Resta per resoldre, encara, el problema de lautoria de la traducció, atribuïda tradicionalment a Mateu Adrià, protonotari reial a partir de lany 1355. Contràriament, però, no hi ha cap indici textual que permeta, de manera fefaent i indiscutible, convertir-lo en lautor. Només hi ha una subscripció al f. 60r, on apareix el seu nom acompanyat del nom del càrrec que ocupà a la Cancelleria a partir daquell any. La subscripció diu així: «Sen[espai blanc]yal den Mateu Adrià, protonotari et tinent los segells, etc.
Matheus Adriani mandato domini regis qui eam vidit».
Ha estat Francisco Sevillano Colom lautor que, potser amb més èmfasi, defensà aquesta autoria. Lany 1950 afirmava: «En ese año encomendó a su secretario Mateu Adrià la traducción de las Leges Palatinae de Jaime II de Mallorca».[58] Això no obstant, el mateix autor, uns anys després, ja no feia aquesta categòrica i contundent afirmació i es limitava a dir, en relació a aquest aspecte, el següent: «Mateu Adrià, de todos modos, parece ser el autor de una traducción de esas Leges Palatinae, aprovechando tal vez alguna copia registrada en el Archivo Real».[59] Certament, Francisco Sevillano no disposava de cap prova per afirmar o negar aquesta atribució. Amb tota seguretat, la subscripció del f. 60r lhavia dut a fer lafirmació de lany 1950. Amb el manuscrit original davant hom descobreix que aquesta havia estat una intervenció feta després que fóra nomenat protonotari, la qual cosa no sesdevingué fins després de lany 1355. Certament, la presència daquesta subscripció i el fet de no haver disposat fins avui duna edició del manuscrit original ha fet sorgir alguns dubtes als estudiosos del text. Francisco Sevillano reclamà latenció tot destacant la contradicció entre el càrrec de protonotari i lany de la promulgació de les Ordinacions; ell no havia vist loriginal i utilitzà, únicament i exclusiva, ledició de Bofarull. Així doncs, no pogué advertir la correcció introduïda al manuscrit original possiblement pel mateix Adrià tot just després que fóra nomenat protonotari, la qual cosa féu sense cap problema, atés que el manuscrit, com ja sha dit en diferents ocasions, es conservà a la Cancelleria Reial i fou utilitzat per ell. Hi ha, a loriginal, un raspat que cancel·la un text anterior que potser incloïa la subscripció dalgun dels seus predecessors en el càrrec: Gil Pérez de Buysan o Francesc de Prohome, els dos notaris guardasegells de la Cancelleria i que exerciren el càrrec entre els anys 1336-1345, el primer, i 1349-1354, el segon.[60] Actualment no es pot llegir el text de la claudatio cancel·lada. Afortunadament, però, un dels manuscrits de la tradició ens descobreix el contingut de la claudatio notarial que incorporà la primera versió de les Ordinacions, lany 1344. Sabem, gràcies al ms. esp. 99 de la Biblioteca Nacional de París, que en aquella ocasió Gil Pérez de Buysan, o algú sota les seues ordres, anotà el text següent: Egidius Petri mandato Domini regis qui eam vidit.[61] Així doncs, el manuscrit esp. 99 de la Biblioteca Nacional de París es copià amb anterioritat a lany 1355 i aquesta és la raó per la qual incorpora la subscripció de Gil Pérez de Buysan. El manuscrit Philips, conservat a la Biblioteca Bartolomé March de Palma de Mallorca, confirmarà també aquesta hipòtesi. Estudiant aquest llibre, Bonifacio Palacios Martín ens diu que «también se borra la iussio de Gil Pérez (casi puede leerse raspado «Signum E(gidii) P(etri), mandato domini regis qui eam vidit») y se sustituye por la de Mateo Adriá, que aparece como protonotario».[62] Aquesta correcció de la iussio de loriginal de 1344 fou feta tardanament, a la vista siga de loriginal, siga dalguna altra còpia que ja integrava la correcció amb el nom de Mateu Adrià. Lescriptura utilitzada per a fer aquesta intervenció és molt posterior a la de la resta del manuscrit, on ha intervingut una mà gòtica textual dels anys centrals del segle XIV; la mà correctora empra una escriptura amb formes arrodonides que ja no té res de gòtica, encara que pareix que vol imitar-la, la qual cosa permet situar-la entre les formes gràfiques que al final del XV se situen a mig camí entre les gòtiques textuals arrodonides i el tractament rodó que caracteritzarà lescriptura humanística.
