Los intolerantes son los enemigos de la cultura catalana. Los que reivindican un monopolio «carca», basado en las meras razones de una sentimentalidad ejercida en exclusiva, pueden ser también enemigos de la cultura catalana. Y pueden serlo también los que hacen «tabula» rasa con las conquistas de un pasado difícil, inmediato y no del todo superado.
Vist des de dins mateix del conflicte, lescriptor Ferran de Pol, que havia patit lexili fins a 1948, advertia que les contraposicions entre joves i vells eren irreals, fruit duna visió ingènua i immadura dels joves que les proclamaven. I també intentava explicar que no era cert que els vells, quan eren joves, construïssin el món que van voler, tot recordant com molts van viure guerra, camps de concentració, exilis,... Daquesta manera volia refredar aquest possible antagonisme, assenyalant que tots eren en el mateix sac:
Una mica de calma, tots plegats. Perquè, criatures desvalgudes, tots, joves i vells, vells i joves, tots ens trobem dins del mateix sac. I quin sac... No ens esgarrapem. No és cap mèrit ser jove, ni cap culpa arribar a vell. Que cadascú amolli el seu miol, vellutat i passional els joves, enyoradís i trèmul els vells. Però amb calma, cadascú al seu torn. Daltra banda, no shi val a empènyer. Deixem que lhome es declari vell quan sen senti. No assenyalem, que es moren... O, si ho voleu dir duna altra manera, més o menys paròdica: «Vell sigui qui per vell es tingui».48
PER FI UNA CULTURA A DEBAT
A les darreries dels seixanta era evident que el panorama havia canviat decididament. Els primers anys del decenni havien servit per avançar en una mínima presència pública i per posar en circulació uns determinats referents culturals, que al voltant dels fets de la Caputxinada ja shavien conformat, amb els noms propis que ja hem vist que apareixen recurrentment. Posar laccent en la configuració daquest nucli havia deixat en segon terme les diferents orientacions dels qui estaven protagonitzant aquest rellançament cultural, perquè sactuava encara en clau de resposta a la dictadura.
Naturalment que això significava un empobriment en el debat. Serra dOr, que intentava ser un espai compartit ho vivia duna forma especialment significativa. Un exemple, ben evident, com indica Carme Ferré és que hi convisquessin dues línies de crítica literària ben definides i contraposades, representades per Joaquim Molas i Joan Triadú. No obstant, el creixement de lactivitat cultural comportava necessàriament que afloressin la seva pluralitat i, en conseqüència, les polèmiques. La irrupció daquestes és la mostra més evident del canvi de paradigma que sestava operant entorn de 1967 i 1968. Una mostra irrefutable ho és que la revista que més havia fet per construir el cànon daquella nova Renaixença dels anys seixanta obrís el gener de 1969 una secció dedicada expressament al debat cultural. Les paraules amb què encapçalava la creació de la secció «Lletres de batalla», de títol tan expressiu, són molt eloqüents daquest tomb, i de la consciència que en tenien:
Als darrers temps les polèmiques han començat a manifestar-se entre nosaltres amb una freqüència que ens sembla creixent. [...] De fet, ens sap tan poc greu, que hem pensat reservar des dara a les nostres planes, un espai a les polèmiques, i li posem un nom medieval, ara actualitzat pel recull de «lletres de batalla».49
Joan Triadú, un dels forjats en la resistència, aplaudia el que significava aquest canvi:
No ens podem pas queixar: dun temps ençà les picabaralles i fins i tot les escridassades literàrio-culturals proliferen. Hom es bat a la vista del públic, a poca distància, duna barricada a laltra. Sovint des de la mateixa publicació (en tenim tant poques!).50
Vist així, les polèmiques eren un signe que havia dapropar aquella cultura a una certa normalitat, encara que molt limitada, amb pocs mitjans, però impensable deu anys enrere. Com ha dit Carme Ferré en el seu estudi sobre Serra dOr, calia «acostumar-se al debat», un aspecte que documenta a bastament, encara que centrat sobretot en el camp de la literatura.
Vázquez Montalbán reflectia aquesta situació explicant-la com la «ruptura del código», a partir descàndols culturals. Citava com a exemples les polèmiques, de diferent tipus i profunditat, que shavien produït en poc temps arran de la publicació de lAntologia poètica de la poesia catalana de Castellet i Molas, laparició de Catalanisme i revolució burgesa de Solé Tura, el premi Sant Jordi de 1969, i la no autorització per part del Palau de la Música dun concert de Pau Riba. Certament que eren polèmiques molt diverses i de significació molt desigual, però per a Vázquez Montalbán eren indicatives; encara més, el que era més rellevant era la simultaneïtat. Per això concloïa:
Lo evidente es que se ha roto el código sobreentendido de un renacimiento cultural armónico y mancomunado y que està planteada la cuestión de un poliformismo cultural catalán. No vamos a adentrarnos en la cuestión de si la situación de bilinguismo ha condicionado la aparición de una cultura catalana expresada en castellano y otra en catalán. Vamos a centrarla exclusivamente en que la unidad operativa de la cultura catalana ha desaparecido y que hoy se manifiesta a través de formas y contenidos tan distantes entre sí como la derecha y la izquierda, la vejez y la juventud, el conservadurismo y el progresismo.51
Més veus insistien en aquest diagnòstic, i malgrat que just en la frontissa entre els seixanta i els setanta es comencés a parlar de crisi de la cultura catalana, certament havia aconseguit sortir de la pura resistència, i lògicament els problemes i les contradiccions eren totes unes altres. Dentre el gruix darticles que ho manifestaven, el director de teatre Frederic Roda en va publicar un titulat «La capacitat dautocrítica»,52 en què considerava que aquesta capacitat era un signe de fortalesa cultural, contràriament a les cultures dèbils, alimentades pel triomfalisme i lautosatisfacció. Larticle sintetitzava la nova situació i feia una pregunta punyent: «No ens hem acostumat massa a la confortable incomoditat de les catacumbes?», i reblava el clau afirmant:
No menyspreem la nostra capacitat crítica malgrat que pugui semblar-nos fins i tot excessiva: ella és la única forma de convertir un folklore en una cultura i danar-ho fent dia a dia. I de revestir aquesta cultura duna cuirassa (humor, sàtira, relativitat, humanisme en fi, invisible però indestructible.
En un sentit similar, el filòsof Octavi Fullat, atent a les cultures juvenils del moment, publicà larticle «Final o començament de les lletres catalanes»,53 que creia que lautocomplaença allunyava els joves escriptors de la cultura catalana:
A més, ens hem recreat massa en el pretèrit feina, aquesta pròpia dels vells, perdent futur. Aquesta darrera modalitat de «cofoisme esclerosat» ha estat causa especialment que la gent jove catalana no es reconegués en tal cultura, la qual responia a uns plantejaments d«abans de la guerra», però que desconeixia lesdevenidor.
Fullat introduïa en aquesta reflexió lanàlisi del paper de la joventut en aquell context de transmissió cultural. Tot i que el cas duna societat que vivia sota un règim dictatorial presenti unes característiques específiques, era una qüestió que en el context del món occidental dels seixanta anava molt més enllà, perquè el protagonisme dels joves va esdevenir una de les grans novetats daquells anys.54 És aquesta una qüestió que no podem tractar en aquest text, però que lhauria de complementar, de la mateixa manera que tampoc podem abordar les característiques pròpies dalgunes produccions culturals emergents o amb tractament innovador, que shi van associar, com per exemple el còmic.