Però la noia havia volgut dir-li alguna cosa i acabaria per fer-ho. Alguna cosa que loncle ignorava, o encara més bé, alguna cosa que loncle no havia de saber que era comunicada a un estrany. Un secret avergonyidor, doncs...
LEugènia va tornar ràpidament. De fet, només havia anat a donar un cop dull a loncle, per comprovar si continuava instal·lat a taula.
El xicot que bevia solitari al taulell deixà el got al seu davant i preguntà:
Voleu cobrar?
Ella va canviar de trajectòria i digué:
Tres cinquanta.
El client devia donar-li una propina, cosa que no feia tothom, perquè la noia afegí:
Gràcies.
I aleshores es van quedar sols al local. LEugènia va tornar a mirar cap a linterior i tot seguit, caminant amb gran lleugeresa, sapropà definitivament a la taula.
Devia recordar molt bé les darreres paraules pronunciades, perquè començà per contestar la seva darrera pregunta:
Diuen que era patruller.
Com, patruller?
No era que no sabés de què es tractava, ni que fingís ignorància, sinó que aquells mots lhavien agafat de sorpresa. Ella, però, shi va enganyar i feu:
Sí... Dun grup.
Sí, sí! Però, ell?
Li venia molt de nou. Mai no sho hauria imaginat. Això vol dir com podem desconèixer la gent, reflexionà. Blanament, va preguntar-li:
I per això lhan detingut?
Ella va fer que sí, sense paraules.
Al cap de tants anys... I com ho han sabut?
No ho sé. Però lacusen daixò. Loncle ni en vol sentir parlar.
Bé...
No comprenia el perquè daquella confidència. Ell era un estrany, no tenia res a veure amb la família, era un client que acudia de tant en tant al bar a fer la cervesa o el vermut i a fumar-se una pipa. Per què li ho deia, ella?
No el tornarà a veure ni pensa fer res per ell.
Tho ha dit?
No, però jo ho sé. El conec i...
La veu del vell es deixà sentir des de linterior.
Eugènia!
La noia gairebé va saltar, com si lhaguessin sorpresa fent una cosa indeguda. Es va tombar i se nanà sense afegir una sola paraula més.
Ell va quedar-se pensarós. Com podia haver estat un patruller, aquell? La cosa li desplaïa. Mai no havia experimentat cap mena de simpatia per tots aquells individus que, mentre els altres es jugaven la pell al front, shavien emboscat darrere una activitat al capdavall delictiva.
Ells i daltres com ells havien contribuït que tot sacabés en desfeta. Amb llurs gestes havien sabotejat la lluita contra el feixisme. I no shavia estat de dir-ho cada cop que li vingué a tomb. Fins i tot a aquell ximple de Falset, que en feia un motiu dorgull. Va declarar-li clar i net:
Saps què faria, jo? Us afusellaria a tots!
Compte amb les paraules!
Però ell no havia tingut por, tot i que es tractava dun individu brutal, laspecte del qual indicava sobradament que no patia de cap inhibició per culpa dels escrúpols. Va repetir:
Us afusellaria a tots! Ningú no té dret de fer justícia per la seva mà.
Després va semblar-li que sho podia haver estalviat, ja que, a més de ser un tòpic, sonava duna manera ridícula. És clar que ell aleshores era molt jove i a vegades parlava més del que calia.
Laltre sel va mirar de reüll i li preguntà:
Què eres, tu, abans?
Mestre. I continuo sent-ho, perquè no et deus pas creure que la guerra ha de durar sempre!
Ja es veu...
Va escopir i repetí:
Ja es veu que ets un daquests intel·lectuals caps de cony que no han servit mai per res de bo. Si haguessis hagut de treballar com jo...
Ell se li va plantar a riure i li girà lesquena. Però laltre se sentí ofès i va agafar-lo pel braç.
Ei, tu! Que quan jo parlo vull que se mescolti!
Es va alliberar amb una sacsejada.
Doncs jo mai no he volgut escoltar ximpleries.
I qui les diu, les ximpleries?
