No hi ha dubte que Pedrolo sidentifica amb la solitud del seu personatge, tot i que les circumstàncies familiars divergeixen; no així les socials i col·lectives: les culturals. Lautor parla didentitat col·lectiva, de les coses que defineixen els catalans, parla de «pàtria», fa venir bé llargues converses pedagògiques sobre loposició i les actituds que shi corresponen. Pedrolo deixa anar tot el bagatge de reflexió que arrossega sobre la derrota de Catalunya en la guerra i la situació de destrucció identitària induïda pel règim. Es planteja quines coses shan de salvar en cadascun dels catalans perquè el país continuï existint, i la llengua nés el pal de paller.
Mentrestant, li fa viure al seu protagonista una relació equívoca amb una alumna de lacadèmia on, mestre represaliat, fa classes. De fet, els quatre volums plantegen ara i adés relacions extravagants, moltes atribuïdes a les dones, que lautor no jutja sinó que descriu. Pedrolo està intentant moure més enllà els límits morals del lector. En aquest sentit, fa el mateix que ha fet pàgines abans amb la llengua o amb la identitat catalana: plantejar un conflicte al lector. Recordem que els quatre volums van ser escrits el 1957, i és obvi que Pedrolo vol desvetllar la consciència a través daquesta realitat polièdrica. Una realitat vista des de la perspectiva dunes persones castigades, que poden tenir altres flaqueses, que ell espera que els siguin perdonades.
La nit horitzontal porta al desenllaç traumàtic de laventura de loposició: estem davant dun grup dactivistes, una xarxa minoritària però consistent, que es prepara per tirar endavant una acció agosarada. El capítol, que torna a barrejar relacions personals, pàtria i llengua, i oposició política al règim, agafa un to èpic i acaba amb un final molt ben escrit, molt ben plantejat. El colofó és, doncs, modèlic. No només explica lambient ofegador de la clandestinitat, la captació de nous membres, la persecució implacable de la policia, sinó també el pòsit de somni i dideal que sempre mou els militants. És una crida a lacció i un avís sobre els costos que això comporta. Pedrolo no va ser mai un home de militància o dacció. Poques vegades sel va veure en una manifestació. No va ser un home de clandestinitat, perquè sempre va considerar que el seu paper era el de donar testimoni. Sí que col·laborava, a vegades amb diners (pocs), en alguns procediments de lindependentisme vacil·lant daquells anys.
Pedrolo va guanyar el Premi dHonor de les Lletres Catalanes lany 1979, abans del declivi, i va ser un premi indiscutible. Va ser just lany anterior a la primera dona guardonada, Mercè Rodoreda. Si no ho recordo malament, Pedrolo va cedir limport del premi una xifra respectable a una entitat en defensa de la llengua; en tot cas, en va fer donació. No era home de premis. Fora interessant trobar avui el discurs dacceptació: el 1979 era un any en què les coses encara eren possibles, tot i que la Transició ja pintava malament. Avui el llegat de Pedrolo està ben conservat en la fundació que pilota la seva filla Adelais que, si és que això té algun significat, té un nom dorigen càtar. Ella ha explicat més duna vegada les dificultats que té la fundació per operar, perquè no ha trobat cap ajut institucional per part de lAjuntament de Tàrrega o de la Generalitat (suposo que també encomanats daquesta nefasta modernitat que dèiem). La rectificació ha vingut amb la promoció de lAny Pedrolo.
Anys després de mort, milers de pàgines després, Pedrolo continua sent recordat com lautor del Mecanoscrit del segon origen, un llibre menor tot i que absolut best-seller de la nostra cultura. Hem desperar que contribucions intel·ligents com les de leditorial Comanegra, amb aquest volum doble que teniu a les mans, ajudin a situar Pedrolo com el que és: un autor sòlid, honest, important i bàsic per entendre un temps i un país.
Què sentiria, què pensaria avui Manuel de Pedrolo? És sempre agosarat atribuir a qui no hi és una actitud que indefectiblement acaba sent la de qui fa laposta. Però en tenim alguna pista. Pedrolo estaria esperançat. Altrament no hauria lluitat tota la vida per construir un futur plausible. Esperançat amb un horitzó dalliberament nacional era el seu llenguatge i de redreçament social: un país lliure, un país just. Un país a la punta dels dits.
Tanmateix, escèptic com era, havent vist més duna vegada com els processos promissoris sesvaïen, com naixien divisions i recances i fins i tot traïcions a lideal, Pedrolo estaria amb lai al cor. Serien capaços els catalans de fer el que estan col·lectivament empesos a fer?
I, en tercer lloc, notaria la flaire una vella, coneguda olor de la dictadura en les formes que el govern espanyol, que lestructura mineral de lEstat, utilitza per acallar la voluntat dels catalans. Procediments dubtosos, a la vora voreta de la legalitat, discursos de postveritat, trampes, manipulacions. Una dictadura low-cost, comandada per la fiscalia com a disfressa de la voluntat del govern, que ens indica que no volen amollar la presa, però que no les tenen totes. David contra Goliat, un cop més. Pedrolo és home de «davids»: seuria a la seva taula, tancaria els ulls, els tindria plens de les imatges de la gent al carrer, de la resposta popular que encaçala el moviment, de les cançons i els clavells, de la imatge divertida divertida i, al capdavall, diabòlica del Piuet, i tot tancant-los diria: «Doncs potser no, que no he malversat la meva vida». I somriuria sense cap ombra de lamargor que a vegades se li colava en el gest.
Patrícia Gabancho
Barcelona, setembre del 2017
LES
PORTES
DEL
PASSAT
Tot continuava igual i el temps, semblava, no havia alterat res a desgrat dels tretze anys transcorreguts. Ara manaven uns altres, i feia molt de temps que ocupaven el poder, però el carrer era el mateix de sempre, intemporal i vagament retret; les cases havien guanyat pàtina, si bé duna manera discreta, invisible encara a lull nu. Els arbres no eren pas més corpulents que antany. Els esponjosos plàtans que fregaven els balcons dels principals, tancats com en aquell temps, quan ell tenia vint-i-tres anys i va abandonar la casa per sempre. O no va abandonar-la, perquè, encara que semblés estrany, mai no va arribar a entrar-hi, sempre shavien dit adeu a la banda de fora del portal o, més exactament, entre el portal i la vaqueria que també seguia allí, potser fins i tot regida pels mateixos amos, però en tot cas encara pintada amb aquell color verd que prolongava la ufanor acollidora dels arbres. No havia entrat mai a la casa, i així i tot li era com un amic llargament perdut i ara recobrat, una relació que ara saludava sense estar segur de les seves paraules o de la seva actitud, ja que paraules i actituds encaraven una situació nova; només ells dos eren vells, dos vells coneguts que es reveien en un moment delicat, després dhaver oblidat la naturalesa exacta del contacte pretèrit.
Per això es va aturar i fità ledifici fins més enllà dels balcons del principal, observant la pedra rogenca que ni pluges ni vents no havien mossegat; és a dir, devien haver-la mossegada antany, molt abans de conèixer ell la Victòria, mossegada profunda a continuació de la qual els elements, sadolls, lhavien deixat reposar en la seva senectut sense antiguitat; àdhuc lòxid dels balcons era un rovell que semblava procedir dels primers dies, de quan la casa encara era jove i unes parelles il·lusionades lestrenaven. La Victòria hi havia nascut.