En la història de lactuació de les institucions autonòmiques valencianes amb referència a aquesta qüestió, es pot distingir un primer moment, entre 1982 i 1987, en el qual els polítics aparentment tenien un veritable interès a tirar endavant la comarcalització responent a lesperit de lEstatut i identificaven autonomia amb comarcalització, assumint que comarcalitzar ajudava a la integració i a la recomposició natural de les terres valencianes. El 1985, es va crear la Conselleria dAdministració Pública, amb Vicent Soler al capdavant, que posseïa una decidida voluntat dimpulsar la comarcalització. El 1986, es va consolidar lúnic ens territorial de mida mitjana entre la província i el municipi: el Consell Metropolità de lHorta (CMH). El seu àmbit geogràfic era la ciutat de València i altres 43 municipis de la comarca de lHorta, i el seu paper era la planificació territorial metropolitana. No obstant això, els enfrontaments polítics el van fer inviable i, el 1999, va ser suprimit pel Govern dEduardo Zaplana. Les seues competències van ser assumides per dues noves entitats metropolitanes: EMTRE (de tractament de residus) i EMSHI (de serveis hidràulics).
Pel que fa a la comarcalització, es van plantejar diverses propostes. La que aconseguí major acceptació fou la de Joan Soler de lany 1970, que dividia el territori en 32 comarques, en el plantejament original, tot i que després va ser retocada fins a arribar a 34 comarques (figura 4). No obstant això, no es va arribar a implementar mai a nivell oficial, ja que hi va haver fortes pressions sobretot per part de les diputacions que van impedir continuar el procés de comarcalització iniciat lany 1982. El 1987, el seu principal valedor, Vicent Soler, va optar per dimitir davant la impossibilitat davançar. Amb el seu substitut, Joaquín Azagra (1987-1989), la qüestió comarcal es va relegar a un segon pla i es va optar per la idea de comarcalitzar des de baix, és a dir, que havien de ser els mateixos municipis els que havien de tenir la iniciativa de mancomunar-se en unitats més o menys comarcals (Piqueras y Membrado-Tena, 1995).
Figura 4. València: demarcacions territorials homologades de primer (1988)
Font: Proposta de Demarcacions Territorials Homologades (1988). Conselleria dAdministració Pública, Decret 170/1985, de 28 doctubre, del Consell de la Generalitat Valenciana.
Figura 5. València: demarcacions territorials homologades de segon nivell (1988)
Font: Proposta de Demarcacions Territorials Homologades (1988). Conselleria dAdministració Pública, Decret 170/1985, de 28 doctubre, del Consell de la Generalitat Valenciana.
Daltra banda, el 1988, la Generalitat Valenciana va publicar una comarcalització no oficial de referència amb tres nivells diferents de desagregació: les anomenades demarcacions territorials homologades (DTH). Les DTH de tercer nivell coincidien amb les tres províncies. Les 16 DTH de segon nivell partien de les comarques de Joan Soler, afegint les menys poblades a les veïnes, per tal que totes foren viables demogràficament (figura 5). El paper daquestes consistia a coordinar en una única divisió territorial les àrees dactuació funcional (àrees sanitàries, judicials, escolars, agràries, etc.). Les 34 DTH de primer nivell seguien la proposta de Joan Soler i servien com a referència per al procés de construcció des de baix de les comarques a partir de les mancomunitats: es pretenia incentivar particularment aquelles mancomunitats dinterès comarcal que saproximaren al model de les DTH de primer nivell (figura 4). No obstant això, les iniciatives de suport a les mancomunitats van ser paralitzades pel conseller Emèrit Bono (1989-1993), amb el qual es va iniciar una etapa marcada per un progressiu desinterès per les comarques, accentuada amb larribada al poder dels populars Zaplana, Olivas, Camps i Fabra (Membrado-Tena, 2013).
El 2012 la Generalitat Valenciana proposà una estratègia territorial que suposadament hauria de guiar el creixement sostenible de la Comunitat Valenciana fins al 2030 en matèries com ara, entre daltres, laigua, el sòl, el paisatge, lhabitatge, el patrimoni ambiental, el món rural, les infraestructures, la innovació i la dinamització econòmiques (Muñoz y Doménech 2012). Aquesta estratègia territorial definia com a adequats per a la gestió i la planificació territorial supramunicipal una sèrie dàmbits territorials intermedis anomenats àrees funcionals, delimitades a partir de criteris com eren els desplaçaments de persones, lexpansió urbana, la prestació de serveis supramunicipals i els corredors de transport públic, i capaços darticular el territori duna manera integral i ordenada.
Es tracta de 15 àrees funcionals amb les quals, com amb les 16 DTH de segon nivell, es pretén que cada àmbit territorial tinga un llindar mínim de població (uns 100.000 habitants) que el faça viable funcionalment, a diferència del model de Joan Soler (DTH de primer nivell), que opta per comarques de dimensions territorials similars on hi haja entre els habitants un sentiment dadhesió comarcal. Cal remarcar que, en aquest mateix document sobre estratègia territorial, se segueix parlant de les 34 comarques o DTH de primer nivell, però no com a àmbits dactuació territorial, sinó tan sols a efectes estadístics.
Aquesta proposta de 15 àrees funcionals, comparada amb les 16 DTH de segon nivell (1988), és nova en dos aspectes. En primer lloc, crea sengles macroàrees funcionals per a cadascun dels dos grans espais metropolitans valencians (el dAlacant-Elx i el de la ciutat de València, a la qual sincorpora tota la conca del Túria i làrea de Bunyol-Xiva, que no tenen una autèntica capçalera comarcal). En segon lloc, fusiona el Camp de Morvedre (província de València) amb lAlt Palància i part de lAlt Millars (tots dos a la província de Castelló), a fi de primar la funcionalitat sobre el fins ara intocable límit provincial (figura 6) (Membrado-Tena, 2016).
Més recentment, amb larribada lany 2015 de lanomenat Govern del Botànic a la Generalitat Valenciana, integrat pel bipartit PSPV-Compromís, amb el suport de Podem, el Consell va intentar impulsar la comarcalització del País Valencià. Lestiu del 2016 el Consell del Botànic ressuscitava la comarcalització, però no la tradicional, amb descentralització administrativa, sinó una versió més suau i flexible, articulada mitjançant les mancomunitats de municipis.
Figura 6. València: àrees funcionals de la Generalitat (2012)
Font: Muñoz i Doménech, 2012.
Les mancomunitats són entitats locals supramunicipals, reconegudes dins del marc jurídic espanyol, on es produeix una associació lliure de municipis. Aquests municipis associats deleguen part de les funcions o competències que la llei els atribueix per tal que siga la mancomunitat qui els preste els serveis conjuntament. Les mancomunitats donen llibertat als municipis per a mancomunar-se en funció de les seues necessitats. La novetat del projecte de la Generalitat Valenciana consistiria a fomentar aquelles mancomunitats que coincidiren amb els límits de les DTH esmentades adés.