Ets molt jove, tu. Quan tinguis els meus anys ho veuràs amb més ponderació. Jo tota la vida que ho he estat, de catalanista. En Primo es va encarregar de fer-men...
I va somriure. Ell no, car si en Primo de Rivera lhavia convertit al catalanisme, senyal que no ho havia estat, com afirmava, tota la vida. Aleshores, durant la dictadura, ja era un home madur.
... però el separatisme no lhe vist mai clar. Reconec que som diferents o, com es diu, que hi ha un fet diferencial. Però no cal exagerar-ho. Ens lliguen més coses que no ens pensem, amb els castellans. Fa massa segles que els nostres destins van units.
Els nostres interessos no hi han anat mai. I no em direu pas que ha estat per culpa nostra. Per exemple, no van ser els catalans que decidiren renunciar a Amèrica, sinó els anomenats Reis Catòlics que els privaren danar-hi.
El funcionari potser ignorava aquest fet, tan conegut i encara mal escatit, perquè va semblar una mica sorprès. La mateixa inseguretat en què es trobava, però, no li va permetre de discutir-ho, cosa que ell, lAlbert, hauria desitjat. Aleshores era més combatiu que ara, es va dir.
El sogre shavia limitat a fer:
Bé... fins i tot així. Són fets que no justifiquen una actitud separatista i...
Ell el va interrompre.
En aquest cas, què vol dir, ser catalanista? Per a mi totes dues coses van plegades; són la mateixa.
No, no! No és el mateix fer una política catalana, de cara a Catalunya, sentén, que fer separatisme.
Què és el catalanisme, doncs?
A lhome li costava una mica de trobar-ho.
Per començament, una disposició de caràcter espiritual. Sobretot una fidelitat a la pròpia tradició.
Feia pena sentir-li-ho dir.
El reduïu potser a una qüestió folklòrica?
Folklòrica?
Sí. Que ens reconeguin el dret de ballar sardanes, dexhibir la bandera, de parlar la nostra llengua entre nosaltres...
Havia confessat ingènuament...:
També això.
Però aleshores ja se li havia acudit un altre aspecte de lassumpte, perquè va afegir:
A més hi ha la cosa estrictament política... i econòmica. Hem de preconitzar una política espanyola que tingui en compte les necessitats i el caràcter de Catalunya. Per dir-ho en un mot: una política espanyola catalanista.
Sí, ja ho veig, una cosa així com un tracte de favor. Com si diguéssim laspiració de lalcalde i dels regidors de qualsevol municipi que el governador de la província declari dinterès nacional la construcció duna carretera local... Jo sempre he pensat que, com que en tenim els mitjans, més valia que la carretera ens la construíssim nosaltres.
Ets molt jove, ja tho dic. Amb el temps ho veuràs tot duna altra manera.
Bé. Ja no era tan jove, ara. I tot ho continuava veient si fa no fa. El vell, en canvi... Ara ja no aspirava que els del centre ens construïssin la carretera. Es donava per satisfet si conservaven les que teníem... Totes intransitables.
I la Cecília, ben mirat, era com el seu pare. És clar que les dones, en política... I la Neus? Mai no se li havia acudit de preguntar-sho. La Neus no devia tenir cap opinió formada. Ella sí que era molt jove i, a més, sempre havia viscut en aquell ambient enrarit, conformista... Caldrà que la formi a la meva manera, va dir-se.
Un moment després es retractava de tot. Per què havia de formar-la a la seva manera, si havia tingut el propòsit de trencar aquelles relacions tot just iniciades? No li havia dit que no podia ser? I no era sincer? Però ella... És clar, sempre acabava de la mateixa manera: els seus disset anys li feien goig.
