Per això es va aturar i fità ledifici fins més enllà dels balcons del principal, observant la pedra rogenca que ni pluges ni vents no havien mossegat; és a dir, devien haver-la mossegada antany, molt abans de conèixer ell la Victòria, mossegada profunda a continuació de la qual els elements, sadolls, lhavien deixat reposar en la seva senectut sense antiguitat; àdhuc lòxid dels balcons era un rovell que semblava procedir dels primers dies, de quan la casa encara era jove i unes parelles il·lusionades lestrenaven. La Victòria hi havia nascut.
Saltironejà amunt i avall de la vorera, entre els dos plàtans i sense deixar dobservar els balcons, dun dels quals gairebé li semblava que shavia abocat en un temps remot; no sabia ben bé si del de la dreta o de lesquerra, ja que aleshores, tretze anys enrere, mai no es va preocupar de preguntar-li quin era el seu, ni mai no shavia esperat per si ella, un cop dalt del pis, sentia encara la necessitat de perllongar aquell comiat amb un somriure alegre, amb un gest de la mà, potser fins i tot amb una paraula mig cridada, ni cridada ni mormolada, prou forta per ser indiscreta malgrat la seva intenció de secret i massa feble per arribar-li a les orelles, a ell que era a baix de tot, al carrer, entre la vorera i la calçada, disposat a travessar cap a laltra banda. Mai no havia tingut lloc res de semblant, i les escasses vegades que aleshores alçà els ulls cap als balcons, ja des de la vorada frontera, no ho feu pas amb lesperança de veure-la, sinó obeint aquell gest que havia après, sense saber-ho, dels seus pares, dels seus avis, dels antecessors més llunyans de la família, els quals devien haver-lhi ensenyat sense ni sospitar que el dotaven duna supervivència formal que no trobaria un novell contingut i, per tant, restaria com una mena de tic inexplicat i inexplicable.
Tan inexplicable, gairebé, com la seva presència, ara, en aquell indret distant de la seva ruta, igualment apartat de la casa on havia vist morir la mare, encara no feia quinze dies, i del bar on espiava els maneigs de lEugènia, que es girava i somreia descarada mentre les anques poderoses estarrufaven el vestit llardós on el vell havia deixat les seves ditades. Perquè feia tretze anys que no shavia recordat de la Victòria, o que se nhavia recordat només de tard en tard, i sobretot darrerament, quan enyorava els plàtans verds i la joventut se li vessava en un doll sense aturador. Aleshores la noia sorgia del més profund de la seva carn, però era com una aparició fantasmal, sense consistència; una mena de temor, vingut no sabia don ni per què, la submergia novament en aquell indret imprecís on en servava la memòria.
Només ara recobrava veritable actualitat i es convertia de nou en lamant tendra i, més que això, en la corresponsal que mai no es cansava domplir quartilles amb la seva lletra aplicada i alta, quartilles de mala qualitat que gargotejava per totes dues bandes i que ell va descobrir, amb emocionada sorpresa, en un vell caixó que la seva mare conservava sota el llit. Ni lemoció daquells dies perduts ni el record persistent no justificaven aquest pas que no gosava fer però que ja sabia que acabaria fent, perquè ara que havia vingut fins ací per res del món no sen tornaria amb les mans buides.
Però encara va tardar a entrar a la casa i enfilar aquells quatre graons amples que menaven a la llotgeta de la portera, on lescala començava a estrènyer-se i a pujar més precipitada. Tardà perquè lobscur temor daquells tretze anys que hi havia entre el comiat i avui era un pes que potser res no podria remoure. Ja no era ell sol, eren ell i ella, altre cop tots dos i ella seria una altra, no la Victòria que escrivia cartes i amb qui sestimaven, ans una altra persona, diferent, més greu, amb laplom de la seva trentena i llur passat ben ocult en algun lloc inassequible, i això no pas per conservar-lo com ell havia fet, sinó per rebutjar-lo amb la intenció inútil, però misteriosament eficaç, de ser tota sencera dallò, o daquell, que sincorporava a la seva vida mentre ell vagava per terres estranyes i menjava el pa agre i adust de lexili.
