Els quatre textos sinscriuen en el marc formal de la novel·la realista, amb una forta incidència de la indagació psicològica. Pedrolo reparteix els textos a parts iguals entre la reflexió dels protagonistes i lacció. En cada novel·la hi ha un narrador, que és qui centra lacció. La lectura, així, és molt fàcil i agradable, lleugera, diria que gairebé ingràvida si no fos que ens està explicant un drama col·lectiu. La història està farcida de complements que alleugereixen el pes de lacció: diàlegs, descripcions, detalls de molta precisió, fets anecdòtics que acaben tenint un sentit. Pedrolo es confirma com un narrador hàbil i dotat. És obvi que va planificar amb cura el cicle sencer, sabent com volia anar construint, en definitiva, un fris revelador sobre la postguerra i els intents de resistència cultural i política, assentats sobre la memòria de la República i de la guerra. En el mig, dos temes bàsics de lautor: lun, el sexe; laltre, la indagació moral. Aquesta última posa el focus sobre dos elements clau. En primer lloc, lestraperlo, és a dir, la supervivència discutible, les fortunes bastides sobre les necessitats de les classes populars.
Laltre tema és més compromès: Pedrolo planteja la moralitat de les patrulles anarquistes que perseguien i mataven burgesos durant la revolta del 1936 i més enllà, perquè els protagonistes dun daquests escamots criminals i venjatius constitueixen el fil conductor de cada novel·la. No és poca cosa posar això sobre la taula i fer-ho des duna perspectiva desquerra. El mite imperant de la postguerra resistent era una República ideal, una revolució popular impol·luta i un franquisme criminal que, aquest sí, posava els homes i les dones contra la tàpia per afusellar-los. Pedrolo tria situar els seus protagonistes, amb els quals el lector per força sha didentificar, en la tessitura criminal de matar persones per la seva significació social, és a dir, per ser capellà o per ser un industrial, i no pas com a acció de guerra sinó de rereguarda. I, a sobre, afegeix la reflexió moral que en fan a posteriori sobre aquests fets, bàsicament una de les ràtzies. Al costat daixò, les novel·les ens porten alguna anècdota de la guerra, també amb la mort lluny del front, la qual cosa instal·la un paral·lelisme necessari: és més lícit matar en una acció de guerra, tot i que no sigui en batalla, que no pas en el circuit dun escamot clandestí? Com veiem, Pedrolo sestà contestant les pròpies preguntes, està fent les paus amb ell mateix.
Quant al sexe, lautor és força explícit, tenint en compte els paràmetres de lèpoca. De fet, Pedrolo vol esberlar els límits de lescriptura farà en algun moment novel·les i poemes eròtics i alhora dinamitar les traves de la moral imperant, catòlica, burgesa i benpensant. Així, és minuciós i poètic en les descripcions de cada acte sexual. I dibuixa una colla de noies joves, molt àvides, disposades a eludir les convencions i a lliurar-se al company i a qui sigui si convé en una relació sense futur. La dona que gaudeix lliurement del sexe no era el model més corrent als anys cinquanta, tot i que és una fantasia molt masculina. Lalliberament en aquest terreny arribaria als seixanta, amb la pastilla anticonceptiva i amb els nous valors imposats per la revolta pacífica dels hippies, però Pedrolo està fixant un ideal. Ja sap que la penetració a Espanya daquesta ruptura va ser lenta i difícil. Pedrolo, doncs, està marcant unes pautes fictícies, un wishful thinking, allò que a ell li agradaria que fos i que no era. O potser vol donar a entendre que aquelles dones no tenien res més per construir unes engrunes de felicitat.
Totes aquestes preocupacions, que assenyalen la profunditat de lautor, estan presentades en lambient de la postguerra, en el moment que el règim està a punt de fer un tomb cap a una més gran permissivitat envers la cultura catalana. El tema de la llengua Pedrolo és un escriptor conscient destar construint futur sespigola al llarg de les pàgines, sigui com a comentari dels personatges, sigui com a apunt de lautor. El català és la llengua del país, diu Pedrolo, no nhi ha cap altra de possible per a un escriptor. Pensem que un dels personatges és un autor, jove i desconcertant, casat amb una dona igualment estranya, que sacabarà de desvetllar com a protagonista en el quart volum. Pedrolo vol deixar clar que no és el seu àlter ego.
