Els sacerdots són sovint els primers a donar mal exemple, com veurem. Hi ha un nivell de contradicció enorme entre el que prediquen els religiosos i el que fan; la insadollabilitat sexual dels monjos és un tòpic de la literatura medieval. I això no en un sentit datac anticlerical, sinó més aviat en lalegre constatació que tots, ns i tot els que ho neguen de paraula, se sotmeten als dictats de la natura.
Una recomanació: no fem escarafalls davant la bàrbara repressió sexual medieval; en la vida diària, la seua societat era més tolerant que no la nostra; com arma Foucault, la llibertat sexual no fou incompatible amb la religió, però sí que ho sembla amb el treball capitalista; les actuals societats occidentals són respecte al sexe, diu, victorianes, és a dir, hi ha una sexualitat retinguda, cons-cada, amagada, hipòcrita.
El cristianisme no és lúnica ideologia de les societats medievals; lluita contínuament amb un altre sistema, ara laic: el nobiliari, on predominen els valors del clan. Importa molt més la pervivència i el poder del llinatge que no pas la pròpia salvació espiritual. Des de la del segle XI, els lls dels senyors feudals i les lles aprenen a escriure, es renen, i arriben al que els burgesos només gosaren fer breument durant la Revolució Francesa: semancipen de la cultura i la moral eclesiàstica. Els nobles, els senyors, creen una nova ideologia, una nova sensibilitat que es plasma en nous codis de conducta: el cavalleresc per al comportament i lhonor; lamor cortès per a la societat i lamor.
El codi cavalleresc no és en absolut cristià, no es regeix per la moral del bé i del mal. És, diu Duby, una didàctica de contenció de la violència, de la brutalitat feudal, sobretot pel que fa a la massa de cavallers fadrins, sense possibilitat de casar-se. És promocionat pels reis, per diversos motius: aferma els valors feudals contra lascens de la burgesia; afavoreix la coherència de la necessària casta dels guerrers: tots igualment comparteixen un codi de conducta, una mentalitat, des del rei ns a lúltim cavaller. I ajuda a mantenir ensinistrada la incontrolable joventut.
El que denominem amor cortès és una exaltació, alhora espiritual i carnal, de les relacions entre homes i dones, una innovació social i literària (no existia res de semblant a la cultura romana) que té lloc al Llenguadoc al segle XII. Huizinga el deneix com un bell joc sotmès a unes regles nobles, una lluita contra la barbàrie. Els seus trets: submissió «feudal» de lenamorat a la dona, anomenada midons, contracció occitana del llatí meus dominus; comunió espiritual i carnal, si és possible dels amants.
Lamor profà sha anomenat «religió de la dama» i lamor sagrat caritas tenen més dun paral·lelisme, entre ells el signe de labsència, la dolorosa separació física o social de lésser desitjat, Déu o la dona, «lamor de lluny»; la gràcia divina és el do eròtic o sexual de la dama al seu pretenent; el pecat és la gelosia; el purgatori, lespera; la devoció, la meditació exaltada de lamant sobre els encants de la seua estimada; la relíquia, la penyora que la dama lliura al cavaller, un element eròtic important: mocador, cenyidor o ns i tot camisa, que conserva lolor del seu perfum o del seu cos.
Andreu el Capellà, a la cort de Maria de Champagne, lla de Leonor dAquitània, teoritza sobre lamor cortès; distingeix tres fases en lenamorament: visio, cogitatio immoderata i passio; lamor procedeix de la vista, ex visione. Conrea un aristotelisme radical i heterodox: la causa generadora de lamor és la «forma» o gura de lobjecte estimat, percebuda com un fantasma per la vista, només després intel·ligida. Hi segueixen les quatre etapes de la via amorosa: el temps de les esperances, loferta del bes, els plaers de les carícies, el do total. Un altre autor esmenta la vista, la conversa, el tocament, lintercanvi de petons i lacte veneri, lo fach. La primera ta del favor de la dama, una volta concedit el seu amor, és mostrar-se nua davant lamant: la vista té una importància decisiva, lamor entra pels ulls; després vindrà el joi major, la joia del coit.
Així, el poeta Gilabert de Próixita, cap a la del segle XIV o principi del següent, culpa del mal damor que pateix el seus ulls, «que, als prims quieu vi vostra gentil bellesa, / fon mon cor pres dun amorós voler, / don sés amor en mé tan fort encesa». I Jordi de Sant Jordi, al principi del segle XV, canta com porta la imatge de lestimada al seu rostre «Jus lo front port vostra bella semblança»; shi ha gravat a còpia de mirar-se-la: «que remirant la molt bella gura / de vostra faç més romasa lemprempta». La impressió és indeleble, ns i tot en cas de mort: «cells qui lo cors portaran al sepulcre / sobre ma faç veuran lo vostre signe».2
Quant al sexe, lamor cortès desaa els valors del matrimoni, que no deixa lloc a lamor; exalta el segrest, ladulteri, la fornicació, sense sentiments de culpa i pecat. Relacions lliures, sense imposicions familiars ni religioses, amb el mutu plaer físic com a nalitat. En una concepció hedonista, el sentit de la vida és lamor, un amor carnal no cristianitzable.
Sha descrit, en comptes del triangle convencional de la novel·la burgesa, el quadrat trobadoresc: el senyor disfruta de la dona i de les criades; la senyora, del marit i de lenamorat; aquest, de la dama i de la criada, etc. A diferència de la doble moral burgesa, que assumeix la norma cristiana però només formalment, a ledat mitjana el codi cortès és tota una ideologia paral·lela, en competència amb la religió, i igualment llunyana de les concepcions naturalistes que trobarem a lerotisme popular dels fabliaux.
Sha de denunciar rotundament la falsedat escandalosa dun dels tòpics més arrelats en la divulgació històrica: el «platonisme» de lamor cortès. És ridículament fals. Els enamorats trobadors occitans i les seues dames, si no es quen junts al llit és perquè no poden: control social, marits gelosos... shi juguen la vida. Es tindrien per estúpids si deixaren de fer-ho. I quan tenen ocasió ho demostren, discretament, és clar; de fet, hi ha tot un gènere poètic trobadoresc, lalba, en què el poeta, al llit de lestimada, lamenta que arriben el dia i la separació dels amants: demana al sol que sature, etc.
Fins al segle XVIII les coses encara es diuen pel seu nom, les pràctiques no samaguen gaire, hi ha una visibilitat i una tolerància amb la il·licitud sexual que desapareixeran amb el puritanisme modern. La literatura medieval no té en absolut el sentit de la decència burgesa: shi palesen obertament, sense embuts, els fets i conceptes més grollers, desagradables o amagats per a la nostra sensibilitat actual. Alhora, tampoc existeix un equivalent a la nostra pornogra a, que és precisament un resultat de lactual separació entre el que diem i el que fem.
Més o menys descendent de lamor cortès, trobem a la literatura cavalleresca medieval una concepció del sexe força lliure i desinhibida. Una mostra, al Jacob Xalabín, quan els protagonistes consumen el seu amor, amb interpel·lació al lector-oïdor: Jacob
Girà·s envés aquella angelical gura que ell tant amava de amor coral, e ab les sues mans e brasos molt dolssament ell pres aquell delitable cors cubert de la alcandora [vel] prima, e la besà molt graciosament, la I a laltre. E aquí vérets II coratges conjunts en una voluntat de fer aquella cosa que adés no fa açí a pronunciar, però cascú e cascuna meta en sa penssa, si en semblan cas se veya, ja què faria.3