Primera edició: juny de 2018
© hereus de Manuel de Pedrolo
© de lepíleg: Núria Cadenes
© Editorial Comanegra
Consell de Cent, 159
08015 Barcelona
www.comanegra.com
Transcripció: Mar Solé
Primera revisió de proves: Núria Puyuelo
Segona revisió de proves: Antoni Munné-Jordà
Disseny de portada: Virgínia Pol
Maquetació: Eduard Vila
Producció de lePub: booqlab
Amb el suport del Departament de Cultura
Llibre local = Lector compromès
Aquest és un llibre publicat amb el segell Llibre local, que garanteix que el 100% de la seva elaboració des del disseny fins a la impressió sha dut a terme per professionals i empreses del nostre país. Amb la seva compra has contribuït a crear llocs de treball dignes al teu entorn, a assegurar que cap impost no fugi a lestranger i a minimitzar el seu impacte ambiental, entre altres beneficis.
Visita llibrelocal.cat per conèixer millor aquesta iniciativa.Queden rigorosament prohibides i estaran sotmeses a les sancions establertes per la llei: la reproducció total o parcial daquesta obra per qualsevol procediment, inclosos els mitjans reprogràfics i informàtics, així com la distribució dexemplars mitjançant lloguer o préstec públic sense autorització de leditorial Comanegra. Adreceu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment daquesta obra.
ÍNDEX
LES FRONTERES INTERIORS
LA NIT HORITZONTAL
EL POLS QUE ENCARA BAT (EPÍLEG DE NÚRIA CADENES)
LES
FRONTERES
INTERIORS
Va introduir la ploma al tinter i, com que es tractava dun model vell, li va caldre accionar la palanqueta per omplir-la. Era lestilogràfica que només utilitzava per a les correccions, que sempre feia amb tinta vermella.
El text, una novel·la, era al seu davant, sobre la taula, i va prosseguir llegint els disbarats que lautor deia. Era una feina amoïnosa, perquè li calia corregir força. Va col·locar una preposició de relatiu que faltava, pensant vagament que aquella falta la cometien gairebé tots els autors catalans que escrivien aquella mena dobretes en castellà. Vulguis o no, revelaven la llengua materna, que aflorava en una multitud de detalls. Els que veia i els que se li devien escapar. Però això no tenia cap importància. Ara, moltes coses deixava desmenar-les a posta. Recordava bé la lliçó que van donar-li després de la seva primera correcció destil.
LArtigues li havia dit:
Ho feu massa bé.
Es va creure que sen burlava, perquè era nou a la feina i no li hauria estranyat gens haver fet tot de badades daprenent. Es va mirar, doncs, el seu interlocutor, esperant que aclarís aquelles paraules tan sorprenents. I lArtigues feu:
Mireu...
Va tornar a obrir el text i cercà una pàgina. De fet, qualsevol, car totes eren plenes a vessar desmenes.
Resulta massa complicat. A la impremta no shi entendran...
Què vol dir?
Més val que no corregiu tant. Totes aquestes claus i subclaus...
Aleshores va veure de què anava. Exclamà:
Però si aquesta gent no sap ni ordenar les frases!
LArtigues va assentir.
Teniu raó. Però els lectors no se nadonen. Més mestimo que us limiteu a corregir lestrictament indispensable.
Lobservació no va agradar-li, perquè pertanyia a la mena dhomes que creuen en la feina ben feta, però laltre no va donar-li temps de protestar.
Esmeneu només els errors ortogràfics i les coses sintàctiques més visibles. Vull dir les frases que es prestin a confusió. Tot el que sentengui, deixeu-ho tal com està.
Molt bé.
Li semblava que lacusaven dun pecat que no ho era, i laltre devia comprendre que gairebé lofenia. Per això afegí:
Encara hi sortireu guanyant. No us donarà tanta feina...
No nestava segur. Fins aleshores havia corregit automàticament tot allò que violava les regles gramaticals; dara endavant, en canvi, li caldria decidir quina mena derror deixaria passar sense immutar-se. La cosa no era tan fàcil com semblava. Si lhaguessin deixat fer, aquells textos els hauria canviat, de cap a peus. Però ja sabia que era impossible.
Va arribar al final de la pàgina i, mentre la deixava en un costat, va pensar: una quaranta més. Perquè tot el text valia cent quaranta pessetes, i era de cent folis. Un dia havia controlat el temps que hi esmerçava: unes vuit hores aproximades. No es podia dir que fos ben pagada, sobretot si es tenia present que era una feina especialitzada. Tot es pagava malament. Per això costava tant de viure.
Va deixar la ploma sobre el mateix paper, es va treure la pipa de la butxaca, la va omplir i lentatxonà meticulosament, com si li sobrés el temps; després lencengué i, mentre tornava a agafar la ploma, mirà al seu entorn. Va decidir com feia una vegada cada dia pel cap baix que en aquella cambra no shi sentia bé. Mai no shi acostumaria encara que hi passés anys. En traslladar-se al pis, la seva dona no havia pensat que, més tard o més dhora, ell tornaria a casa i li caldria disposar duna habitació de treball. Perquè no era una habitació de treball, aquesta estança esquifida, on només cabien la taula i una cadira i on gairebé ni quedava lloc per a una petita llibreria en la qual arrenglerar unes dotzenes de volums. Li hauria convingut més lhabitació on ella havia instal·lat el salonet.
El salonet! Sempre nhavia volgut tenir un, i ell encara no havia esbrinat per què, atès que de visites ben just si en rebien. Els familiars i quatre veïns que haurien estat més bé al menjador que en una sala on ni ell ni els nois no podien ficar els peus, perquè la Cecília la volia sempre immaculada, lluent com si shagués de menjar a terra.
Els primers dies, ell ja li ho havia dit:
Necessito un indret on treballar. No deus pas voler que ho faci al menjador.
Ella ho va reconèixer.
No, això no. Et netejaré la cambreta...
Perquè era la cambra dels mals endreços. Ell sestranyava que nhagués pogut reunir tants durant el poc temps que duia instal·lada al pis. Però se nestranyava duna manera superficial. En el fons, la coneixia prou per saber que pertanyia a aquella mena de persones que mai no acaben de decidir-se a llençar res. Un dia o altre, tot podia servir.