A loriginal ben poca cosa havia modificat Mateu Adrià, si es tracta dun autògraf. Ell, o algú per ell, shauria limitat a intervindre:
a) en la claudatio notarial, el següent text: «Sen[espai blanc]yal [den] Matheu Adrià proto[notari et tinent los segelles, etc.]»; i
b) en la iussio, el seu nom: «Matheus Adriani [mandato domini regis qui eam vidit]».[63]
Mateu Adrià fou nomenat, per Pere III, notari tinent los segells «In obsidione Alguerii .III. die novembris anno a Nativitate Domini M CCC LIIII»,[64] a la mort de Francesc de Prohome, qui nhavia ocupat el càrrec, com ja sha anunciat. En aquest moment, lany 1354, encara es refereixen els registres al càrrec com a notari tinent los segells [«In obsidione Alguerii IIIª die novembris anno a nativitate Domini Mª CCC LIIII obiit Franciscus de Prohomme notarius et sigilla tenens domini regis et eadem die fuit provisum per ipsum dominum regem de officio tenentis dicta sigilla venerabili Matheo Adriani»[65]]. Encara manquen uns mesos per tal que Mateu Adrià modifique el nom de cap de lescrivania i utilitze el de protonotari. Mateu Adrià no era a lAlguer en el moment de la mort de Francesc de Prohome i no pogué dedicar-shi durant uns mesos, atés que estava a Barcelona en missió oficial. Mentre tornava a lilla, les matrius dels segells emprats a la Cancelleria les custodià Francesc Fuxí, que morí el 12 de desembre de 1354;[66] fou substituït per Bertomeu de Lauro el mateix dia, mentre esperaven Mateu Adrià. Segons Luisa dArienzo, el canvi de la denominació de notari a protonotari es produí entre l11 de febrer i el 7 de març de lany 1355.[67] I així, en un document datat «in castro Calleri die XXXª madii anno a nativitate Domini M CCCº Lº Vº, subscripsit G.» ens informa lescrivà de registre del següent: «Fuit clausum per Matheum Adriani prothonotarim [segueix et, cancel·lat] sigilla tenentem domini regis predicti et auctoritate regia notarium publicum per totam terram et dominationem eiusdem».[68] A partir daquest moment, sovint hom troba als originals i còpies la prova de la recognitio feta pel cap de lescrivania amb la fórmula MATH(EUS) P(RO)THO(NOTARIUS).[69]
Tot pareix indicar, doncs, que Mateu Adrià haurà estat qui corregí i esmenà lescatocol del text documental incorporat al f. 60r; més complicada és la resolució de linterrogant sobre lautoria de la traducció, ja que Francisco Sevillano i els altres autors que shan ocupat daquest tema no han proporcionat proves indiscutibles. El retrobament del manuscrit original permetrà, en el futur, abordar amb més elements de judici aquest aspecte. I entre altres consideracions que caldrà tindre presents estan les relatives a la participació del rei Pere al llarg de tot el procés de traducció. Aquesta intervenció no sols es limitaria a la idea del projecte, ans també afectaria la mateixa traducció del text de les Leges, que ell coneix perfectament o si més no compara, com ho proven tot un conjunt de notes autògrafes que tradueixen textos omesos involuntàriament pels copistes i ell, revisant la traducció, ha descobert.[70] A tall dexemple servirà la intervenció autògrafa que hom troba al f. 77, on anota el contingut del començament de la quarta part i primera rúbrica oblidats pels copistes [Ací comença la quarta part del libre e primerament del maestre racional] i la del f. 67r, on el rei ha descobert la mancança de la rúbrica del text a lofici Dels porters ho sotsporters qui son liurats als hoÿdors. Així doncs, el rei presumiblement participà en el procés de traducció al llarg dels diversos moments pels quals travessà: a) inspirant-lo; b) manant-lo, de bon començament; c) seguint els treballs, i, finalment, d) corregint i esmenant el primer fruit obtingut, com ho palesen el conjunt dintervencions autògrafes que hom troba tot al llarg del manuscrit original i que ara podem analitzar críticament.