La frase savenia amb el seu laconisme, però no volia dir res. Tampoc no feia la impressió dinteressar-se per allò, el vell. De moment, quan van detenir en Maristany, sí que semblà afectat, però després, a poc a poc, anà replegant-se de nou darrere la seva indiferència habitual.
Lheu pogut veure, darrerament?
Sí, ahir.
No, no semblava que tingués ganes de parlar-ne, i per això lAlbert va callar. Es girà cap a les taules i va veure que nhi havia dues de buides, com ja havia observat en entrar, va agafar el vas i el sifó i, contra el seu costum, va instal·lar-se a la més propera a les habitacions interiors.
Encara no havia pogut treure laigua clara sobre lafer den Maristany. El vell es mostrava vagarós, evasiu, com si li requés de dir res de concret. O potser ni ell no sabia ben bé de què sacusava el seu nebot. Les coses anaven així, qualsevol podia ser detingut sense explicacions. Tanmateix, però, ara ja feia dies que el xicot havia ingressat a la Model.
Recordà que, en assabentar-se de la detenció, havia mirat amb particular interès els diaris, sense saber trobar-hi cap nota que shi referís. Havia de ser quelcom de caràcter polític, això sí; nestava absolutament segur. Però, de què es tractava: dactivitats passades o dactivitats presents? Quina mena dactivitats, daltra banda? Mai no shavia mirat en Maristany com un home dacció. Això no privava que, en aparença, ja sesperés la detenció. Ell no podia oblidar el seu estrany capteniment de la darrera nit que el va veure. Tan nerviós...
Sospirà, va beure un glop de vermut, cercà la pipa i va entatxonar-la; lencengué. El vermut i el tabac lligaven estupendament.
La parella, a laltra taula, parlava en veu baixa i seguida, tots dos inclinats lun cap a laltre, com per fer la conversa més íntima. Potser encara es trobaven en plena lluna de mel. O potser no eren casats.
El vell va plegar el diari, saixecà de darrere el taulell i, a passos breus, es dirigí al menjador. Però va haver de retrocedir, perquè entrava algú altre. Els mecànics ho van aprofitar per pagar i aleshores, com si saludessin tothom, van dir en veu ben alta:
Bona nit!
Després el local es va quedar silenciós; la veu de la parella no se sentia i els altres no tenien ningú amb qui parlar. Larribat de nou era un xicot jove, daspecte tímid, i havia entrat sol. Potser això era el que més li plaïa: aquesta quietud, aquest silenci general que planava sobre aquell indret. Mai no li havien fet gràcia les coses sorolloses. A París hi havia un bar, prop don va viure, que sassemblava força a lestabliment del vell Cedó. Shi passava hores senceres, moltes més que en aquest local dací, car a la ciutat del Sena no tenia família que labsorbís.
En pensar-hi, li va semblar que retrobava el seu estat desperit daleshores. Daleshores i de després, atès que des de lacabament de la guerra duia damunt seu una mena denyorança difícil de definir. De primer havia pensat que tot allò tenia una relació directa, normal, amb lexili. Es trobava en terra desconeguda, entre desconeguts, lluny de les persones acostumades i dels paisatges que estimava. Però després, en tornar, lenyorança va persistir malgrat la presència dels fills, de la muller, del pare. El vell lhavia fet entendrir, tan acabat com sel veia. Però continuava poderosament arrapat a lexistència, poc disposat a cedir a la mort tot i el tremolí de les mans i de la parla indecisa, titubejant. Quants canvis no hi pot haver, en onze anys! Havia sentit una pena immensa davant aquella vellesa sense pal·liatius. Era com si la pròpia senectut li vingués a lencontre, perquè la sorprenia en un rostre familiar, tan semblant al seu...
Brandà el cap i va dir-se: No... no havia sortit de casa per capficar-se en aquestes coses, per entristir-se i retornar a la llar de mal humor. Ben a linrevés, tenia la intenció de recobrar una equanimitat que estava a punt de perdre, abocat com es veia a una feina que li desagradava. Assaborir el vermut, delectar-se amb el tabac que cremava al forn de la pipa, heus ací el que li calia. I no pensar en res.
La parella es va aixecar i, com que el vell se nhavia anat definitivament cap dins després de servir el nouvingut, lhome va haver de cridar-lo. De segur, però, que ja shavia entaulat, perquè va sortir lEugènia.
Van saludar-se amb un somrís, sense paraules, i ella anà a recollir els diners que els altres li allargaven. Marit i muller van inclinar-se cap a ella:
Bona nit.
Bona nit.
Es dirigiren a la porta, van desaparèixer cap a la carretera i lEugènia es posà darrere el taulell. En tornà a sortir, però aleshores, en lloc dencaminar-se a lestada interior, va canviar lorientació dels seus passos i satansà a la taula. Ell sen va sorprendre una mica i mormolà:
Hola, Eugènia...
Ella va replicar amb un altre somrís, però llunyà, greu i tot, i va quedar-se a tocar de la cadira. LAlbert va comprendre que volia dir-li quelcom i que no sabia per on començar. Una sobtada intuïció li feu endevinar que es tractava den Maristany. Per això va preguntar:
No lhas anat a veure...?
No va dir cap nom, perquè no sabia com calia anomenar-lo davant la noia. Es trobava amb la mateixa dificultat que amb el vell, però ara per uns motius ben diferents. Per a ell era simplement en Maristany, un xicot de la seva edat, lleugerament més jove, un company dexili, un dels seus. Però, què era per a la noia? Feia dies que li havia semblat entendre que podia ser alguna cosa més que el nebot de lamo. Havia sorprès detalls... Només calia veure els ulls amb què ella, darrerament, el mirava. Per força devien haver dormit junts, aquell parell. El fet ladmirava una mica, potser perquè ella anava sempre tan bruta; daltra banda, però, no deixava de reconèixer que per a determinats homes devia ser una xicota engrescadora. Tenia una carn fresca i abundosa i se la veia deseixida, fàcil i tot...
Ella va contestar la seva pregunta en veu baixa.
Sí...
Amb el cap indicà cap a dintre, on hi havia el vell.
No digui res... Ell no ho sap.
LAlbert ho va trobar una mica estrany. Per què aquests misteris? És clar que no era normal que la criada anés a veure el nebot del seu amo... Aleshores se li acudí que ben mirat la seva pregunta fou una ximpleria, perquè shavia exposat a ficar els peus a la galleda. Però el seu instint havia encertat just: entre aquell parell hi havia quelcom. A lesquena de loncle, probablement.
I com està?
No ho sé. No mhan deixat entrar.
Ah!
No era pas sorprenent, sinó tot el contrari. La noia, sempre parlant en veu baixa, va afegir:
Però ell sí que lha vist.
Es referia a loncle, és clar.
No saps de què lacusen?
La xicota va assentir amb el gest, clavà llambregada cap a linterior de la casa i va fer precipitadament:
Ja torno...
Vol alguna cosa, va dir-se lAlbert mentre la seguia amb els ulls. Tot seguit va pensar que tenia el cul com una euga, rodó, poderós. Però no era de la mena de culs que a ell li agradaven. Sempre havia preferit coses més fines. També la Cecília havia acabat per desenvolupar un darrere com aquell, però no tan arrodonit. Era pesada, ella, mentre que lEugènia... Es va arronsar despatlles, displicent, gairebé molest amb ell mateix; a vegades no li agradava darribar al fons dels seus pensaments. Per què som tan porcs?, va preguntar-se, i reflexionà que seria interessant de calcular quantes hores diàries dediquem a pensaments i imaginacions de caràcter eròtic.