I quan a la fi shi va atrevir, quan gosà fer els pocs passos que el separaven de lentrada, don no havia acabat dallunyar-se mai, don ni shavia allunyat tretze anys enrere a desgrat del seu convenciment, va pujar aquells quatre graons encara amb el cor poruc, disposat a totes les sorpreses, però per endavant malavingut a enfrontar-shi serenament.
No va recordar la portera, ara asseguda darrere la porta vidrada mig oberta, ni res no lobligava a fer-ho; en cert sentit mai no lhavia vista. Era una dona sempre asseguda en aquell llindar i per això mateix més objecte que persona, sobretot per a ell que amb la mateixa indiferència es mirava les pedres i els arbres, el carrer i els éssers que lhabitaven, tot ell abocat únicament sobre una cara que coneixia amb el nom de Victòria, una criatura dolça i alhora forta que a lúltim va plantar-li cara i decidí el futur de tots dos. O potser la decisió ja era presa, rumiada durant llargues nits dinsomni, i per això va trobar-la encara més amarga i lacomiadà amb aquella correguda escales amunt que li deixava, a ell, només la darrera imatge duna espatlla, duna esquena, dunes anques, de les cames que senfilaven lleugeres, amb les mitges ben aplomades i les faldilles que oscil·laven fins al sec profund on la cama desapareixia.
Era, doncs, un estrany que satansava a una estranya mentre pujava aquells quatre graons i somreia duna manera estúpida per encarar-se amb la dona allí asseguda, asseguda i tranquil·la, amb el vestit negre que devia haver dut sempre però que ell no recordava, més vella, més arrugada de com lhauria recordada si verament lhagués vista, però idèntica a ella mateixa, amb aquesta identitat planera que els desconeguts tenen amb llur pròpia persona ignorada.
Va saludar-la amb una inclinació del cap i fins es va treure la mà de la butxaca, no pas per veritable deferència, per respecte, sinó per un instint interessat que lobligava a conquistar, no sabia ben bé per què, la simpatia de la desconeguda, ja que della depenia tant; no tot, perquè podia contestar amb un sí o amb un no i desaparèixer després darrere lafirmació o la negació com si mai no hagués existit, o com si solament hagués existit en aquell instant precís dafirmar o de negar, missió per a lacompliment de la qual havia romàs sempre en aquella porta, en el supòsit que fos la mateixa de sempre, aquell objecte sempre assegut al llindar, atès que res no garantia que fos la dabans, i podia perfectament tractar-se duna altra vella i no daquella que ell no havia mirat mai; no tot depenia della, doncs, però en canvi era la porta a través de la qual tindria accés a la Victòria, una porta que podia tancar-se també i refusar-li el pas, no per mala voluntat potser, ans per ignorància, o perquè fos una porta oberta sobre un mur on el camí sacaba.
La vella no es va aixecar, però redreçà una mica lespatlla inclinada sobre la cadira o, més que inclinada, vençuda pels anys i per les misèries, per tots aquells fills que ell no coneixia ni coneixeria mai i lexistència dels quals li seria revelada a poc a poc, no pas avui, sinó demà, un altre dia, durant molts dies, quan tornaria a la casa a parlar amb la dona.
Perdoni; la senyoreta Victòria Godayol...?
Més que la timidesa era el temor allò que el feia parlar amb la seva veu més blana, blana a despit del rogall que tenia gorja endins i que obligà la dona a un moment de silenci després que la pregunta fou feta, un silenci destinat a la captació duns mots mig oïts i familiars que a la fi van obrir-se amb tot llur sentit dins del cervell que només pensava en els fills i en les dones daquests fills.