Havia sospirat duna manera estranya! Més secament que no hauria volgut, replicà:
Suposo que es pot sospirar, oi?
Ah, sí, sí!
Esguardà els fills de cua dull. Tots dos menjaven aplicats, però no es perdien ni un mot del que es deia. Ho veien tot, jutjaven... Quina explicació es devien donar? En el seu cas no es tractava duna dona. És a dir, ningú no sospitava encara que hi havia unes faldilles.
No és més que una criatura, va dir-se tendrament. I aleshores lluità per treure-se-la del cap, com feia sempre, però ara ja havia anat massa enllà i no era capaç de foragitar-la. La Neus... Qui sap si un dia no es convertiria també en una dona fatal! La Cecília li diria perduda i unes quantes coses més, i els fills el mirarien amb reprovació. I tant ells com la mare shorroritzarien si arribaven a saber que tot just tenia disset anys. Però no ho sabrien mai, perquè mai no hi hauria res entre ells. Era un amor de col·legiala, quelcom que havia passat milers de vegades i que es repetiria milers de vegades més. Focs dencenalls sense durada...
El cor se li va encongir. No duraria... El menjar se li feu amarg, sacabà dempassar el que tenia a la boca i, maquinalment, va allunyar una mica el plat del seu davant.
Què et passa? No és bo?
Sempre aquella veu atenta, aquells ulls que observaven sense repòs, aquella mentalitat que no perdonava cap detall. Va haver de fer un esforç per contestar amablement.
Sí, però me nhe posat massa.
Massa?
Sexplicava la seva sorpresa, car era un tall de peix. Apressadament, va rectificar:
Vull dir que era massa gros.
Ella va moure el cap, observant-lo amb atenció. La noia la va distreure en dir:
No sé per què en fas, de peix, a lestiu...
La Cecília se li va tombar.
A lestiu? I què hi té a veure, lestiu?
Fa tanta calor...
Bé! A veure si encara voldràs ensenyar-me a portar la casa!
És que jo trobo que no és tan bo...
Tan bo com què?
Vull dir tan bo com a lhivern.
No? Doncs apa, deixa-tel, també! I tu!
Sadreçava al noi:
Deixa-tel, si no tagrada!
Però si no és això, mare...
A ell li va saber greu haver desencadenat aquella discussió per una cosa que no tenia res a veure amb el peix. Va fer:
Ningú no ha dit que fos dolent, dona. Però hi ha coses que de vegades, segons com, no venen tant de gust...
Ella era tossuda.
No sé per què. És el mateix peix de sempre.
En Jordi va voler fer el graciós.
El mateix de sempre no, perquè ja seria passat.
La mare senfadà.
Això, això, és passat! Ja hi anireu vosaltres, a la plaça, un altre dia!
La cosa era irraonada, perquè a la plaça tampoc no hi anava ella, sinó la Torretes, que els feia de mitja criada, des del matí fins després de dinar.
No tho prenguis així. No veus que és una broma?
Una broma! Bones ganes de bromejar que tinc, jo!
No en tenia mai, prou que ho sabia. Tot era sempre terriblement greu, important. Mai no lhavia vista al seu lloc, a lajuntament, i faria tots els possibles per evitar-ho, però simaginava molt bé com devia acollir el públic.
Abans no ho era, així, va dir-se. És a dir, sí que ho era una mica, però aleshores tots dos eren més joves i no se li veia tant. Potser també la Neus, un dia... Però no ho sabria mai; allò no podia prosperar i el que li calia era evitar-la com més millor. No agafaria més el tramvia. És clar que hi havia les classes... No podia pas renunciar a lacadèmia per ella, ni convèncer-la que deixés dacudir-hi. Si era per ell que shavia matriculat als cursos de francès! Què hi devia haver vist, en la seva persona? Era un home de quaranta anys. En tenia vint-i-tres més que ella.
Es va sentir tot angoixat i es passà nerviosament el tovalló pels llavis. La Cecília shavia aixecat, apoderant-se dels plats de peix, i sels enduia a la cuina.
Vint-i-tres anys, va repetir-se. Era un desastre. Quan ella en tingués trenta, ell ja hauria complert els cinquanta-tres, i quan en tingués cinquanta... Ja seria un vell amb... Es refusà a pensar-hi. No servia de res pensar-hi; era una cosa sense sentit. Ella acabaria el curs i ja no es tornarien a veure. Tot seria com si mai no hagués estat. O no, no ben bé. La mel als llavis... Un dia potser lensopegaria pel carrer amb algú altre, amb un xicot de la seva edat, tots dos fent bracet i amb els ulls clavats als ulls...
La Cecília va tornar dient:
I de postres, en voleu, o també trobeu que fa massa calor per menjar-ne?
Només la Rosa va contestar.
Però mamà, per què ets així?
Ella es queixà.
Així, és clar. Soc jo qui és així...
Però després va portar les postres.
Si aquesta fos una llar com cal, va pensar ell. Si hagués estat una llar com cal, ell shi hauria sentit feliç i mai no lhauria encoratjada. Perquè vulguis o no li he donat ales, es va confessar. Potser no amb cap acte, però hi ha passivitats que no enganyen. La deixava fer, insinuar-se, guanyar terreny... I aquest era el resultat. Li calia lluitar contra ella, contra la seva imatge, contra el seu record. I a vegades, com ara, era inútil. La noia el vencia.
Sense adonar-sen, shavia pelat un préssec i ara, en ficar-sel a la boca, va descobrir que encara era una mica verd. Va estar a punt de dir-ho, a tall de comentari, però tancà els llavis a temps. Només faltaria allò, que ara trobés defectes als préssecs. Vigilà els fills, per veure què feien, desitjós dinterceptar llur esguard i dadvertir-los, però o els préssecs dells eren més madurs o també havien comprès que més valia callar. Tots dos menjaven silenciosament. Un moment, aquell silenci el feu retrocedir al menjador de casa seva, quan era infant. Entre ells mai no es parlava, a taula. No recordava pas que el pare o la mare ho haguessin prohibit, però fos com fos sempre menjaven callats, com qui compleix un ritu. Aleshores el pare era un home relativament jove, devia tenir si fa no fa la mateixa edat que ell tenia ara, però als seus ulls infantils semblava vell. Potser també lhi veien els seus fills, de vell.
Però ella només té un any més que la Rosa i no mhi considera, va dir-se. La Rosa tenia setze anys i potser també estava enamorada dalgun dels seus professors. Les noies sempre senamoren una mica dels professors. Però jo no ho era pas, el seu, es repetí.
Mai no shauria fixat en ella si la noieta no lhagués esguardat amb aquells ulls... Eren uns ulls grossos i manyacs, que somreien duna manera tendra. Per què em deu mirar amb aquesta expressió de be degollat?, es preguntava. No sabia res della, ni el nom. Només lhavia vista sortir de classe de matemàtiques. La va trobar molt agradable, això sí. No era excessivament feta, sinó tal com convenia a la seva edat, amb la cara encara vagament infantil, però el cos ben format, si bé susceptible dun desenvolupament posterior. Sota la seva brusa blanca i senzilla, camisera, les sines burxaven daquesta manera falsament innocent i prometedora que havia observat en altres adolescents. Era més aviat alta, tenia les cames llargues i les faldilles dibuixaven unes cuixes plenes i nervioses...
La Cecília començava a recollir els plats i la Rosa saixecà per ajudar-la. Dins de la cuina van bescanviar unes paraules i després la dona tornà a sortir a treure les tovalles. La Rosa fregava plats. Els fregava molts dies, ara.