I en aquell temps em semblava meravellós, va dir-se amb una certa pena. Hi havia aquella primera vegada, a casa seva. Aleshores vivien a la torreta del Clot, en un carrer on abundaven més els solars que les cases.
Ella mateixa va obrir-li la porta:
Ah, hola! Entra.
Fins després, quan ja era dins, no va dir:
No hi ha ningú.
Va observar que no anava mudada, tot i que havien quedat que sortirien. Va menar-lo al salonet, perquè a casa seva sempre havien tingut salonet, i el va fer seure.
Oi que tés igual que ens quedem?
Sassegué al seu costat i es va inclinar endavant. Ell, com altres vegades, la va besar. Ella se li repenjà immediatament, maniobrant de tal manera que, quan se nadonà, les seves mans reposaven sobre els pits que el desig enduria. Perquè tot sho va fer ella, es digué ara.
La sang el fuetejà a la cara i al sexe mentre ella sinclinava endarrere amb la boca entreoberta i els ulls mig closos, com si anés a desmaiar-se. Va tocar-li les cuixes per sota de la roba.
Cecília...
Ella se li va abraçar molt fort. Mai no se li havia abraçat tan fort, tot i que no era pas el primer cop que lacariciava. Cap de les altres vegades, però, no havien estat sols. Ella va dir:
Espera...
Es va desenllaçar per descordar-se la bata. Gairebé no hauria calgut, car no duia sostenidors i els pits ja se nhavien escapat. Un moment, va venir-li a la memòria el record daquella noia que, quan només tenia setze anys, li mostrava les sines i les cuixes des de la finestra de casa seva, somrient i ruborosa, però descarada, provocativa. Era estrany; sempre havia sentit dir que dexhibicionistes només ho eren els homes. Devia haver-hi de tot. El record, però, va ser fugaç, perquè ja shavia abocat de nou cap a la Cecília, sense preguntar-se què feien, com acabaria allò, ni si els podien sorprendre. Va besar-la des dels ulls fins als genolls, sobretot al ventre i als mugrons, i ella acabà per preguntar:
I aquí, no?
No ho havia fet mai, però ella era jove, anava neta i ningú, simaginava, no lhavia tocada. La seva repugnància teòrica va desaparèixer en veure lengrescament de la noia, que ja es badava. Sinclinà cap al sexe rosat i els llavis entraren en contacte amb uns altres llavis, humits i olorosos, que el van acabar denfollir. Hi endinsà la llengua i ella sobrí més mentre sestremia violentament i exclamava:
Ai, no sé què em passa.
Però quan ell va arrossegar-la cap a terra, encara, en ple orgasme femení, i enfonsà la seva erecció en la carn tendra, va queixar-se:
No, Albert, no!
Ell va tenir una vacil·lació i retrocedí lleugerament. La noia labraçà més fort i li enfilà les cames a lesquena per lligar-lo contra seu.
No, no!
No ho va saber interpretar i xiuxiuejà:
No ho vols?
Sí, sí! No sabia que fes tant de mal...
I avançà tot el cos, gemegant sota la penetració sobtada. Ell, potser sense motiu, es va sentir triomfant. Cada renill della era una estranya victòria que aconseguia.
Havia de passar molt de temps abans no es digués: gairebé parlava com les noies de les novel·les pornogràfiques...
Novel·les pornogràfiques, novel·les sentimentals, es digué ara amb disgust. Va comprendre que no havia dhaver pensat en la desfloració de la Cecília. Un cop més, sense excitar-lo del tot, aquelles evocacions el feien posar neguitós. Encara pitjor. Perquè la imatge de la Cecília entre els seus braços, quan només tenien vint anys, donava pas a una altra imatge. La Neus és diferent, va assegurar-se.
Però no ho seria tant. Era una dona, subjecta a les mateixes cobejances. No puc fer-li això, va dir-se encara. Però li ho acabaria fent si lafer continuava, si ell no es preocupava dallunyar-la com fos. Encara que li hagués de donar algun miquel en públic... Sí, calia fer alguna cosa, lliurar-se a algun acte ofensiu que lobligués a odiar-lo. Lestranya resistència que sentia dintre seu, però, li provava que no seria senzill. Lestimava massa per ferir-la.
