LAlbert es va treure la pipa de la butxaca de la camisa, però shavia deixat la petaca a lamericana i va haver daixecar-se per anar a buscar-la. Després va pensar que no valia la pena de tornar al menjador i es va dirigir al balcó. En realitat no era un balcó, sinó leixida, però ells des de bon començament que lhavien batejat amb aquell nom.
Sempre hi havia alguna peça estesa, i ara lAlbert va haver de passar per sota dun llençol per arribar a una de les dues cadires repenjades contra el mur. Lindret quedava una mica encaixonat, però així i tot era més fresc que les habitacions interiors. Va encendre la pipa, sassegué i posà els peus sobre laltra cadira.
A París, a lestiu, en aquella hora li agradava de sortir de la seva cambra sota teulada i anar-sen fins al Sena. Es repenjava al parapet, de cara a la foscor de laigua, mentre el xopava un sentiment dolç i punyent fet de tot de coses que es barrejaven, indestriables. Algunes encara restaven dintre seu, i probablement ja no sen desfaria més. Eren com una habitud, com una segona naturalesa.
Laigua passava silenciosa, gairebé invisible, per sota dell, i damunt hi havia el cel, que gairebé no mirava mai. La ciutat, a la seva esquena i a laltra banda del riu, es reduïa al parpelleig dels llums, a les masses dombra dels edificis, a les remors de clàxons, a les veus de les persones que passaven prop dell, a les parelles lliurades a un amor públic i sense vergonya. La gola se li nuava, però en el fons no hi havia res de terrible en aquell estat dànim entre enyoradís i recançós. Era més terrible ara.
Es va aixecar i es recolzà contra la barana, mirant cap a les ombres que pujaven cel amunt, amb la muntanya. Molt més terrible, va pensar. Cada vegada era tot una mica més terrible, perquè cada cop semblava més difícil recobrar... Només es recobra allò que sha tingut, va dir-se tot duna. I jo no he tingut mai res. Va sentir-se colpit per un malestar imprecís, car ni ell mateix no sabia què havia volgut dir. No sabia què esperava, què volia, què era allò que sempre li havia mancat.
Però la nit era blana al seu entorn i amb ella duia un element de conhort. Podria tenir encara vint-i-cinc anys, va pensar, i trobar-me en plena guerra. Però no era veritat. La tensió interior no era la mateixa, aleshores. En aquell temps tot vibrava, mentre que ara... També, pensà. Però era una vibració dimpotència. Saber que res... És curiós que lexili ens hagi aburgesat, reflexionà. No és ben bé que hàgim perdut les il·lusions; obeïm simplement la llei del mínim esforç. Que ens deixin viure...
Algú es movia darrere seu i, en girar-se, va veure una massa fosca que satansava. Era la Cecília. Va aturar-se al seu costat i li preguntà:
Què fas?
Ja no hi havia brusquedat en la seva veu. No era tampoc dolça, però havia recobrat una certa calidesa cada dia més difícil de conservar.
Res, ja ho veus...
Va recolzar-se a la barana i tots dos van quedar-se contemplant la nit. De la carretera, de tant en tant, els arribava la remor dun cotxe o dun camió. Els fars trencaven la nit, que semblava esbocinar-se en mil fragments quan la llum irrompia entre les cases. Després, lobscuritat endolcida només per les escasses bombetes afilerades sota els arbres, retornava el misteri al seu lloc.
Va preguntar:
Què fa, en Jordi?
Dibuixa.
Va continuar fumant, sense preguntar res més. Els béns recobrats, va pensar vagament. Però, per què sobstinava sempre a pensar en el recobrament dalguna cosa? Recobrar el passat, recobrar el futur... que encara no existia. Però el futur, aleshores, va semblar-li que era una noieta adolescent arraulida al seu costat, repenjada a la barana, a lindret que ocupava la Cecília... Brandà el cap. No podia ser.
La veu de la seva dona preguntà:
Què et passa?
