Salvador Vercher Lletí Arxiu Municipal dAlzira
Lúltim dia del mes de febrer de 1413, Jaume Berenguer, un paraire de València que shavia traslladat a viure a la vila dAlzira, reconeixia davant notari deure 100 sous a Nicolau de Pal, un mercader de la capital del regne, que encara restaven duna quantitat major per la compra que li havia fet de vuit gerres de tonyina, i prometia pagar-li la restant quantitat deguda en agost del mateix any.1 Lexemple és, certament, un més daltres similars que ens ofereix la documentació notarial valenciana, i ve a mostrar-nos la pràctica que exercien alguns personatges, els quals, sense ser mercaders ni botiguers, compraven queviures per a revendrels. En aquest cas, Berenguer comprà de Nicolau de Pal una gran quantitat de peix per vendrel en el moment de lany litúrgic en què estaven vigents les prescripcions religioses dabstenir-se de menjar carn.
Uns anys abans, el 1383, sefectuà una més de les visites pastorals amb què el bisbe de València, Jaume dAragó (1369-1396), acostumava a examinar lestat de la seua diòcesi. Entre les diverses parròquies inspeccionades també hi hagué les del districte dAlzira. En els interrogatoris que el visitador eclesiàstic dirigí als parroquians de Ternils i Guadassuar, aquests es queixaren de les pràctiques poc cristianes del seu rector.2 De fet, en el seu descàrrec, els rectors de Ternils i dAlgemesí, Bernat dez Coll i un tal Llorenç, respectivament, argumentaren que, atès que el seu col·lega Martí Sanç dOblites, rector de la veïna parròquia de Pardines, no els passava certes rendes que els pertanyien, es veien obligats a treballar en no poder viure com vivien els de la seua condició religiosa, és a dir, de renda.3
Tots dos casos evidencien, si més no, que la venda de queviures era, un mitjà al qual es recorria quan es volien obtenir uns guanys econòmics que no donaven, ni el propi treball, ni el dret a percebre estipendis. En el segon cas al·ludit era a més, poc edificant i «cristià» veure els rectors fer de mercaders de blat. A més dun parroquià, per associació didees, podien vindre-li a la ment estranyes imatges quan escoltara del predicador aquell passatge del Nou Testament en el qual en vespres de la Pasqua jueva, el Pesaj, Jesús de Natzaret es va enfurismar en veure el pati del temple ple de ramat, taules de canvistes que bescanviaven monedes gregues i romanes per jueves i als mercaders fer els seus negocis en el mateix temple de Salomó a Jerusalem.4 Però, això sí, tant Jaume Berenguer com els capellans esmentats no deixaven de ser uns prestadors «ocasionals».
La Ribera del Xúquer era una regió del País Valencià situada prop de la capital del regne, travessada per dos importants eixos o vies de comunicació: el camí de València cap a Xàtiva, i pel riu Xúquer, navegable si més no des dAlzira fins a Cullera. Era aquesta comarca una zona excedentària de blat, i aquesta circumstància possibilità que hi emergiren els professionals de la compravenda de grans.5 No debades, la principal població de la comarca, la vila dAlzira, gràcies als seus aproximadament 10.000 habitants, es conformava com una plaça o mercat de primer ordre per a vendre el gra per part dels senyors de les baronies situades en una àrea al seu voltant que ultrapassava el seu hinterland o rerepaís natural, la seua contribució general. Així, per exemple, el març de 1403, Valença Munyós, vídua del cavaller mossèn Diego de Cetina, senyora del lloc de Sumacàrcer, una senyoria de la contribució general de la ciutat de Xàtiva, atorgava carta de poblament als vint-i-tres veïns musulmans que vivien a la localitat. En una de les clàusules que conformaven el pacte feudovassallàtic entre senyora i vassalls camperols llegim:
Et encara sots tal forma e condició que si yo o los successors meus volem portar o fer portar lalmacén del dit loch de Somacàrcre a Xàtiva, Algezira, a Carlet o a Bicorp, que aquell almacén siats tenguts vosaltres, o los successors vostres, portar franch, quiti et lliure sens neguna messió per mi no fahedora6
La percepció dels mercaders de blats de la nostra àrea destudi, però, depenent de qui i en quin moment les registre, no sempre seran positives. Així, per exemple, en una carta dagost de 1380 en què els jurats de la ciutat de València escriuen a dos aristòcrates valencians instal·lats a la cort de rei Pere el Cerimoniós perquè defensaren els interessos de la capital, assenyalaven els qui creien que eren els culpables del desabastiment urbà i de lalça de preus: «alguns mercaders o revenedors, que no digam logrers... e senyaladament dAlgezira e de la Ribera».7
