Ja menteneu. Perquè per força us ha dhaver passat el mateix. Des de fora ens ho imaginàvem duna manera, no sé si millor o pitjor... en tots sentits. Sempre, però, com casa nostra. I un cop aquí...
Ja no és ben bé casa nostra.
No, no ho és.
Va assentir, però ell no havia pas trobat la cuitat hostil ni, en el fons, massa canviada. Més aviat li semblava que el canvi, si nhi havia, era en ell, perquè la ciutat, duna manera o altra, com deia en Cros, havia seguit la seva vida; allò que shavia interromput, de moment era invisible, com invisibles eren les cicatrius o, més encara que les cicatrius, les ferides que després havia anat descobrint, avui una, demà una altra, potser massa a poc a poc per adonar-se de la seva veritable importància. Però ell, que era un altre, que havia esdevingut un altre a cop dabsència i de sofriment, a cop denyorança...
De vegades, la sento com una terra estrangera. Ja sé que és una impressió mentidera. I després... Bé.
El va mirar, perquè ara no el comprenia. I laltre no es va explicar, sinó que semblà tancar-se en un món remot, en la seva existència personal, plena de problemes que en Jesús ignorava i que mai, probablement, no coneixeria. Però això no el privava desguardar-lo amb curiositat, preguntant-se què volia dir i com era possible que sobtadament sallunyés daquella conversa que ell mateix havia provocat.
Va acabar-se el conyac i aleshores, quan deixava la copa sobre el taulell, va entrar loncle. Darrere dell venien dos homes que es van asseure a la taula més propera a la porta.
La noia, que shavia tombat, digué:
Si vós serviu, acabaré de fer el sopar...
En Cros va sortir de la seva abstracció, donà un cop de coll, com per desfer-se duna cadena, i saludà:
Hola, Cedó...
El vell va mormolar pel coll de la seva camisa, feu la volta al taulell mentre la noia sortia per anar-sen a la cuina i es fregà les mans amb un drap. No va preguntar què volien aquell parell que acabaven dentrar darrere seu, sinó que va agafar dos gots i una ampolla i anà a deixar-ho tot sobre la taula, sempre adust, mut. Cada vespre bevien el mateix i no calia malgastar-hi paraules.
En Cros va reprendre:
Com us deia... Hom sadona que es troba en terra conquistada. Thi han deixat tornar, però precisament per això, perquè ja és una altra terra i també confien que et conquistaran, que et faran ajupir. I el pitjor de tot és que ho aconsegueixen.
Bé...
No, és clar, vós encara no heu tingut temps dadonar-vos-en, tot just fa uns quants dies que sou aquí. Però espereu que passi una mica de temps i comenceu a ensopegar amb tot i amb tothom...
Va treure el colze que tenia repenjat al taulell, es dreçà tan alt com era i va canviar fins i tot de veu:
Catalunya sempre ha estat un carreró sense sortida. No un passadís ni una plaça de reunió; un carreró, un veritable cul-de-sac.
El vell va dir, inesperadament:
Ara hi toqueu.
Tots dos sen van estranyar, per diferents motius: en Cros perquè mai, o mai que shi hagués fixat, no lhavia vist intervenir en una conversa a la qual no era invitat, i gairebé ni quan ho era, ja que aleshores es limitava a moure el cap o a monosil·labejar distretament; en Jesús perquè loncle mai no shavia ocupat daquelles qüestions i, per aquest mateix estar acostumat a no veurel ocupar-sen, àdhuc a saber que no se nocupava, creia ben ingènuament que no hi havia reflexionat. Fins i tot ara continuava pensant el mateix, i aquelles paraules, al seu veure, no tenien cap sentit profund ni meditat, sinó que responien a un mer egoisme de lhome que no vol preocupar-se ni ser pertorbat per ningú en la seva vida fàcil i rutinària, i per això assenteix a tot allò que assenyala la inconveniència dun canvi i afavoreix un estat de fet, o el que li sembla un estat de fet, de la naturalesa que sigui, que ha de durar tota la seva vida.