Linsult, però, semblava haver-lo tranquil·litzat.
En el fons, saps què ets, tu? Doncs un feixista. Com tots els qui sabeu massa de llegir.
Largument era tan inesperat que ell esclafí de nou la rialla. Va explicar:
Bé, a tu potser no tafusellaria, però a un manicomi sí que thi tancaria. Que et penses que cal haver treballat al fons duna mina per...
Es va interrompre, perquè el que estava a punt de dir resultava massa grandiloqüent. Combatre per la llibertat. Això havia volgut dir. Però ni la manera de dir-ho ni el moment no eren ben escollits. Daltra banda, què sabia aquell pobre noi de la llibertat? Llibertat de robar, de matar, de tirar-se la primera dona que li fes el pes... Ben mirat era natural, ningú no li havia ensenyat a respectar els altres perquè mai no lhavien respectat a ell. Després ho va comprendre, però el disgust persistia.
I ara resultava que en Maristany també era un daquests! Costava més dentendre. És clar que a les patrulles devia haver-hi hagut de tot, però, no indicava ja un defecte de la personalitat el fet dhaver-ne format part? Era com fer-se policia. Comprenia que alguns podien sentir-se atrets per la professió quan, de joves, els enlluernava el miratge de laventura. Però i després, un cop dins? No era una professió dhomes normals. I tampoc no ho havia estat la del patruller. Algun dia seria interessant dexaminar en detall un aspecte de lhome que... Però eren tantes, les coses que hauria calgut examinar!
Larribada de lEugènia va interrompre el curs dels seus pensaments, i va mirar-la mentre ella deia:
Shavia acabat la sopa, i mai no té espera...
Volia indicar que, un moment, havia temut que el vell es malfiava de la seva conversa amb lAlbert, i ell assentí abans de fer:
Em deies que no té la intenció dajudar-lo...
No. No li perdona que fos patruller.
Va esperar. Ara vindria allò altre que li havia de demanar. Ella es va fregar un llavi contra laltre i, seguidament, sense vacil·lacions, sexplicà:
Jo havia pensat que potser vostè podria fer alguna cosa...
Bé, en el fons, ja era això el que shavia imaginat; és a dir, el que havia temut. Sense entusiasme, inquirí:
Jo?
Sí. Com que eren amics...
Li semblà que exagerava. No eren amics. Shavien conegut al bar i havien simpatitzat per allò que hi havia de comú en llur destí. Tots dos coneixien el pa de lexili, havien sofert i havien tornat a la pàtria per trobar-se en una situació enutjosa, de persona desconcertada i sobrera. No, no eren amics. Però això no volia dir res. Daltres vegades havia fet coses per persones que encara li eren més alienes que en Maristany.
Però, com?
Deu tenir coneguts... gent important. Un home com vostè...
Un home com ell. El revés de la medalla. Volia dir el revés del que pensava aquell individu de Falset. Un intel·lectual. Per uns, no res; per daltres, tot. O bé no res o tot segons les circumstàncies, les necessitats... Per què hi ha tanta gent que simagina que si feu una feina més o menys neta i aneu sempre amb coll i corbata heu de conèixer obligatòriament gent important?
Va mirar la noia.
No toblidis que també jo he passat una colla danys a lexili, i que no són precisament els nostres els que manen...
Ja ho sé.
I va rebutjar largument amb un gest del cap. És clar, per a ella això dels «nostres» no acabava de tenir sentit. Hi havia els seus, els homes que devia haver conegut i que lhavien satisfeta, i en Maristany formava probablement part de la colla. Però els nostres... Devia imaginar-se que, en el fons, els de dalt sempre són els mateixos. Però ni que fos així; ell no era un dels de dalt ni havia tingut mai relació amb la gent que ocupava llocs de prestigi. Un mestre com tants, un pobre mestre que ara els alumnes tractaven de professor perquè havia posat anys i ja no podia ensenyar a les escoles oficials; havia dacontentar-se amb unes lliçons didiomes, i encara gràcies que ningú no hi tingués res a dir.