El projecte de llei de mancomunitats impulsat pel Govern Valencià obri la porta a una comarcalització voluntària de baix cap a dalt. Aquesta no és una idea nova. Ja el 1987, després de la destitució del gran impulsor de les comarques que fou Vi-cent Soler al capdavant de la Conselleria dAdministracions Públiques i de larribada a aquesta de Joaquín Azagra, es va mirar dimplementar aquesta modalitat suau de comarcalització, però la idea es va abandonar quan Emèrit Bono va rellevar Azagra lany 1989 al capdavant de la Conselleria dAdministració Pública.
La filosofia de la llei, semblant a la Boix (2013), té lobjectiu de prestar serveis en comú. Lavantprojecte de llei estableix dues figures territorials. Duna banda, la mancomunitat de caràcter comarcal, per tal dafavorir la creació de mancomunitats basades en les delimitacions comarcals històriques; de laltra, la mancomunitat de serveis. Dins daquest segon tipus poden aplegar-se fins i tot municipis de diverses comunitats autònomes, sempre que aquests municipis limítrofs estiguen vinculats per característiques i interessos comuns amb els municipis valencians adjacents. És el cas de la mancomunitat de la Taula del Sénia, que uneix municipis de Catalunya, València i de lAragó catalanoparlant.
Tant si es tracta de mancomunitats dinterès comarcal com si només pretenen la prestació de serveis, aquests ens seran considerats entitats locals i podran prestar serveis i gestionar activitats dàmbit supramunicipal. A més, podran licitar conjuntament els contractes i establir centrals de contractació per a gestionar dacord amb lescala territorial real. En el cas de les mancomunitats comarcals, afavorides des del Consell, lavantprojecte de llei pretén reforçar-ne lautonomia dactuació, i preveu que la Generalitat Valenciana puga donar-los assessorament i suport i facilitar que la majoria dels programes i actuacions de la Generalitat Valenciana i les diferents diputacions es gestionen des daquests ens comarcals. En canvi, les mancomunitats de serveis estaran simplificades al màxim i sadaptaran a la realitat dels serveis que es presten.
Es vol donar protagonisme als municipis, i per això lavantprojecte de llei de mancomunitats de la Comunitat Valenciana pretén partir de la seixantena dorganismes supramunicipals que hi ha avui al País Valencià. El desig és el de vertebrar el país basant-se en la voluntarietat dels municipis i afavorint les mancomunitats que decidisquen gestionar uns serveis determinats respectant els límits comarcals de les demarcacions territorials homologades.
Tanmateix, les mancomunitats, que es configuren per a dirigir conjuntament serveis socials entre distints municipis, són molt variades: així, al Baix Segura estan destinades a ladministració del reg, però als Ports i al Maestrat promocionen el turisme rural. Altres són de caire cultural, sanitari, esportiu, de protecció mediambiental i daltres menes. Això fa inviable una comarcalització homogènia a tot el territori, per bé que almenys sí que dona a les comarques una utilitat pragmàtica i funcional que, alhora, pot servir per a reforçar els lligams comarcals de manera voluntària. Dona possibilitat de gestió de competències municipals de manera agregada, i fomenta la cooperació entre les localitats. El problema rau en el fet que només 7 de les 61 mancomunitats valencianes actuals coincideixen amb els límits comarcals.
Aquesta comarcalització dual pretén donar resposta a la necessitat de mancomunar serveis, duna banda, i a lobjectiu davançar tímidament en el procés de comarcalització, de laltra. El sistema estudiat al País Valencià és similar al desenvolupat a Mallorca, on cinc de les sis comarques que componen lilla totes llevat de la comarca de Palma sorganitzen en mancomunitats que coordinen i sumen esforços en diversos serveis que presten de forma agrupada. Oficialment, però, només funcionen els consells insulars, un per cadascuna de les quatre illes que formen larxipèlag balear, els quals compleixen el paper que desenvolupen les diputacions a la resta de lEstat.
Tanmateix, és una llei de comarcalització molt tímida: dacord amb el projecte, les mancomunitats estan clarament subordinades a les diputacions i a la Generalitat Valenciana, que tindrien preferència sobre les mancomunitats a lhora de plantejar accions i inversions.
Encara que aquest és el primer intent seriós de donar, des de la Generalitat Valenciana, reconeixement a les mancomunitats, aquestes es troben amb un topall que no poden ultrapassar: lexercici de les competències municipals. A diferència del que passa a lAragó, on el Govern i les diputacions cedeixen competències, ni la Generalitat Valenciana ni les diputacions preveuen cedir competències a les mancomunitats posat cas que es consoliden. Ni tan sols a aquelles que es constituïsquen seguint els límits comarcals tradicionals (les anomenades mancomunitats integrals), que rebran més fons, però no més capacitat per a gestionar altres àmbits.
La proposta pretén ser factible i realista, perquè subvencionar les mancomunitats dabast comarcal és una manera discreta de conformar el mapa i és, també, compatible amb la normativa estatal, que no permet tocar les províncies (Lillo, 2017).
Ara bé, al nostre parer, defugir la tasca de dissenyar un mapa comarcal també implica abandonar la reflexió sobre la planificació territorial dun país com el valencià. I, damunt, no estalvia el conflicte, ja que aquesta llei, com qualsevol altra que qüestione lactual configuració territorial de lEstat espanyol en províncies, sha hagut denfrontar amb els governs del PP a Espanya i a València i amb els tribunals espanyols, que els donen suport de manera persistent. Per a començar, el govern de Rajoy va actuar contra el Consell de Ximo Puig quan aquest intentà rescatar el decret de coordinació de les diputacions, que permetia retirar a les corporacions provincials les competències de turisme i esport. Les diputacions dAlacant i Castelló governades pel PP presentaren recurs contra aquesta llei i el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana els donà la raó. El Govern bipartit actual també sha trobat amb la resistència del Govern de Rajoy a acceptar la llei de mancomunitats, a pesar de ser un projecte que proposa una comarcalització tímida, ja que el PP considera que podria restar poder a les diputacions. Posat cas que les competències provincials es veren afectades per aquesta llei de mancomunitats, el Govern espanyol recorreria la norma davant el Tribunal Constitucional.
Daltra banda, laposta per reforçar les mancomunitats dàmbit comarcal i no les comarques pròpiament dites va ser considerada com poc innovadora per part de Compromís, decididament favorable a la comarcalització. Des de la coalició Compromís es va elaborar una proposta que complementava el projecte de llei de mancomunitats. La iniciativa de Compromís consistia en una simple llei que establia en lannex una proposta base sobre la qual es podria fixar legalment i oficial les comarques al País Valencià. Aquest projecte de llei de Compromís pretenia elevar al rang dobligació legal per a totes les instàncies de la Generalitat Valenciana la vigent divisió territorial provinent de la proposta de demarcacions territorials homologades DTH publicada lany 1988. Loficialització de la divisió comarcal obligaria, segons la llei, al fet que totes les conselleries i ens dependents utilitzaren aquestes demarcacions com a base territorial per a prestar els seus serveis i per a la planificació de les seues polítiques públiques en projecció territorial. És més, shi estableix que la Generalitat impulsaria ladaptació de les mancomunitats de municipis de serveis generals a les comarques que estableix aquesta llei (Pérez, 2017).