1- Campanar gòtic de la Catedral, el Micalet.
2- Sala dinvestigaors Pérez Bayer de la Biblioteca Històrica de la Universitat de València. Autor: Mario Rabasco.
3- Panoràmica des de La bastida. Font: Estepa.
4- Mapa de la ciutat de València dAnton van den Wyngaerde de 1563.
5- Tribunal de les Aigües, per Bernat Ferrandis (1865).
6- LAlbufera, mapa anònimde 1834. Font: Estepa.
El patrimoni cultural valencià.Una mirada sociològica
Antonio Ariño Villaroya Departament de Sociologia i Antropologia Social. Universitat de València
Avui dia estem envoltats del discurs i la retòrica del patrimoni cultural. Segons els científics socials, assistim a la segona modernitat, en què sha generat una expansió i multiplicació de subjectes i comunitats que se senten amb dret de posseir la seua pròpia herència històrica. La conservació del patrimoni cultural està unida intrínsecament a la tendència dels éssers humans a conservar les seues pròpies formes de vida.
Daquesta manera de mirar el passat, molts autors, napunten la germinació en el Renaixement, moment en què sencunya el terme monument com a testimoni del passat i fins i tot salbiren els primers senyals duna normativa proteccionista. Tot i això, serà en el segle XIX quan la conservació passarà a innovar a través dun conjunt de programes nacionals, fins als nostres dies, en què ja estan definits els conceptes clau de patrimoni cultural i de bé cultural.
La definició i lespecificitat de lexpressió patrimoni cultural ha anat evolucionant al llarg del temps. En lactualitat aquest terme sutilitza per a denominar metafòricament un conjunt específic de béns culturals que conformen el conjunt de la societat on roman la idea dherència valuosa posseïda, prenent aquesta herència de manera pública.
El concepte de bé cultural supera les limitacions del seu precedent històric, la noció de monument, per la incapacitat daquest últim de abastar els trets contextuals, immaterials i anònims dels objectes i les activitats dignes de preservació. La propietat de la immaterialitat implica distingir entre el suport en què es plasma el bé cultural en si mateix. Així doncs, seixampla el camp dobjectes que cal conservar i protegir, incloent-hi artesanies, rituals, llengües i fins i tot sons.
En tot això la societat valenciana no ha viscut al marge daquestes transformacions socioculturals a través de lespai normatiu i en la mobilització social que mostra la participació en el procés de patrimonialització. Alguns daquests processos són més que remarcables: el patrimoni com a procés de negociació, conflicte, debat i polèmica; la proliferació dassociacions culturals i de defensa del patrimoni, i la protecció del patrimoni immaterial a través de la mobilització de les poblacions locals i les associacions festives que lluiten per la defensa de les seues celebracions patronals o determinats elements daquestes com a patrimoni cultural immaterial.
La conservació del patrimoni cultural constitueix un element central del tipus de sostenibilitat que proposem per a la nostra societat i per a generacions futures.
1- LAlbufera de València. Font: Estepa.
2- Moros i Cristians de Cocentaina. Autor: Carlos Cerver Gisbert Fletxa.
3- Misteri dElx.
4- Ball de la Moma. Font: Calendario de Fiestas de Primavera de la Comunitat Valenciana.
5- Tribunal de les Aigües. Reunió del síndics davant de la Porta dels Apòstols de la Seu de València.
6- Arada tradicional en lHorta. Font: Estepa.
7- Mascletà a la Plaça de lAjuntament de València. Falles 2017. Autor: Pedro J. Lorenzo.
El patrimoni cultural valencià. Una mirada des de lHistòria de lArt
Felipe Jerez Moliner Departament dHistòria de lArt. Universitat de València
El terme patrimoni (del llatí patrimonium) fa referència als béns heretats dels ascendents. A linici de ledat contemporània sorgeix la consciència de ser un conjunt de béns comuns amb un valor històric i artístic del qual es beneficia la ciutadania i constitueix el seu senyal didentitat en la mesura que reconeix i explica la seua trajectòria històrica. Aquests valors han determinat linterès públic perquè es conservaren. En el segle XIX aquesta tasca va recaure en les reials acadèmies de belles arts. Al començament del XX, la creació de la història de lart com a disciplina universitària a Espanya va consolidar la perspectiva històrica en lanàlisi patrimonial, però des de mitjan centúria la noció de patrimoni ha patit una gran ampliació. Duna banda, en lestrictament artístic sha eixamplat la consideració de béns historicoartístics des del punt de vista tipològic, cronològic, espacial i temporal, ja que shi ha inclòs el modern i el vernacle, el conjunt i el context, o la trama urbana i la humana. Per un altra banda, sha ampliat més enllà del que al principi shavia apreciat que era patrimoni. Levolució pot veures en el marc legal; per exemple, la Llei de tresor artístic nacional (1933), la Llei de patrimoni històric espanyol (1985) i la Llei de patrimoni cultural valencià (1998). Aquesta última reconeix el valor del patrimoni com a senyal didentitat i generador de riquesa, i evidencia la gran importància que té el patrimoni històric i artístic entre els béns representatius de la història i la cultura valencianes. Així ho reflecteixen inventaris i plans especials de protecció. En aquest sentit, es distingeixen els béns immobles i els mobles. Entre els primers sinclouen els monuments, com les realitzacions arquitectòniques o denginyeria i les obres descultura colossal; els conjunts històrics, entesos com a agrupació de béns immobles, contínua o dispersa, amb entitat cultural pròpia; els jardins històrics, on, entre altres valors, poden destacar els històrics i els estètics. Entre els béns mobles, despunten pintures, escultures o peces darts decoratives i sumptuàries, ja siguen declarades individualment, com a conjunt o com a fons de museus i col·leccions museogràfiques. Fins i tot lanàlisi historicoartística és rellevant en altres tipologies, com succeeix amb algunes obres bibliogràfiques, cinematogràfiques o fotogràfiques, amb béns immaterials en el seu component creatiu, en el referit a les tècniques artístiques, etc.
Els municipis elaboren lInventari General del Patrimoni Cultural Valencià. En els casos de major rellevància, amb aprovació del govern autonòmic, es declaren els Béns dInterès Cultural, màxim règim de protecció i foment. Entre aquests, alguns també reben reconeixements internacionals, com succeeix amb la Llotja de València, declarada Patrimoni de la Humanitat.