Sigui com sigui, els qui havien anat creant i protagonitzant uns nous espais culturals al llarg dels seixanta tenien plena consciència del camí que havien recorregut durant aquells anys. Al marge que el canvi de dècada en el calendari no havia de tenir cap transcendència especial, els protagonistes la observaven. No és casualitat que en el número doctubre de 1969 de Serra dOr coincidissin articles dAlexandre Cirici, Joaquim Molas i Josep Maria Castellet que, sense posar-se dacord prèviament, duna manera o altra hi feien referència.
Castellet parlava de la sensibilitat «camp» de la nova generació, a la qual donava carta de naturalesa, i admetia des de la distància de saber-se duna generació anterior que aquest gust camp de molts joves del moment «només vol dir que aquesta reclama un dret inalienable: el de viure plenament les contradiccions del seu temps, les quals poden fer dun sarcasme la condició de la seva veritat».55 Aquesta era la gran novetat del final de la dècada, i la observació dun dels principals animadors daquells anys.
Amb un to més de balanç, Joaquim Molas formulava un balanç agredolç: «Quin caramull de canvis shan produït al país! I que lluny hem viscut, malgrat tot, del progrés real que ha menat lhome a la lluna o ha commogut tantes àrees oprimides!».56 I després de constatar aquesta distància entre els afers domèstics i els sotracs de la dècada al món, explicitava que la cultura catalana shavia mogut en la tensió entre tres nivells: un de folkloricosentimental, un altre dinspiració burgesa i un darrer que batejava com underground, que havia donat com a fruit principal la cançó. Vist el 1969 «la dècada començà amb aires de compromís i amb uns ideals de vida confortables; amb el temps, els ideals han fet crisi duna manera espectacular i han deixat molta gent a la intempèrie».
Finalment, Alexandre Cirici signava larticle més extens, sota el títol «La generació dels seixantes»,57 que apareixia a la secció dart, però amb una orientació general. Cirici formulava una successió de generacions que per ell eren evidentíssimes, un seguit destrats culturals que començaven amb la seva generació, la dels que feien vint-i-cinc anys a la fi de la guerra civil. Shavien format abans de la guerra però no hi havien tingut cap protagonisme. Eren els que havien de fer de «cordó umbilical» amb la preguera. Els seguien els qui havien fet la mateixa edat a mitjans cinquanta, quan Espanya fou admesa a la ONU: eren Tàpies, Bohigas, Portabella, Fuster, Salvat, Romà Gubern, Francesc Vallverdú, Joaquim Molas, Miquel Porter, Antoni Jutglar, Ernest Lluch, Josep Termes. Era gent que «escriu amb una forta dominant cívica». Després daquetes dues generacions precedents arribava la dels seixanta, que eren els qui havien fet els vint-i-cinc anys «a lèpoca de les Comissions Obreres i del Boccaccio, la manifestació de capellans i la minifaldilla». La definició daquesta generació anava sota el significatiu epígraf d«Un nou món», i quedava definit sobretot per elements internacionals:
Llur problemàtica és molt universal. Sincorporen a la vida activa al moment del boom de la societat de consum, de la revolució sexual, dels moviments joves de Berkeley, dAmsterdam i dEstrasburg, i els arriben reflexos del món hippy, de lhedonisme de Marcuse i de la primacia dels mitjans de McLuhan. Descobreixen la cultura de loci i digereixen el marxisme i el freudisme.