Era la segona vegada que li feia la mateixa pregunta, aquella nit.
No res.
No res, perquè el que li passava no tenia remei. No tenia remei haver complert els quaranta anys sense haver aconseguit mai res. Tu fas com els crancs, noi! Qui li ho havia dit, això? Sí, el sogre, aquell poca-solta. Sense les teves atzagaiades, ara, amb la teva intel·ligència, ja series el director dun grup. Sí, i què? Quina importància tenia ser director dun grup escolar? I per què li deia amb la seva intel·ligència, si no hi creia? Ningú no creia en ell, i amb motiu, és clar. Seguia: No entenc per quins set sous te nhavies danar. Un home casat i amb fills no té dret de comprometres daquesta manera. Oh, i encara per no res, si ho mirem bé! Naturalment, havia hagut daguantar el sermó. Els sermons. Fins i tot el pare, perdut i tot com estava, es va creure obligat a dir-hi la seva: No sé per què thi havies de barrejar, en política... Era inútil contestar-li que mai no nhavia fet, de política. Ara, haver lluitat amb la República, haver defensat una causa justa i patriòtica, era haver fet política. Pronunciar el nom de Catalunya encara era fer política. Mai no ha donat res a ningú, deia el pare... fora de quatre pispes que en viuen...
Ja havia passat més dun any, daixò, però semblava que fos ahir que li ho deien. I és que de fet continuaven dient-li-ho amb cada mirada, amb cada gest esbossat en presència seva.
No passa gens daire...
Era la Cecília que feia un comentari.
No; però shi està bé, aquí.
No era veritat. No sestava bé enlloc. Experimentaven els altres aquesta mateixa sensació de desconfort? Si havia de fiar-se dels que veia, no. En Maristany semblava content amb el seu vegetar absurd al costat de loncle; en Roure, el de lacadèmia, tan inquiet de més jove, shavia aburgesat duna manera indecent. Ara era un home prudent, benpensant, que deia sense amargor aparent: El passat, passat. Cal mostrar-se realista, dic jo. Són uns altres temps, ara.
Aleshores, és que ningú no havia obrat de bona fe, amb convenciment? I tots aquells que havien ofrenat la vida, i tots aquells altres el do dels quals no fou acceptat pels poders obscurs de la guerra? Va sentir que no li hauria fet res morir, llavors. I no era la primera vegada que sho deia. Sempre havia pensat així. Soc un pobre romàntic, reflexionà; sempre ho he estat...
La mort, però, només el va fregar una vegada. I per trista ironia, no fou encara al front, on tants mesos shavia passat, sinó durant un curt permís a Barcelona. Els Rocalla, als quals duia notícies del fill, lhavien convidat a sopar amb tanta insistència que va comprendre que, si no accedia a quedar-se, sofendrien. Va compartir doncs amb ells les magres racions daquell moment.
Ja eren a les postres, quatre ametlles que la vella devia haver estalviat duns temps millors, quan van sonar les sirenes dalarma. Ningú no es va impressionar gaire. El pare va dir:
Ja els tenim aquí.
Només la filla empal·lidí una mica. Era una noieta molt jove, de divuit o dinou anys, potser, i de temperament nerviós. Se li endevinava en la manera que tenia una mica descordada i inoportuna de riure.
Baixem a lentresol?
Si ho voleu...
El pare sabia que entre els baixos i el segon pis, el darrer de la casa, on ells vivien, no hi havia pràcticament cap diferència. Per complaure la noia, però, tots van baixar. Però a lentresol no hi havia ningú i es van veure obligats a quedar-se a lescala.
La primera explosió era llunyana, i el pare digué:
Això és cap al mar. Potser ataquen la Campsa.
Ningú no ho sabia, però. Era difícil didentificar de quina banda venia el soroll, el qual es barrejava amb el de les bateries de la DCA. I la prova que es van equivocar és que els avions eren més a prop que no es pensaven.