dirigismo cultural y disidencia editorial en España (1962-1973), Alacant, Publicaciones de la Universidad de Alicante, 2013. Una sintètica visió sobre el paper cultural i polític en aquells anys, referida a làmbit barceloní, a Carles Santacana: «Editoriales y liderazgo cultural en los años sesenta. Las imprentas democráticas», Actas del XII Congreso de la Asociación de Historia Contemporánea, UAM, 2015, pp. 1527-1538.
30. Vegeu-ne els propòsits i tot el catàleg daquells anys a Edicions 62: Edicions 62. Mil llibres en català (1962-1979), Barcelona, Edicions 62, 1979.
31. Sempronio era el pseudònim dAndreu-Avel·lí Artís i Tomàs (1908-2006), veterà periodista format en la Barcelona davantguerra. Un repàs a la seva trajectòria en lentrevista que li va fer Jaume Fabre a Periodistes sota censura. De la fi de la guerra civil a la Llei de premsa, Barcelona, Col·legi de Periodistes, 1999, pp. 7-15.