Una mostra més del sentiment de moment dinflexió, entre el balanç i la projecció de futur, que tenien els protagonistes es pot trobar en el número monogràfic que la revista Cuadernos para el Diálogo58 va publicar en la seva collecció de suplements, titulat «Cultura catalana. Perspectiva 70». La introducció del quadern duia el simptomàtic títol «No es solo historia», i posava lèmfasi en els canvis que sestaven produint en el món cultural català, amb un canvi de perspectiva molt important, que la portava a una acció
que desde luego es algo más que el combate por la mera subsistència, por una continuidad difícil, probablemente los rasgos más característicos de hace unos lustros. La cultura catalana no está ya en peligro de muerte o de extinción, ni tampoco de quedar relegada al ámbito del pintoresquismo o de la tradición oral. Dentro de unas limitaciones que aún existen, dentro de una situación que dista mucho de ser normal y mucho menos igualitaria, la cultura catalana afronta un momento de saludable crisis.59
Crisi de creixement, crisi detapa de canvi, que tot i les moltes discussions, incorporava la qüestió generacional. Els editors del suplement van triar tres figures que representaven tres etapes força coincidents amb les que assenyalaven a Serra dOr, Castellet i Cirici. Parlaven duna vella generació que personalitzaven en Joan Oliver, duna generació intermèdia amb Maria Aurèlia Capmany, i una nova generació encarnada en Terenci Moix. Com passava sovint, uns referents centrats en el món literari, tot i que al llarg del monogràfic també sal·ludia a la cultura popular i al que ara en diríem manifestacions emergents, de la cançó a la cultura de la imatge, un debat que no podem abordar, però que evidentment també era ben present i rellevant a lèpoca, com també les discussions entre una cultura de minories i una cultura de masses.60
1. Com bé sabem, per entendre els comportaments humans la percepció és tant important com la realitat. Aplicat a la década analitzada i a la component del canvi és interessant aproximar-se a les diferents perspectives (econòmiques, socials, culturals...) analitzades a Glicerio Sánchez Recio: Eppure si muove. La percepción de los cambios en España (1959-1976), Madrid, Biblioteca Nueva, 2008.
2. Vegeu les reflexions de Tom Buchanan: «¿Hasta qué punto era diferente España? El segundo franquismo en el contexto internacional», a Nigel Townson (ed.): España en cambio. El segundo franquismo, 1959-1975, Madrid, Siglo XXI, 2009, pp. 71-86.
3. Més enllà de determinar si cap daquests factors va precedir els altres, com a material de debat són interessants les reflexions de Walther Bernecker: «El cambio de mentalidad en el segundo franquismo», a Nigel Townson (ed.), op. cit., pp. 49-70. Sobre levolució dels valors de lopinió pública en aquests anys són determinants els diferents estudis de Francisco Sevillano. També és interessant com a material de lèpoca els diferents informes FOESSA.
4. Pel que fa al marc català durant el franquisme, vegeu el breu però recent llibre Sobre el franquisme i Catalunya. Homenatge a Borja de Riquer, Barcelona, Efadós, 2015, que representa un estat de la qüestió molt útil i actualitzat. Larticle de Francisco Morente ofereix moltes pautes bibliogràfiques en relació amb el món cultural i intel·lectual.
5. Pel que fa a làmbit espanyol segueixen sent punts de referència obligats per a la temàtica que aquí tractem textos ja clàssics com el de Jordi Gracia i Miguel Ángel Ruiz Carnicer: La España de Franco (1939-1975). Cultura y vida cotidiana, Madrid, Síntesis, 2001; Juan Pablo Fusi: Un siglo de España. La cultura, Madrid, Marcial Pons, 1999; els apartats inicials de José Carlos Mainer y Santos Juliá: El aprendizaje de la libertad. La cultura de la transición, 1973-1986, Madrid, Alianza Editorial, 2000, i el debat del monogràfic «Intelectuales y segundo franquismo» que li va dedicar la revista Historia del Presente, 5 (2005). Acabada daparèixer i en relació amb una cronologia més específica es pot citar aquí Juan Pablo Fusi: Espacios de libertad. La cultura española bajo el franquismo y la reivención de la democracia (1960-1990), Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2017. També en làmbit de les publicacions col·lectives es poden destacar els números monogràfics de Cercles. Revista dHistòria Cultural, 16 (2013), sota el lema dels «intel·lectuals davant el repte dels anys seixanta», o del Bulletin dHistoire Contemporaine de lEspagne, 50 (2015), dedicat als intel·lectuals a Espanya, de la dictadura a la democràcia (1939-1986), que conté un ampli assaig bibliogràfic de Francisco Morente.