Rememorà lescena del bar, tan recent encara, i va sentir que el cor li flaquejava. Com podia menysprear aquells béns? Era la seva darrera oportunitat de viure, la darrera. I era com un miracle. Mai més, nestava segur, cap noia no es fixaria en ell; mai més no tindria lavinentesa de tocar una pell tan dolça i tan tendra... I tampoc no és això, reflexionà. Hi havia altres coses. Havia dit la veritat quan afirmà que lestimava. No sabia com era possible, com ella podia desvetllar-li aquell sentiment, però ara tampoc no li interessava desbrinar-ho, de discutir-ho. Era un fet que li calia acceptar per força. Lestimava... Recordà els seus ulls càlids, les dues llàgrimes...
I aleshores, tot duna, va pensar en les novel·les femenines que corregia. Pensà, més precisament, en aquelles escenes que tantes vegades lhavien fet riure. Acusava els autors de crear situacions inexactes, de bastir diàlegs ridículs que no tenien cap punt de contacte amb la realitat. Doncs bé... No eren una situació i un diàleg de novel·la sentimental els que havia protagonitzats aquella tarda? Ell, el professor madur i de sentiments nobles, desinteressats... Ella, la col·legiala ingènua i apassionada que, sense saber ben bé què es fa, sofereix... Ell, que refusa com un cavaller... Ella, que insisteix, encisada pels cabells grisos... Ell que lamoixa tendrament per fer-li comprendre...
Però és veritat, va dir-se; tot és veritat. No mho ha contat ningú, no ho he llegit enlloc. Som ella i jo, tots dos de carn i ossos, tots dos desgraciats.
La política i la pàtria shavien quedat lluny. En el seu horitzó ja només hi havia lloc per a la noia. Tots dos desgraciats. I nhi hauria prou que jo digués que sí... Però, com ho podia dir, si era un home casat, afillat, amb vint-i-tres anys més que ella? En un altre país shauria pogut divorciar i casar-se amb la Neus. Ací, era un camí vedat. Però li semblava que tampoc no ho faria. No pas per la Cecília, sinó pels fills. És cert que no el necessitaven, o que gairebé ja no el necessitaven. Aviat podrien defensar-se tots sols. I la Cecília, per la seva banda, havia sabut com defensar-los durant aquells onze anys de la seva absència. Tanmateix...
És una criatura, va repetir-se. Era exactament igual com si shagués enamorat de la seva filla. Setze, disset anys, quina diferència hi havia? Criatures...
Havia arribat a la parada del tramvia i saturà. Va llambregar al seu entorn. No, no hi era. Havia obeït de debò. Però no obeiria quan li repetís que no shavien de tornar a veure. Ell ja sabia que tot allò no podia acabar bé. No havia previst, fins aleshores, tot el que havia de passar? Va pressentir, amb dies danticipació, aquesta declaració amorosa davui. Podia veure també, com si fos actual, el dia de demà, quan ella acabaria per descobrir que, malgrat tot, hi havia aquell abisme dels anys entre ells.
Però què espera, què vol?, va preguntar-se. No li havia demanat que abandonés la seva llar, que se nanés amb ella, que se lendugués... És clar que tot just es trobaven al principi. Ja vindrien, també, aquestes exigències. Va recordar: només que et pugui veure... parlar amb tu... sentir-te a prop meu...
Es va veure al seu costat, recorrent inacabablement els carrers de la ciutat, fent bracet, dient-se paraules dolces, però tots dos tristos, infinitament malenconiosos, conscients que llur amor era condemnat per endavant. Perquè ella també ho devia saber, això. No seria com amb la Cecília...
Va tancar els ulls, com si això pogués foragitar la presència de la seva dona. Però no va poder, car aleshores eren dos promesos com qualssevol altres. No era el mateix, va repetir-se. Ells tenien un futur, res no els privava de casar-se, sabien precisament que acabarien per casar-se. Daltra banda, però... No, va haver de reconèixer, mai no havia estat com això. Potser era que no sen recordava prou bé, però ara li semblava que mai no havia sentit per la Cecília aquesta qualitat de sentiment que experimentava per la Neus. Per començar, la seva muller mai no havia estat tan bonica, ni havia tingut aquesta dolcesa de caràcter que endevinava en la Neus; mai, sobretot, no lhavia mirat daquella manera. La Cecília era únicament cobejosa... carnalment cobejosa.