Ja ho sé.
I va rebutjar largument amb un gest del cap. És clar, per a ella això dels «nostres» no acabava de tenir sentit. Hi havia els seus, els homes que devia haver conegut i que lhavien satisfeta, i en Maristany formava probablement part de la colla. Però els nostres... Devia imaginar-se que, en el fons, els de dalt sempre són els mateixos. Però ni que fos així; ell no era un dels de dalt ni havia tingut mai relació amb la gent que ocupava llocs de prestigi. Un mestre com tants, un pobre mestre que ara els alumnes tractaven de professor perquè havia posat anys i ja no podia ensenyar a les escoles oficials; havia dacontentar-se amb unes lliçons didiomes, i encara gràcies que ningú no hi tingués res a dir.
LEugènia feia:
... però hi deu haver algú o altre...
No és que no el vulgui ajudar... Magradaria fer-ho.
Es va concedir una pausa. Sí, no deia cap mentida. Si pogués ajudaria en Maristany, tot i la poca simpatia que li mereixien les seves ocupacions anteriors. Al capdavall el coneixia i, duna manera o altra, era un dels seus. Un dels qui shavien captingut equivocadament, al seu veure, però un dels seus. Algú que, fos com fos, estava contra lordre actual, contra tot allò que pesava i ofegava i oprimia...
Estic segura que si vol...
Ell va brandar el cap.
Testranyaria de saber com soc de solitari...
Va callar. Per què ho deia? Què nhavia de fer, ella? No era pas allò el que havia tingut la intenció de dir. I tampoc no era un home tan solitari com pretenia. Hi havia la dona, els fills, i també la Neus... Va tancar els ulls.
Vull dir que des que he tornat no mhe relacionat pràcticament amb ningú. No veig, doncs...
Va callar de nou. Ella va humitejar-se els llavis i, al cap dun moment, digué:
No es pensi, tampoc, que no el sabria recompensar...
Va fitar-la. Què volia dir? Se li oferia? Va contemplar el seu cos generós que safeixugava ràpidament malgrat la jovenesa evident, i no va emocionar-lo. Daltra banda, mai no havia entrat en cap tracte daquella mena, i no seria pas ara que començaria. Explicà:
No és qüestió de recompensar. Érem amics... o, en fi, ens començàvem a conèixer. No és això, doncs. És que...
Aleshores se li va acudir. Havia estat estúpid, també. Com era possible que no shagués recordat del seu germà? És clar que era inútil. El coneixia prou bé, i sabia que no faria res. Res de res, per un patruller. Ni per ningú que hagués lluitat al costat de la República una mica seriosament.
Va tornar a fitar la noia i va preguntar-li quelcom que, en aparença, sallunyava molt dels seus pensaments:
Tant tinteressa, en Maristany?
Ella va desviar lesguard.
És un bon xicot i em fa pena. Sobretot quan veig que el seu oncle...
I no hi ha res més? Però no, no contestis, no nhe de fer res. Perdona...
La noia no va replicar, i ell prosseguí:
Hi ha una persona que ens podria donar un consell.
LEugènia tornà a humitejar-se els llavis.
Si convé que la vagi a veure...
No, no en trauries res.
Vacil·là, però a la fi es decidí a confiar-li part de la veritat.
No faria un pas per salvar un patruller.
Aleshores...
Deixa-mho a mi. Potser trobaré la manera de manejar-lo...
Seria difícil, i per endavant ja lamentava les il·lusions que, vulguis o no, despertava en la noia. Per això, honestament, va afegir:
No hi confiïs gaire, eh? Només puc dir-te que faré tots els possibles. Però si ell va cometre algun delicte de sang...
No ho sé.
Potser no, però el seu to indicava que en tenia el convenciment. LAlbert afegí:
Si va ser un patruller, gairebé per força... Ho veig molt difícil.
Es va permetre una altra pausa i alçà de nou els ulls cap a la seva cara.
Ja comprens que no et puc prometre res...
Ella va assentir.
Faci el que pugui.
Això sí.
I tan aviat com pugui.
Demà mateix.
La noia va mirar cap a linterior de la casa.
Més valdrà que vingui més tard. Vull dir si mha de dir alguna cosa... Quan ell sigui a dormir.
I aleshores es va separar llestament de la taula, perquè el vell sortia del menjador. Se la va quedar mirant, recelós, mentre ella se nanava cap a darrere el taulell. En va tornar a sortir amb una cervesa que deixà davant lAlbert. Ell no lhavia demanada, però no es va sorprendre de res. La noia intentava justificar la seva presència prop dell. També devia voler fer-li un petit obsequi a compte del favor que li demanava, perquè quan digué: Més val que et pagui ara..., ella contestà: Són tres pessetes. Era el preu del vermut. Va pagar-li i mormolà: Gràcies.
Ella va somriure i sen tornà cap al taulell a deixar els diners. LAlbert va seguir-la amb lesguard, com el vell. Era un murri, en Cedó. Havia olorat quelcom, però possiblement es pensava que era assumpte de cul.
Ben mirat mhe posat en un veritable compromís, va reflexionar. Si el meu germà volia... Era agent judicial al Palau de Justícia. Coneixia tothom, estava en bones relacions amb tothom. Però era un individu dur de pelar. Semblava estrany que fos el seu germà.
Lhavia acollit amb fredor.
De manera que thas convençut que perdies el temps?
Què vols dir?
Conspirant per fora.
No he conspirat.
No hi posaria les mans al foc. Però si també havies dacabar per tornar, no sé per què carall vas tocar el dos... Ganes de crear problemes.
Era un home segur dell mateix. Es creia algú. A ell, sempre lhavia tractat com una criatura. I no solament perquè li duia set anys. Si de petits tenien importància, ara ja no significaven res.
Suposo que et deus haver adonat que aquelles cabòries no menaven enlloc...
Per a ell, com per al sogre i daltres que eren de la mateixa pasta, només es tractava de cabòries. Didees, només en podien tenir ells. Els de laltra banda eren gent de cabòries, és a dir, persones que no tocaven de peus a terra, exaltats que ni sabien què volien. Ells sí, ells ho sabien. Però no ho deien, o deien una altra cosa, per disfressar-se. Mai no confessarien que es tractava daconseguir o de conservar un guany, un avantatge personal. Ho sabia bé, això; ho sabien tots els desgraciats com ell que ja tenien quaranta anys i no havien aconseguit res. Res que no fos veures tractats de gent de cabòries. Tots havien fet la mateixa experiència, tots havien sentit repetidament la veu de la raó que deia:
Ja us haureu adonat que amb les vostres cabòries perdíeu el temps...
Sí, el van perdre. Però no eren cabòries. El van perdre precisament perquè eren ideals i lluitaven per ells desinteressadament. És a dir, alguns. Perquè també entre ells hi havia els eterns pescadors de mar grossa...
Un dia nhavia parlat amb el mateix Maristany. Però ell mai no havia dit que formà part de les patrulles. Era estrany, en aquest cas, que hagués tornat. És clar que se li moria la mare, però cada dia es morien mares lluny dels fills. En el fons, lenyorança... Qui no tornaria, per poc que pogués? A París, la Bèlia li deia: No tornaràs a riure fins que siguis de nou a casa teva...
Però ara era a casa seva i no havia tornat a riure. Ni era feliç. Mai no ho havia estat, llevat daquells mesos de guerra, en perill, quan cada dia es jugava la vida tan despreocupadament... Va submergir-lo una onada de recança. La vida mai no havia estat tan pletòrica com aleshores. La guerra... Però no hi volia pensar, perquè hauria acabat plorant.