Va veure que el rellotge assenyalava ja tres quarts de deu. Era molt tard, la Cecília ja devia haver posat el sopar a taula. Tots el devien esperar. Ella, en Jordi i la Rosa. Hauria dhaver estat content. Tenir algú que us espera... Però algú, algú... I en un indret no del tot llunyà, no sabia ben bé on, només que era cap a la plaça de Lesseps, la Neus amb els seus disset anys...
No pot ser, es va dir miserablement, però tot abrandat per una estranya esperança que sobrenedava a la seva sobtada desesperació.
Es va acabar la cervesa amb un glop, com per ofegar aquell sentiment, i saixecà. Gairebé sorrut, va dir:
Bona nit.
I el vell li va correspondre amb la seva eterna inclinació de cap.
La benvinguda va ser si fa no fa com se lhavia imaginada. Només oberta la porta del pis, la Cecília exclamà:
Em pensava que no volies sopar, avui!
No eren les paraules, sinó tot allò altre que, duna manera per a ell incomprensible, aconseguia de posar-hi darrere. Va fer lequivocació de contestar:
No és pas tan tard.
Prop de les deu. Si et sembla que això no és tard!...
El sopar, naturalment, ja estava a punt. En Jordi i la Rosa es van apressar a seure a taula i ell els va seguir al menjador després de rentar-se les mans. La dona tornà a rondinar.
No sé pas com es pot ser tan desordenat!
Un altre dia no hauria dit res, però avui estava decididament dun humor poc abellible.
Si de sortir a fer una volta en dius ser desordenat! He entrat un moment al bar del vell Cedó i, amb això del nebot detingut...
En Jordi preguntà:
Què va fer?
Ell sarronsà despatlles, com per treure importància a la cosa.
Ara resulta que era patruller.
La dona repetí:
Patruller?
Així ho diuen. És a dir, daixò lacusen, pel que sembla.
I tho han dit ells?
Sí, lEugènia.
La muller comentà automàticament:
Aquella perduda...
Sense saber ben bé per què, lAlbert se sentí molestat.
Perduda? Per què, perduda?
La Cecília va fer una ganyota expressiva.
Només cal veure-la! Estic segura...
Però no va completar la frase, perquè els fills eren davant. Ell, de tota manera, ja sabia què volia dir; no era la primera vegada que li feia avinent la seva opinió. Lhavia entrellucada un parell de cops, però nhavia tingut prou per fer-se un criteri.
Interiorment, gairebé va somriure. La Cecília era daquesta mena de persones que qualifiquen immediatament els altres a base de qualsevol detall que en definitiva pot ser enganyador. Feia poc que li havia dit:
No magrada que hi vagis. Es veu duna hora lluny que aquella noia és una descarada. Els deu buscar tots...
Ara, però, el seu interès anava per un altre costat.
Què tha dit, doncs?
Només això, que lacusaven dhaver estat de les patrulles. I el pitjor és que sembla que loncle no vol fer res. Per això mha demanat...
Havia dit massa coses. Ningú no li ho preguntava, allò. Va callar i enfonsà el nas cap al plat. Ella, però, ja linterrogava:
Què tha demanat?
Si coneixia algú, si tenia alguna influència...
La dona es va posar a riure.
A bon indret ha anat a parar!
Què vols dir?
Que no et trobes pas en situació de comprometret.
No és cap compromís.
Ella va suspendre el moviment del cobert.
Vols dir, doncs, que els has promès que te nocuparies?
No he promès res. Però no em costa gens de parlar amb el meu germà i...
Sempre seràs el mateix! Quines ganes de buscar-te complicacions.
No, cap.
La Cecília el va mirar, una mica desdenyosa, i continuà menjant. En Jordi va aprofitar la pausa per interessar-se.
Què feien, els patrullers? És veritat que mataven la gent?
Bé...
Era difícil dexplicar, tanmateix. La Cecília, però, ho considerava més fàcil.
Sí. Mataven els rics i els qui no pensaven com ells.
Va protestar blanament.
No siguem tan durs. Nhi havia de tots.
Això, defensals, ara! Com si no thagués sentit condemnar-los cinquanta vegades!
En termes generals.
La Rosa va preguntar:
I què els fan, quan els agafen?
No ho sé. Alguns els tanquen per tota la vida; daltres deuen condemnar-los a mort...
Encara que hagin fet tots el mateix?
Com vols dir, el mateix?
Vull dir que si tots mataven gent...
La Cecília va fer:
Menja i calla.
Però jo només volia saber...
Ja ho sabràs un altre dia; ara menja i calla.
La nena va obeir a repel, cosa que lAlbert comprenia molt bé. No és justa amb ella, va pensar. El noi no tenia dret a fer-se un set, la Rosa no podia fer preguntes... Si precisament aquella era ledat dinterrogar i de fer-se sets a les calces! A través de la taula, va adreçar una mirada a la noia i li va somriure, com per indicar-li que ell estava a la seva banda. Però després se li va acudir que no ho havia dhaver fet. No era convenient que els fills veiessin que entre els pares no existia una veritable harmonia. És clar que era difícil denganyar-los, ells es fixaven en tot i treien les conclusions oportunes. No són tan innocents com ens pensem, va dir-se.
Si més no, ell no ho havia estat. Totes aquelles cares llargues, totes aquelles veus irades que salçaven a laltra banda de paret, els plors de la mare i les impaciències del pare... Tot ho havia anat interpretant a poc a poc i, a desgrat dels seus dotze anys escassos, no va tardar a endevinar la veritat: el pare tenia una altra dona. No sabia com era possible, allò, però... Ja que no penses en mi, pensa en els teus fills... La veu gemegosa de la mare que el reconvenia a altes hores de la matinada, mentre ell estava despert i escoltava a través del fràgil envà que no dissimulava res. I lhome, nerviós: No ho resistiré, et dic que no ho resistiré! Quina culpa hi tinc, si et sobra imaginació? Però algú lhavia vist amb aquella, qui fos, en un local cèntric, i feien bracet. Mai no va saber quines explicacions donava el pare, com es disculpava, perquè quan arribaven als fets concrets i precisos canviava de tàctica. El més lamentable de tot era que la mare, sense deixar-se convèncer, acceptava els seus homenatges, com va comprendre una mica més tard. Aleshores només comprenia que hi havia quelcom de terrible que allunyava el pare de la llar. Una dona... No era una dona com la mare, sinó una altra mena de criatura, una perduda, com diria la Cecília, com la mateixa mare devia haver dit més de quatre cops. Algú, una persona fascinant i pecadora que allunyava un marit de la seva muller i un pare dels seus fills. Algú...
Va inclinar una mica més el cap sobre el plat. Podria ser algú com la Neus: una criatura fràgil i dolça, bellament enamorada...
La Cecília preguntà:
Què et passa?
Amb un sobresalt, va contestar-li:
A mi? Per què?
Has sospirat duna manera estranya...
Havia sospirat duna manera estranya! Més secament que no hauria volgut, replicà:
Suposo que es pot sospirar, oi?
Ah, sí, sí!
Esguardà els fills de cua dull. Tots dos menjaven aplicats, però no es perdien ni un mot del que es deia. Ho veien tot, jutjaven... Quina explicació es devien donar? En el seu cas no es tractava duna dona. És a dir, ningú no sospitava encara que hi havia unes faldilles.