Hi havia mercaders de blat no sols a les poblacions més importants de la comarca, sinó també a les localitats de tipus mitjà, com ara lAlcúdia. Un mercader daquesta població, Guillem de Libià, emigrà a València i apareix en el registre daveïnaments de la ciutat com «mercader de blats».8 Ja durant la primera meitat del segle XIV, els mercaders de la Ribera del Xúquer participaran en larticulació dun espai comercial que connectava lexportació de productes agraris de la comarca amb el nord dÀfrica. Així, per exemple, veiem com el desembre de 1325, dos mercaders, un dAlzira, i un altre de Sueca, Nicolau de Comadons i Pere Carreres, respectivament, noliegen un lleny dun patró de València per vendre a les places magrebines com ara lAlger, Mazagram, Alcoll i Bugia, una sèrie de productes: figues, panses, vi i esportins de jonc.9
Els mercaders de grans residents a Alzira i els seus principals llocs conformen un col·lectiu difícil didentificar, ja que la seua activitat de negoci, de caràcter privat, quedava reflectida en els protocols notarials, i aquests han desaparegut en la seua quasi totalitat. No obstant això, creiem que, malgrat aquesta limitació de les fonts documentals, principalment notarials, és possible conèixer els principals abastidors de gra al mercat local dAlzira, que havien de ser més o menys aquells que proveïen de cereals el mercat de la ciutat de València amb les majors quantitats. Afortunadament, disposem de documentació dèpoca medieval en algunes institucions públiques, com ara els arxius municipals dAlzira i València, que ens pot il·lustrar sobre un grup socioprofessional dun marcat origen de procedència i coneguts en lèpoca com els mercaders formenters de la Ribera. El fet que la comarca fos una regió amb superàvit de grans, i que els seus formenters aportaren amb certa «regularitat» un volum important de cereals amb què assegurar lalimentació de la població de la ciutat de València, sempre en constant augment, feu que sels coneguera amb lapel·latiu del seu origen geogràfic: de la Ribera.
Però, per què la Ribera del Xúquer fou un dels primers espais on «nasqué» aquest tipus de «mercader»? Evidentment, com el lector ja se nhaurà adonat, emprem les cometes per significar que no és un mercader a lús, sinó un tipus de camperol que compra o arrenda rendes i les aporta al mercat, i es compromet al subministrament de gra a lalmodí de València a canvi de cobrar lajuda econòmica. Però, si això fou així a finals del segle XIV va ser, en primera instància, perquè la regió havia estat des de sempre un territori excedentari de grans, fins i tot en temps de greus caresties i fams, i leconomia valenciana en el segle XIV estava força monetaritzada. Així, donarem dos exemples.
El fenomen de les caresties és cíclic, i per això, al voltant de quaranta anys més tard, una altra crisis alimentària tornà a assolar els països de la conca de la Mediterrània. Es tracta de la crisi de 1374-1376.10 Encara que el País Valencià també patí els estralls de la fam, sembla que ho feu en menor intensitat que el Principat de Catalunya. Afortunadament, disposem de diverses referències documentals que evidencien que durant aquell terrible any de 1374 i els següents, Alzira no sols comptava amb blat per a ella mateixa. Això és, malgrat les prohibicions de les autoritats del regne, nexportava via terrestre a Castella11 i via marítima a través del port fluvial de Cullera cap a Mallorca,12 on la crisi de subsistència de 1374-1375 es denomina «lany de la fam», fets tots dos que València intentà impedir posant vigilància a les rutes deixida.13 Però, no sols això, la capital del regne hagué de recórrer a un important notable alzirenc, Jaume de Martorell, per a, gràcies al prestigi de què gaudia entre el consell municipal de la principal vila de la Ribera del Xúquer, en esdevenir síndic de la vila en les Corts de València de 1374,14 pregar-li que intercedira davant les autoritats municipals dAlzira perquè es reprenguera el flux de grans des de la Ribera, en aquell any 1374, cap a València, per la qual cosa seria lany següent gratament recompensat.15