Primera edició: novembre del 2017
Segona edició: gener del 2018
© hereus de Manuel de Pedrolo
© del pròleg: Patrícia Gabancho
© Editorial Comanegra
Consell de Cent, 159
08015 Barcelona
www.comanegra.com
Transcripció: Mar Solé
Primera revisió de proves: Antoni Munné-Jordà
Segona revisió de proves: Núria Puyuelo
Disseny de portada: Virgínia Pol
Maquetació: Laia Sardà
Producció de lePub: booqlab
Amb el suport del Departament de Cultura
Llibre local = Lector compromès
Aquest és un llibre publicat amb el segell Llibre local, que garanteix que el 100% de la seva elaboració des del disseny fins a la impressió sha dut a terme per professionals i empreses del nostre país. Amb la seva compra has contribuït a crear llocs de treball dignes al teu entorn, a assegurar que cap impost no fugi a lestranger i a minimitzar el seu impacte ambiental, entre altres beneficis.
Visita llibrelocal.cat per conèixer millor aquesta iniciativa.Queden rigorosament prohibides i estaran sotmeses a les sancions establertes per la llei: la reproducció total o parcial daquesta obra per qualsevol procediment, inclosos els mitjans reprogràfics i informàtics, així com la distribució dexemplars mitjançant lloguer o préstec públic sense autorització de leditorial Comanegra. Adreceu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment daquesta obra.
ÍNDEX
MANUEL DE PEDROLO, EL GEGANT DESTRONAT (PRÒLEG DE PATRÍCIA GABANCHO)
LES PORTES DEL PASSAT
LA PARAULA DELS BOTXINS
PRÒLEG
MANUEL DE
PEDROLO,
EL GEGANT
DESTRONAT
És difícil acostar-se a la figura de Manuel de Pedrolo sense veure-hi un paradigma, lexemple de com una o dues generacions catalanes van haver de caminar contra corrent, en les pitjors circumstàncies possibles. És clar, la guerra i la dictadura, dirà qui llegeixi aquestes paraules. I sí, la llosa daquestes dues circumstàncies és demolidora, però no és només això. La guerra, com és obvi, va tallar en sec els projectes dun jovent que es plantejava el futur des dun marc de normalitat i progrés, potser un xic massa convuls, però creïble. Estem saturats de llegir el curs de vides que es van haver de reinventar radicalment a partir de lexili, el silenci o la repressió: la guerra, ens diuen, ho va espatllar tot. Si eres un vençut. «Tot el que jo em pensava poder fer en la vida, tot va quedar tancat completament, no solament durant la guerra, sinó a la postguerra, evidentment, perquè el panorama era desolador», va dir Josep Palau i Fabre, el poeta picassià, que havia començat a escriure abans de lensulsiada i simaginava una vida entre bohèmia i creativa: va acabar exiliat a París, per respirar. Limportant és això que diu: tot el que ell shavia imaginat, shavia esvaït.
Sabem de vides altres, persones que reneguen sense més de les pròpies conviccions unes conviccions naturals, gens problemàtiques, que de sobte han esdevingut culpables per situar-se en el punt oposat, en el franquisme més descarat, i així defensar privilegis o simplement una dosi de tranquil·litat. Una guerra ho trenca tot pel mig, i encara més si es perd; no cal insistir-hi. Per això la guerra civil i la postguerra van estroncar el projecte col·lectiu de Catalunya en tots els àmbits: de la cultura a leconomia, de la llengua a la indústria, de les institucions (esborrades) als serveis, i podríem seguir enumerant totes i cadascuna de les estructures que van ser capolades. Les persones es van situar en un o altre bàndol, però Catalunya, com a projecte, va perdre la guerra: així ho van dir els intel·lectuals catalans que van practicar, dins i fora del país, la resistència. Aguantar amb les mans les vies daigua perquè la història no shi escolés. Encara avui hi ha qui opina que, com que hi havia catalans franquistes, no es pot dir que Catalunya patís més que altres terres dEspanya: també tenia els seus vencedors. Això és no entendre que el país que sestava construint, un país civilitzat i plausible, va caducar allà mateix i que es va haver de recomençar sense instruments, sense recursos, sense aire.
Mhi estenc, tot i que això és matèria sabuda, perquè aquesta va ser lexperiència de Manuel de Pedrolo, un noi lleidatà de poble petit, prop de Tàrrega, que va anar al front perquè sí, perquè tocava, i que en va tornar per trobar-se submergit en una dictadura abjecta i destructiva, que no només perseguia els «enemics» ideològics sinó també les bases de la cultura i la societat catalanes. Ara afegim que aquest noi vol escriure i que vol escriure en català perquè és la seva llengua; aleshores podem fer comptes de com sha de sentir, als vint anys, desconnectat de tothom, desconnectat dels petits cercles culturals que miraven de subsistir, i amb les seves dèries descriptor: ja hi tornarem. El cas és que lescriptor sen va sortir, malgrat lesquifidesa del mercat i la presència ominosa de la censura, que va condemnar al calaix una bona part de la seva producció. No només sen va sortir, el Pedrolo escriptor: també va aconseguir un públic fidel, que seguia les seves aventures literàries i que consumia amb avidesa la doctrina política que destil·lava en els articles setmanals. Uns articles durs, radicals, crítics. Pedrolo va ser un autèntic referent de la Transició, un oracle rondinaire.
I llavors li arriba, a poc a poc, com una marea que creix, la segona condemna: la literatura catalana perd notòriament el prestigi davant la suculenta i glamurosa literatura en castellà, i autors abans referencials com Pedrolo o Maria Aurèlia Capmany, i fins i tot gent jove com ara Montserrat Roig, vital i profunda, van ser aparcats en segona fila, considerats prescindibles, considerats duna categoria inferior. Això va passar els anys finals dels vuitanta i als noranta, anys democràtics i dinstitucions pròpies, els anys formidables dels Jocs Olímpics i de la modernitat urbana, i va ser a mitges una operació dirigida i una contaminació involuntària duna societat que esdevenia frívola i pueril. Tots hi vam caure una mica, i alguns del tot. Vull dir amb això que Manuel de Pedrolo va morir, el 1990, un xic bandejat: un xic massa sol, malgrat que ell defensava la seva condició de solitari. Aquesta corba que neix en la resistència més tossuda i acaba en el silenci és també generacional, o gairebé, és també paradigma dallò que ell definia amb justesa una «nació oprimida». Es paguen preus massa alts per fenòmens que no haurien de produir-se amb tanta crueldat.