Es veia a laula, davant els alumnes, en un moment que ella es mostrés distreta o poc interessada en els estudis, dient:
No creu, senyoreta, que en lloc de perseguir els professors li seria més útil preparar degudament les lliçons?
No podia ser. Seria injustificat. I massa dur. No podia fer-li passar aquesta vergonya. I més si tenia en compte que ella, al capdavall, shavia mostrat tan discreta com li ho permetien les circumstàncies. A classe, és clar, li deia de vostè. Encara més: procurava no haver de dir-li res. Els encontres sempre els havia buscat fora de lambient escolar. Estava segur que, a lacadèmia, ni professors ni alumnes no estaven al corrent de llur relació. Les poques converses que temps enrere, abans dinscriures ella a la seva classe, havien tingut al passadís, no podien haver cridat latenció de ningú. I si lhavien cridada, ara, en veure que no es repetien, tothom sen devia haver oblidat. Sí, shavia mostrat discreta. Shi havien mostrat tots dos. Llevat davui, va dir-se. Avui havia comès la primera imprudència. Potser en seguirien daltres...
Sobre això sí que lhe dadvertir, es digué amb fermesa. No vull que anem per les boques dels altres. I aleshores va adonar-se de la forma del seu pensament. En plural. Tots dos. Se solidaritzava amb ella, doncs. Si més no, en això. Era simptomàtic.
Hi penso massa, va concloure. Però, què podia fer? Confiava que, un cop dins lambient familiar, aconseguiria de foragitar-la. Fins aleshores bé ho havia fet durant hores senceres. Però no era el mateix, és clar. Fins aleshores tot havia estat imaginació més o menys autoritzada pels fets. Ara, en canvi, havia tingut lloc una entrevista en el curs de la qual shavien dit coses que no podien oblidar, que obligaven a una continuació, de la mena que fos.
Si la Cecília ho sabia!, va pensar. Ella ja no lestimava, era inútil repetir-sho. Ja feia molt de temps que tot allò havia passat. Ara només restava la carn. Però aquesta, la carnal, era precisament la pitjor de totes les gelosies; la més incomprensiva. I si sassabentava que una criatura de disset anys... I els fills, com el mirarien si arribava a llur coneixement que el pare havia relliscat?
Era un afer perfectament insensat. Duna manera o altra, hi havia de posar punt final. Començant per les seves il·lusions. I això era el més difícil de tot. Com no ho havia de ser si ara mateix, en contradicció amb tots els seus pensaments, encara es deia: podríem viure uns anys perfectes...?
Tot li feia mal, el cos i lànima. Més enllà del seu dolor, però, no podia desfer-se dun sentiment dexaltació. Digués el que digués, era meravellós haver aconseguit lamor daquella criatura. Una noia intacta... Va sentir, físicament, la seva presència al seu costat. I la sensació fou tan intensa que fins i tot es va girar, convençut que ella era darrere, somrient i disposada a seguir-lo on fos. Però només hi havia persones indiferents.
Sen va sentir desil·lusionat i tot ell udolà, ferit per aquell desencís. La necessitava, la necessitava. Ella li faria oblidar les humiliacions de lexistència, els fracassos, les insatisfaccions del viure familiar, professional... Començaria de nou. Començarien tots dos. Com si mai no hagués passat res, com si el món fos acabat de crear.
Era una follia. I, per si fos poc, ara la sang el fuetejava. Darrere la dolcesa daquells llavis hi havia quelcom més. Un món. El seu món. Va pensar: ensenyar-la a estimar, a ser dona... Però, i després? La veuria fugir dels seus braços per caure en els dun altre home, més jove. No ho podria suportar. Era preferible renunciar-hi des dara. Daltra banda, justificaven uns quants anys de felicitat que ho llencés tot per la borda, sense escrúpols? Però, què és el que he de llençar?, va preguntar-se. La dona, els fills, la llar... I ella és una menor, va acudir-se-li aleshores. El podien perseguir en justícia.