En Cros sí que devia haver-shi enganyat, i per això se li adreçà amb la més bona fe del món:
Hem perdut la consciència nacional. No ens sentim ja com un tot orgànic, com un cos que obeeix les seves pròpies lleis i costums...
En Jesús gairebé no lescoltava i el vell, que ara devia comprendre el seu error, va girar-se desquena amb una sola paraula:
Bah, cabòries!
Duna manera desatenta, potser hostil i tot, perquè no combregava amb aquell pensar i perquè laltre lhavia enredat, encara que la culpa no fos seva, sinó dell mateix, que per una vegada acabava de precipitar-se.
En Cros es va quedar amb la boca oberta i després brandà el cap gairebé imperceptiblement. A ningú, va dir:
Això sí que és donar-me la raó.
Es va consultar el rellotge i es ficà la mà a la butxaca. Sense preguntar quant valia el vermut, va deixar els diners sobre el taulell com si fossin els mateixos diners de la vetlla, o els dun altre dia qualsevol, dun dia dels molts que entrava a lestabliment a fer laperitiu. En Jesús va preguntar:
Ja us naneu?
He denllestir unes correccions.
Es cordà lamericana i va separar-se del taulell amb la pipa encara a la mà, lespessa cabellera una mica despentinada com sempre i les faccions endurides per tota la seva desagradable experiència de quaranta anys en aquesta terra.
Bé, fins demà...
El vell gairebé no va replicar i en Jesús lacompanyà fins a la porta, on va quedar-se, observant com se nanava carretera amunt i trencava a la dreta, cap al grup de cases noves on vivia. Però ja no pensava en ell, potser fins i tot ni hi havia pensat mentre el tenia al davant i lhome parlava, perquè allò, aquell moment dolç i estrany aniuat dins seu, tenia més força, més pes que tot el món reunit i continuaria tenint-ne, llevat, potser, a estones, de la presència de lEugènia, que vulguis o no lexcitava tot i que sempre anava llardosa i el cos, massís, li desbordava de pertot; això, potser, encara hi contribuïa.
Ara era fosc del tot i davant lestabliment només hi havia la llum que es vessava pel finestral, encara obert, i per on sortien també les remors de la sala, les veus dels dos treballadors que bevien aplicadament, obstinadament, parlant-se ara i adés en veu ni alta ni baixa, natural, que feia indistingibles les paraules, i el soroll encara més somort que feia el vell darrere el taulell, on disposava platets i tasses, gots i culleretes.
I ell observava aquella lluminositat estesa als seus peus i lobscuritat de més enllà del rectangle de claror, i també la llum de més amunt, de les cases noves que, arran de carretera, es perfilaven sota els raigs dels fanals que les branques fulloses dels arbres mig amagaven.
Més enllà, més amunt encara, i, després, més avall, hi havia tota la ciutat i un indret precís on vivia la Victòria amb la seva filla, una noieta de tretze anys que potser patia misèria. Se les imaginava totes dues sota un sostre precari, probablement amb la mare della, làvia de la nena; totes tres, doncs, sota un sostre precari, defensant-se malament amb el treball de la Victòria que no estava acostumada a fer res, perquè lhavien criada com una senyoreta tot i que no fossin rics ni ho haguessin estat mai. Una senyoreta com totes les senyoretes que esperen un bon casament i, mentre lesperen, depenen només del treball del pare, enginyer, professor, advocat potser, professions liberals sense diners si hom no sembruta les mans.
Havien hagut de reduir despeses i se nhavien anat a viure a Sant Gervasi. Però Sant Gervasi era tota una ciutat dintre la ciutat i mai no la trobaria sense lajut de la portera del carrer dEnric Granados, i ella no podia ajudar-lo si no veia aquella noia amb la qual la Victòria fou amiga i ara feia temps que no lhavia vista; potser també havia canviat dadreça, o fins i tot era possible que no sabés res de res, perquè fins a quin punt eren verament amigues, ella i la Victòria?