En Cros no semblava que se sentís observat en aquelles ocasions que ho era, quan la noia el fitava amb un somrís ambigu, difícil de definir, el somrís que adreçava a tots els homes joves, fins i tot a aquells que ja no eren tan joves. Però ara, en obrir-se la porta, va girar-se cap a en Jesús, el va contemplar uns segons, com si no el conegués, i tot seguit va somriure daquella manera reservada i gairebé secreta que tenia:
Hola, Maristany.
Què tal?
Se li va atansar. La filla, pensava, tinc una filla i fins avui no ho he sabut; no ho sap ningú, o gairebé ningú, perquè la portera... Ho conservava com un tresor que hagués descobert i tornat a amagar fins que un moment lliure li permetria danar-lo a desenterrar definitivament i endur-sel, un tresor lexistència del qual no era convenient de revelar i que ara es va enfonsar més profundament en el seu cor, mentre es recolzava al costat den Cros i li somreia també, com si al cor no hi tingués res, com si fos el mateix home que laltre va conèixer una setmana enrere, o deu dies enrere, quan van parlar incidentalment i en Cros va dir-li: Jo ja fa més dun any que he tornat...
Van sentir-se lligats a lacte, perquè cadascun dells trobava algú amb qui parlar, amb qui parlar de debò, confrontant experiències, bescanviant projectes, en la mesura que en tenien, lamentant lexili i la tornada, queixant-se del present i del passat, sense tocar res díntim però, amb llur vida personal ben guardada, com si allò formés part duna altra existència, o de lexistència dun altre home que no solia anar al bar a fer el vermut o, en el cas den Jesús, dun home que no vivia allí i acabava de perdre la mare, tot i que el fet fos citat de passada, com allò dhaver traspassat el pis per instal·lar-se, no sabia si duna manera definitiva, amb loncle Ramon, callat com una tàpia, però paternal, infinitament paternal a desgrat de no haver tingut fills de la seva dona, morta tretze anys enrere, quan ell, en Jesús, travessava la frontera i acabava dengendrar una altra vida en substitució de la vella que se nanava.
Què es diu de bo?
Va arronsar les espatlles mentre lEugènia, a la qual ni havia saludat en entrar, li somreia una mica, gairebé maliciosa i amb la punta de la llengua entre els llavis vermells.
Res, que jo sàpiga.
I a la noia:
Em voldràs posar un conyac?
Va somriure-li més amplament, tan manyaga com si acabés de demanar-li un petó i només hagués esperat aquell prec per oferir-li els llavis i tancar els ulls, però en Jesús ja parlava de nou al seu interlocutor:
Com van, les coses?
Ja podeu comptar!
En Cros va allargar la mà cap al vas de vermut, en va beure un petit glop, tornà a deixar-lo i es va treure la pipa de la butxaca. Mentre lentatxonava, la noia va girar-se amb una copa i lampolla de conyac, el serví. Les mirades coincidiren de nou, i tots dos devien recordar-se del vespre abans, quan ella va inclinar-se damunt seu, sobre el diari que llegia, i va preguntar-li si hi havia res dinteressant i ell va tombar-se per estudiar labast daquella pregunta feta de massa prop, però aleshores va entrar loncle o, amb més exactitud, ella devia sentir-lo, va separar-se, i quan lhome entrà, ja era a laltra banda, sobre el calaix obert on desava o feia veure que desava alguna cosa: Ja has acabat? Sí, ara. Doncs a dormir.
A ell no va dir-li res, perquè ell podia llevar-se a lhora que li donés la gana i daltra banda dormia en una cambra a part. Va esperar-se mentre lEugènia tancava el calaix de cop i, després, va seguir-la per lestreta escala de fusta, mentre ella semblava una mica vexada: Bona nit, Jesús. Bona nit, oncle; bona nit, Eugènia. Bona nit.
La seva veu era malhumorada i després els va sentir discutir en veu baixa, continguda. Ell va continuar inclinat sobre el diari, sense saber si somriure o escopir de fàstic, perquè si bé ho havia comprès des del moment que ficà els peus a la casa, fins ara, quan ja hi duia deu o dotze nits, el vell no se lhavia enduta daquella manera tan descarada. Potser era que fins llavors, des que ell vivia sota aquell sostre, no shavia sentit golafre de carn jove; no podia pas sentir-shi gaire sovint, car els seixanta-vuit ja no els hi treia ningú, més aviat devia tenir-ne més que menys. Seixanta-vuit eren els que ell confessava, i en Jesús recordava haver-lo vist sempre vell, com ara, o gairebé com ara, però, és clar, això no hi volia dir res, perquè sempre hi havia hagut la mateixa proporció de jovenesa i de vellesa entre ells, sempre shavien mirat des duna perspectiva equivocada, temporal. En Jesús veia el vell des dels seus pocs anys, cada vegada més, naturalment, però sempre més pocs, apreciablement més pocs que loncle, cosa que no li permetia de mesurar en cap moment, per molt que shi esforcés, la seva vellesa autèntica, indiscutible, no la senectut aparent que les circumstàncies creaven, per tal com això només podia fer-se amb els de la pròpia generació, i ni amb aquests, perquè hom mai no envelleix ben bé com envelleixen els altres.
Potser era aquella passada, doncs, la primera nit que, des de la seva arribada, lamo i la criada dormien plegats, i lhome, a pesar de la presència del foraster, havia procedit com procedia les altres vegades, fent-la passar al seu davant quan se nanava a joc, i potser fins i tot havia procedit més discretament que de costum, ja que ningú no li assegurava que aleshores, quan eren ells dos sols, no la grapegés al mateix menjador o si més no a les escales, mentre ella pujava al seu davant i ell la seguia, gairebé fregant-la, tan a prop que res no era tan natural com allargar les mans i acariciar-li les natges carnoses...
Potser tenien tot això present mentre es miraven per damunt la copa de conyac i en Cros entatxonava la pipa, i potser fins i tot pensaven en més coses, atès que avui ella no havia estat la mateixa de sempre, shavia passat el matí invitant-lo amb els ulls, gairebé amb el gest, mentre loncle era allí, girat desquena, com si allò que tingué lloc de banda de nit lhagués alliberada de cop de tota prudència o li hagués obert la gana duna manera desmesurada que només ell podia satisfer, perquè el vell era el vell i de segur que no estava a laltura de la seva necessitat.
Ja ens hem divertit força?
Però en Cros es girava i, després desperar un instant, perquè ell pogués contestar, cosa que no va fer, si més no amb paraules, li va dir:
No us hi deveu trobar. Al principi a mi em passava el mateix...
Què voleu dir?
Lespiava mentre ella se nanava cap al fons del taulell, on deixava lampolla en una lleixa, i es preguntava: On deu ser loncle, on deu ser?
Ja menteneu. Perquè per força us ha dhaver passat el mateix. Des de fora ens ho imaginàvem duna manera, no sé si millor o pitjor... en tots sentits. Sempre, però, com casa nostra. I un cop aquí...
Ja no és ben bé casa nostra.
No, no ho és.
Va assentir, però ell no havia pas trobat la cuitat hostil ni, en el fons, massa canviada. Més aviat li semblava que el canvi, si nhi havia, era en ell, perquè la ciutat, duna manera o altra, com deia en Cros, havia seguit la seva vida; allò que shavia interromput, de moment era invisible, com invisibles eren les cicatrius o, més encara que les cicatrius, les ferides que després havia anat descobrint, avui una, demà una altra, potser massa a poc a poc per adonar-se de la seva veritable importància. Però ell, que era un altre, que havia esdevingut un altre a cop dabsència i de sofriment, a cop denyorança...