La postguerra: el narrador de Les portes del passat torna de lexili a França, on sha refugiat per la seva participació concreta en la guerra. Lhome vol retrobar una antiga «promesa» que ho havia estat fugaçment i de la qual no sap res. Al mateix temps, està retrobant la ciutat, lescassa família que perdura, i està garbellant els records, inclosa la patrulla criminal que hem esmentat abans. Pedrolo no carrega les tintes amb la misèria o la sordidesa de la postguerra, però deixarà ben clar a través de personatges secundaris com el règim ha tacat fins i tot la vida quotidiana de la gent. No tan sols perquè els ha clivellat el futur i per tant la solidesa econòmica, com li havia passat a ell mateix, sinó perquè ho ha impregnat tot de mediocritat, damargor, de mesquinesa. De la qual, un altre cop, ens allibera el sexe espontani, intens, clandestí. I, lògicament, la petita xarxa de conspiradors que soposen a aquesta realitat feixuga i cruel i lluiten com poden, com formiguetes insidioses, per restituir els valors republicans i catalanistes. Una resistència vista a contrallum, de lluny, en cercles perifèrics, que reuneix més impotència que no pas eficàcia, però que el règim persegueix.
La paraula dels botxins és, més que res, una llarga visita a la mítica comissaria de Via Laietana. Formalment és el volum més interessant i no revelarem aquí quins viaranys camina. Diguem tan sols que és un llarg i intermitent interrogatori, plagat de detalls significatius. En primer lloc, Pedrolo fa que els policies parlin en català, acollint-se a la convenció que, si com a autor tria aquesta llengua, tot el que hi expliqui shi ha dajustar, per bé que no sigui coherent amb la realitat. Ho assenyalo perquè aquesta convenció sha perdut: actualment, si un personatge és castellanoparlant, ho ensenya i, en qualsevol cas, el lector no tolera troba inversemblant que determinades persones sexpressin en català seguint la normalitat de qualsevol literatura. En segon lloc, mentre se succeeixen els interrogatoris, Pedrolo deixa que les víctimes traslladin la profunda incertesa que els provoca el fet destar desconnectats de la realitat exterior. No saben quines gestions sestan fent, no saben què han fet els més propers, si han fugit, si encara hi són, si sestan movent i amb qui. En tercer lloc, els interrogatoris mateixos són un prodigi delaboració, un autèntic tour de force literari i psicològic. Recordem que Pedrolo té experiència com a autor teatral. En tot cas, el realisme punyent daquest duel vencedor contra vençut és colpidor. Mentrestant, el fet determinant de la patrulla republicana torna a tenir protagonisme a través dels records de linterrogat. I shi suma un episodi de guerra, en què la colla republicana és feta presonera, un fet que tornarà en algun altre volum.
Les fronteres interiors ens duu a la vida quotidiana, grisa i frustrada, dun dels personatges fins ara secundari. En aquest cas, el corrector de català, que no deixa de tenir una feina simbòlica, i és en aquest llibre on les reflexions sobre la llengua van més enllà. Cal destacar-hi un personatge afí al règim, funcionari, que fa parlar els fills en castellà, una actitud que no era majoritària en la classe mitjana sí en la burgesia industrial, però que podia donar-se. Pedrolo descriu un paisatge de destrucció, de destrucció moral. El seu protagonista ha tornat de lexili i es retroba amb un matrimoni convencional i frustrat, amb una dona distant havia estat apassionada i insidiosa. Tot és mediocre i sense perspectiva. És clarament un món de perdedors. Estan pagant per un passat que van viure en diferents graus dimplicació, i shan quedat sense futur; tanmateix, no són capaços duna resistència activa. Són homes que han lluitat i han claudicat, dones de les quals sabem poca cosa.