Els municipis elaboren lInventari General del Patrimoni Cultural Valencià. En els casos de major rellevància, amb aprovació del govern autonòmic, es declaren els Béns dInterès Cultural, màxim règim de protecció i foment. Entre aquests, alguns també reben reconeixements internacionals, com succeeix amb la Llotja de València, declarada Patrimoni de la Humanitat.
El Departament dHistòria de lArt de la Universitat de València, en la mesura que siga possible, procura contribuir amb les activitats del seu personal docent i investigador a lestudi, la difusió i la conservació del patrimoni cultural. I daqueixa manera, a aportar a la societat un benefici present i futur.
1- Castell de Xàtiva. Font:
2- El codex de la Confirmació dels privilegis reals concedits a la Cartoixa de Valldecrist conté lúnic retrat conegut del rei de Sicilia Martíel Jove, fill de Martí lHumà. Font: Estepa.
3- Àngel Custodi. Catedral de València. Autor: Josep Montesinos.
4- Baco del carrer de la Pau a València. Museu de Belles Arts. Autor: Josep Montesinos.
5- Santuari de la Magdalena. Novelda. Font: Estepa.
6- Ciutat de les Arts i les Ciències. València. Font: Estepa.
El patrimoni cultural valencià.Una mirada des de la Geografia
Jorge Hermosilla Pla Departament de Geografia. Universitat de València
El camp destudi de la disciplina geogràfica és ampli i complex. Podem definir-la com una ciència que té com a objecte destudi lespai i els seus contextos culturals, disciplina responsable de lestudi de la configuració de lespai. Però aquest espai no és homogeni: la varietat geogràfica implica una varietat cultural. Un dels objectes destudi dels geògrafs és el patrimoni natural i el cultural generat per la producció humana de tot un elenc de manifestacions materials i immaterials que donen lloc a diferents paisatges.
Lésser humà, en la seua relació amb lespai natural construeix per habitar el territori. En habitar, es crea lloc, es configura un espai de sociabilitat fruit de lestreta relació entre la construcció i el lloc. Els llocs posseeixen un alt contingut dinformació i generen sentiments. Allò que sha construït es converteix en un senyal didentitat i, per tant, en patrimoni. El que va ser construït es modifica, les activitats canvien i es donen nous usos que ho transformen. Un procés que provoca una acumulació de significats que enforteixen la identitat del lloc i el fan perdurar, si aquesta identitat és assumida per la col·lectivitat, pot convertir-se en patrimoni. Cada grup o comunitat aprèn a viure daquest patrimoni, genera coneixement i el transforma. El resultat és una diversificació cultural que afavoreix la creació de béns patrimonials originals.
La geografia socupa de lanàlisi dels paisatges, resultants de les relacions que els individus i grups estableixen amb la natura i que integren un patrimoni cultural i natural amb el qual la comunitat se sent identificada. El geògraf, entre altres accions, se centra en les relacions existents entre tots els elements que apareixen en el paisatge, entre els quals destaca el patrimoni. Aquest estudi del patrimoni des de la geografia és conseqüència de la intensa vinculació existent entre les societats i el seu territori. A través de lanàlisi geogràfica podem indagar la manera en què els grups han fet ús del territori, el modifiquen amb nous signes o el reinventen, transformant-lo en paisatge.
Lanàlisi del patrimoni adquireix per part dalgunes de les branques de la geografia un espai cada vegada més preponderant. És el cas de la geografia cultural, de la urbana, de la rural, de la del paisatge i de la del turisme i oci.
Els dos corrents més destacats pel seu tractament del patrimoni i del paisatge són la geografia cultural i la geografia del paisatge. Ningú no ignora que el paisatge és una expressió cultural, fruit del temps i dun lloc i, per tant, propòsit geogràfic. La geografia cultural intenta comprendre i explicar el paper del territori en la construcció de marcs culturals i, per la seua banda, la geografia del paisatge analitza les relacions entre les formes docupació antròpica i els espais bé naturals, bé antròpics.
1- Reial Séquia dEscalona. Font: Estepa.
2- Riu Millars. Font: Estepa.
3- Llavador de Novaliches. Jérica. Font: Estepa.
4- Aqüeducte de la Peña Cortada. Calles. Font: Estepa.
5- Vista aèria de la Cava Gran dAgres. Font: Estepa.
6- El Benicadell cobert per la neu. Font: Estepa.
7- Benidorm. Font: Estepa.
8- LAlbufera de València. Font: Estepa.
9- Cortes de Pallás. Font: Estepa.
10- Assut urbà en Orihuela. Autor: Jorge Belmonte.
La presència més primerenca:del paleolític al neolític
José Luis Jiménez Salvador Departament de Prehistòria, Arqueologia i Història Antiga. Universitat de València
Paleolític. La primera constatació científica de la presència humana al territori valencià es remunta al paleolític inferior (Cova del Bolomor, a Tavernes de la Valldigna ), amb una datació estimada de 350.000 AP (abans del present) que comporta, a més, el primer control humà del foc a la península Ibèrica.
Ja en el paleolític mitjà (200.000-35.000 AP) hi ha un major nombre de proves relatives a restes humanes i utillatge lític, amb una concentració de jaciments al sud del territori valencià, entre els quals destaca la Cova Negra (Xàtiva).
El paleolític superior fa 30.000 anys, aproximadament coincideix amb la presència dun nou homínid al nostre territori: el cromanyó o sapiens modern. Aquesta etapa representa, per una banda, un salt quantitatiu pels jaciments localitzats (Cova del Parpalló, a Gandia, etc.). I, per una altra, un gran avanç qualitatiu, amb noves tècniques en el treball de la pedra, lús de matèries primeres noves per a elaborar eines i, cosa més significativa, lexpressió simbòlica gravada i pintada sobre plaquetes, considerada la primera expressió artística.
Igualment, lexpressió del pensament simbòlic es manifesta en adornaments personals i a través de dues facetes considerades com les més antigues de lart de la humanitat: lart moble i lart rupestre parietal. La cova del Parpalló és referència imprescindible per a la seriació de lart prehistòric europeu: aporta més de 5.000 plaquetes de pedra gravades i pintades.
Epipaleolític-mesolític (10.000-6.000 AP). Etapa que acull les últimes societats caçadores-recol·lectores. Destaca per làmplia expansió per tot el territori valencià, on els principals jaciments són la Cova de Santa Maira (Castell de Castells); labric de la Falguera (Alcoi) i la Cova de la Cocina (Dos Aguas).