Lapropament dels dos codis, cristià i cortès, que de fet conviuen a les mateixes ments, propicia el doble fenomen de lerotització de la mística els himnes marians dels trobadors i de lexpressió de la passió amorosa amb llenguatge religiós; Ausiàs Marc nés un bon exemple.
Quant al fenomen invers, podem esmentar Ramon Llull al seu Libre de Evast e Blanquerna, escrit entre 1283 i 1285, que inclou el conegut Libre dAmich e Amat, amb un diàleg damor místic en què trobem descripcions duna sensualitat com aquesta: «Jahia lamich en lit damor; los lançols eren de plaers, e lo cobertor era de languiments, e·l cuxí era de plors». El mallorquí hi empra el llenguatge de lamor literari: «Amat: en lo carçre damor me tens enamorat ab tes amors, qui man enamorat de tes amors, per tes amors e en tes amors». I aquest bell diàleg: «Demanaren a lamich de qui era. Respòs: Damor. De què est? Damor. Qui tà engenrat? Amor. On nasquist? En amor. Qui tà nudrit? Amor. De què vius? Damor. Com has nom? Amor. Don véns? Damor. On vas? A amor. On estàs? En amor».6
I també la claressa valenciana sor Isabel de Villena, parlant de Maria Magdalena, diu que es llença als peus de Crist al Calvari «axí com aquella qui era fornal damor»;7 després declara: «la vera amor res no tem» (CCXL). Potser lescena emblemàtica daquest estat desperit medieval és el moment culminant en què Dante retroba, al cel, la seua estimada. Beatriu, aleshores, com que el poeta no deixa de mirar-se-la, li diu que contemple el paradís amb aquestes paraules: «non pur ne miei occhi è paradiso» (no sols als meus ulls és el paradís).8
En el cicle literari artúric veiem la convivència de tots dos sistemes; els valors de la cultura cortès els encarnen Gauvain o Lancelot, mentre que els cristians són representats per Perceval o posteriorment per Galaad. Quin dels herois tots grans guerrers prevalia a ledat mitjana, quin era el model de comportament per als senyors feudals? No Perceval el verge, sinó Gauvain, lexcessivament amable amb les dames.
Al Curial e Güelfa, de mitjan segle XV, ensopeguem amb una curiosa invocació a sant Pere com a porter del cel, així com un paral·lelisme agosarat entre la felicitat celestial i la sexual. Curial intenta, sense èxit, obrir la porta de la cambra de Güelfa, amb les intencions previsibles; desesperat, demana lajut de sant Pere, que «volgués usar de son o ci, a que un tros de fust no li vedàs lentrada». Melchior, lescuder, el renya escandalitzat: «Callats [...] que no és aquest aquell paraís del qual té les claus sant Pere; lluny és lun de laltre, e les lleis fort diverses».9
En la literatura medieval assistim, doncs, a una sacralització del sentiment amorós, un inici de la qual es troba a la primera part del Roman de la Rose, de Guillaume de Lorris, del principi del segle XIII. Les fonts són, naturalment, Ovidi, Virgili, Dant, Petrarca i els trobadors. Ací, per a lhome, el cavaller, el paradís és la possessió de la dona estimada; la religió i la moral cristiana signoren olímpicament, com si no existissen: lamor físic és lobjectiu. Labadessa del Curial en fa aquesta denició: «Amor no és sinó una gran e ampla afecció que hom ha a la cosa que li plau, la qual engendra desig de complaurel en totes coses» (I, 30).
Al Jacob Xalabín trobem una descripció de lenamorament: Nerguis senamora de Jacob, i «enclinà son cor envers ell [...] no trovaba pler sinó que pogués veure aquest [...] menjar ne beura no podia, [...] no havia goig ne alegria» (IV). Al Curial, el primer marit de Güelfa «della senamorà e sencès, que altra cosa no oïa ni veia, ne havia bé ne repòs sinó tant com ab la Güelfa estava» (I, 3).
També al principi del segle XV, sant Vicent ens conta, en un sermó en castellà, els símptomes de lhome enamorat, lome vano. No dorm a les nits, sen va a cantar a la porta de lenamorada, «e jamás non come nin beve nin duerme que en ella non esté pensando». Si això es fa per una dona, reexiona el sever predicador, llavors «más rrazón es que ayades amorío de la gloria çelestial.10
Eiximenis també en parla, a Lo Crestià: «per experiència veem que los hòmens no es poden separar de les fembres»; ns i tot els eclesiàstics, diu: «les acompanyen, e les guarden ab gran delit e plaer, e farien altres coses majors sinó era per vergonya, o per paor de si mateixs e de llur fama, que de la consciència molts nhaurien poca cura». Lhome emparellat amb una dona, continua el franciscà, «estarà ab la fembra ab tant de plaer que sol no li membrarà (recordarà) de pare ni de mare ni de sa terra pròpia e natural». I lexcés a què porta el pecat: molts homes, «per excés de gran amor que havien a les mullers [...] són tornats orats e són estats presos e turmentats, nafrats e morts». És evident que el condemnable amor sexual «sobrepuja tota amor de tota cosa altra».11
Fins i tot el sorneguer Jaume Roig, amb tota la seua misogínia i humor burgès i gros, ret a lEspill (1459) un homenatge emocionat a la seua dona, morta, Isabel Pellisser. Fa un acròstic amb el seu nom (el primer home mort és Abel): «Della em record: Is, primer mort, / Lo peix llisser hac nom primer». I una bellíssima declaració damor pòstum: «Dona molt clara, a mi molt cara; / res en lo món mentres hi fon / no amí tant, u dol e plant / gran quan fallí, de cor lamí / extremament».12
Al segle XVI aquesta cultura amorosa, elitista, es divulga i sesbrava; les seues manifestacions són la cura per laspecte personal, la higiene; els símptomes físics dalteració pèrdua del color, de la fam, de lalegria; la devoció per les «relíquies» de la persona estimada: objectes tocats per ella, anells, penjolls, cinturons, cintes, lligues, polseres... així com el costum de fer petits retrats de lobjecte dels tendres sentiments. No serà ns al romanticisme que aquest amor ensinistrat tornarà a causar estralls, com a ledat mitjana.
Els moralistes, en canvi, es posicionen contra el sentiment amorós, que duu al pecat i al desordre, ns i tot dins del matrimoni. LEsglésia condemna lamor cortès com a perversió naturalista, quasi paganisme amb la seua adoració a la deessa Amors, femenina en occità. Sant Agustí diu que lamor és desig duna cosa per ella mateixa, appetere. Aquest desig provoca el moviment espontani però pecaminós de la carn, motus sensualis, anterior al consentiment conscient. I el moviment porta a la possessió, el gaudi o fruitio, que converteix lanterior desig en por a perdre el que per es posseeix.
Jean Gerson (1402), teòleg i canceller de la Universitat de París, ataca lamor cortès proposat pel Roman de la Rose: incita a la luxúria i ataca la castedat, exalta els plaers carnals i, el pitjor de tot, provoca la confusió entre els misteris cristians i el paradís dels sentits. És contestat per Pierre Col, que diu que la natura no vol que un home siga prou per a una dona; que la vagina, la rosa del roman, havia estat sagrada en lantiguitat Salomó escriu el Càntic dels càntics enamorat de la lla de Faraó, i amenaça Gerson amb la caiguda en un amor insensat, com havia passat a altres teòlegs, com Abelard.