Havien hagut de reduir despeses i se nhavien anat a viure a Sant Gervasi. Però Sant Gervasi era tota una ciutat dintre la ciutat i mai no la trobaria sense lajut de la portera del carrer dEnric Granados, i ella no podia ajudar-lo si no veia aquella noia amb la qual la Victòria fou amiga i ara feia temps que no lhavia vista; potser també havia canviat dadreça, o fins i tot era possible que no sabés res de res, perquè fins a quin punt eren verament amigues, ella i la Victòria?
Hola, bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Tots tres homes entraren al local mentre ell sapartava cap a un costat per deixar-los passar. Tres obrers més que es beurien un got de vi de tres pessetes el litre, gairebé silenciosament els uns davant dels altres, o a tot estirar amb escasses paraules sense significació, ja que continuarien parlant de la feina, de la família, dallò mateix que parlaven sempre, sense inquietuds i gairebé sense maldecaps, perquè ells no havien perdut cap filla i tenien la dona i la mainada a casa si eren ben casats i, si eren solters, la xicota en un indret prou conegut on els esperava, diumenges i festes de guardar, per anar al cine a contemplar una pel·lícula idiota i mentidera, o al ball, on entre dotzenes de parelles es clavarien lun en laltre, lun contra laltre, amb els cossos a punt de confondres, units ja per la intenció i el propòsit.
Abandonà la porta i, a petits passos, va travessar la sala. Loncle shavia assegut darrere el taulell i, aparentment decapitat pel cantell de la fusta que li ocultava el cos, llegia el diari per damunt les ulleres que shavia posat i que no utilitzava pas sempre. Els tres homes ja tenien el vi sobre la taula i un dells shavia repenjat a la paret, amb la cadira sostinguda únicament per les dues potes de darrere. Els altres dos, no pas els seus companys, sinó aquells dos que havien entrat de primer, quan encara hi havia en Cros, procedien lentament i metòdica a buidar lampolla on ja només restava un cul de most.
Ben just conscient daquelles presències, va entrar a les habitacions interiors, menjador i cuina, on hi havia lEugènia. Fins llavors no va recordar que hi era, i només en veure-la li va semblar que la seva intenció no era tan innocent com es pensava, o com shauria pogut pensar si shagués adonat que travessava lestança amb el propòsit dentrar allí, a la cuina on ella sinclinava sobre el fogó, sense fer res, simplement observant un pot que bullia.
Però, de fet, no cercava res. Va quedar-se al pas de la porta, visible des de la sala, des de langle de la sala on hi havia els bevedors, fora de labast dels ulls de loncle que llegia el diari, i des dallí lobservà. La noia no lhavia sentit atansar-se i continuava en la mateixa posició inclinada, amb el vestit tan estretament arrapat a les natges que fins i tot dibuixava la línia de les calces, en aparença molt breus, una corba ininterrompuda que, des de lentrecuix, pujava cap a les anques.
Tenia les cames brutes, com podia endevinar-se a desgrat del color bru de la seva pell; unes cames que durant setmanes no es devia haver rentat i on sacumulaven la suor, els residus polsosos de les mil coses que havia fregat i tocat: les cadires on els homes posaven els peus com no satrevien a fer-ho a casa, la sàrria del carbó, la llauna de la brossa que cada dia treia al pas de la porta perquè la recollís aquell escombriaire clandestí al qual el vespre abans van bolcar el carro...
Però era una dona forta i bella, de vint-i-cinc o vint-i-sis anys potser, vagament marejadora amb aquella sentor grassa, feta no tan sols de la porqueria que traginava, de la suor i de les mil olors de lestabliment, sinó de quelcom més, de la seva manera de ser dona, acollidora i múltiple, profunda com una font colgada o com la mateixa terra que lamaga i on ella se sent blana i humida tot i la seva duresa de roc, travessada per aquell amor generós i cec que la desgasta i ensems la conserva.
Aleshores, en sentir-se sobtadament observada i examinada, gairebé despullada, va girar-se amb un gest destranyesa tot seguit tranquil·litzat, complagut, en descobrir que era ell, aturat a la porta. Es redreçà duna manera premeditada, probablement inconscient dels seus gestos, però cada gest conscient dell mateix, dels gestos don procedia i daquells altres en els quals es transformava, fins que va quedar-se dreta davant el fogó, erecta i més poderosa que mai, encara mig girada només, oferint al seu examinador un perfil saborós, jove encara, però ja excessivament madur, treballat pels propis desigs satisfets o no realitzats, per tots els seus desigs de femella des daquella tarda que, al poble, algú la va estendre desquena contra la palla i ella no shi oposà, sinó que reia, avergonyida i desvergonyida, gairebé com ja seria en el futur però encara diferent, profundament diferent perquè era la primera vegada que un home li obria les cuixes.
Ell, des del llindar, la mirava com si ara la noia lhagués posat al corrent de la seva història, o com si lendevinés, i ella, al seu torn, devia endevinar tot el que ell sabia o pressentia, i per això li va somriure amb la boca i els ulls, un somrís franc, cordial, més encara: còmplice duna abraçada futura. Com si ja haguessin oblidat el vell que continuava darrere el taulell amb les ulleres que no necessitava i el diari que sempre el feia posar de mal humor.
Hola...
Ho va dir com si aquell dia encara no shaguessin vist i ara ella lacollís o, més que acollir-lo, linvités a travessar aquell breu espai que els separava, potser per no res, simplement per tenir-lo més a prop i sentir la seva presència mascla turmentada. Però ell no acceptà i no va moures del llindar, observant-la encara, detallant-la a despit del seu esguard, sense timidesa, ni tímida ella en deixar-se examinar, més aviat complaent, afalagada, ben dreçada al seu davant perquè els ulls àvids no es perdessin res.
Va provar de retornar-li el somriure i inclinà una mica el cap, com si tot i no obeir-la acceptés ja la invitació, i aleshores va retrocedir mentre la noia encara el mirava, mentre continuava mirant cap a la porta quan ell ja no hi era i havia penetrat de nou a la sala del bar.
Va sortir a fora, però ara hi feu una estada curta i totalment solitària, perquè a la carretera no hi havia ningú. Després, la veu de loncle cridà darrere seu:
Noi!
Volia dir que el sopar ja estava. Sopaven sempre ells dos i la noia els servia, alhora atenta a la sala per si entrava algun client o els qui hi havia volien pagar. La veien des de la taula, és a dir, la veia ell, que menjava a laltra banda, perquè loncle sasseia desquena a lestabliment. LEugènia entrava i sortia de la cuina o de vegades, mentre menjaven, es quedava al seu costat, o al costat de la porta de fora, mirant-los o mirant cap al bar, atès que ella no sopava mai fins que els homes ja havien enllestit.
Loncle menjava amb el cap al plat, una mica massa voraçment per la seva edat, o potser ja era propi dels seus anys aquesta mena davidesa que sacontentava amb poca cosa, però shi afanyava laboriosament, amb tant dentusiasme que feia la impressió de menjar molt més que no es ficava a la boca.
Què, noi?
Ja havia esdevingut un costum, aquella pregunta; lúnica que el vell feia quan estaven instal·lats lun davant de laltre. Després li abandonava la iniciativa de la conversa, una iniciativa que ell rarament aprofitava, car lhome, callat com era, tot seguit deixava que degenerés en monòleg. Ara va contestar-li:
Res. Reprenent el gust de la ciutat...