Era una follia. I, per si fos poc, ara la sang el fuetejava. Darrere la dolcesa daquells llavis hi havia quelcom més. Un món. El seu món. Va pensar: ensenyar-la a estimar, a ser dona... Però, i després? La veuria fugir dels seus braços per caure en els dun altre home, més jove. No ho podria suportar. Era preferible renunciar-hi des dara. Daltra banda, justificaven uns quants anys de felicitat que ho llencés tot per la borda, sense escrúpols? Però, què és el que he de llençar?, va preguntar-se. La dona, els fills, la llar... I ella és una menor, va acudir-se-li aleshores. El podien perseguir en justícia.
És clar que no calia arribar a aquests extrems. Daltres homes tenien una amigueta. Jo mateix lhe tinguda, es va dir. Però les circumstàncies eren unes altres i la dona en qüestió havia viscut. A la Neus no li ho podia fer, allò. Una amiga que hom té damagat... Lestimo massa, va dir-se.
Per força hauria de fer un acte de voluntat, posar-la en evidència, i fins i tot avisar el seu pare perquè lallunyés de lacadèmia. Ben mirat, puc fer moltes coses, va tranquil·litzar-se.
Al cap dun moment, però, quan ja pujava al tramvia, estava gairebé segur que no en faria cap. No podria.
Tot just entrat al pis, les primeres paraules de la seva dona foren:
Què, ja has vist el teu germà?
Va arronsar-se despatlles, sobtadament malhumorat. Des de la seva entrevista amb la Neus que no hi havia tornat a pensar. Breument, digué:
Sí.
Ella es va esperar, per veure si explicava com havia anat la cosa, però, en veure que lAlbert no semblava tenir la intenció de continuar, insistí:
I què?
Res. No sabia que tinteressés tant...
És que em sembla que avui el diari parla del teu patruller...
No és el meu patruller.
Oi que es diu Jesús Maristany?
Sí...
El diari era sobre al taula i va agafar-lo. Tombà fulls, a la recerca de les informacions locals.
I que no lhan detingut a ell sol...
La Rosa va fer:
Jo també ho he llegit.
Vagament, va pensar: per què sen preocupen tant, les dones, dels fets diversos? La majoria no llegien res més. La muller parlà de nou:
Suposo que tha donat una negativa...
Qui?
El teu germà.
Ja el coneixes, aquell.
I tu encara més. Per això encara no entenc...
Ell no la deixà acabar.
Està bé, està bé! Tenies raó.
I va abocar-se sobre la notícia, molt breu. Amb poques paraules, informava de la detenció de dos patrullers, els anomenats Jesús Maristany i Mateu Estarell, els quals, convictes i confessos, havien passat a disposició de lautoritat competent. Estarell?, va pensar immediatament. Mateu Estarell? Va alçar els ulls del diari i, sense proposar-sho, va dir:
També el conec, aquest...
Qui? Laltre?
Sí, lEstarell. És a dir, suposo que és ell.
Mira que bé!
Explicà:
Ens vam fugar plegats dun camp de concentració...
En Jordi, que recollia els objectes escampats damunt la taula perquè la seva mare la pogués parar, demanà a lacte:
Vas fugar-te dun camp de concentració, papà?
Sí.
Aquí? Durant la guerra?
Afirmà amb el cap.
I era com els dels alemanys?
Què vols dir?
Si també mataven la gent... com tots aquests jueus que van gasejar.
Ell va fitar-lo.
Don ho has tret, això?
Ho sap tothom... Que no és veritat?
Ell assentí lentament.
Sí. Aquí, però, era diferent. I tampoc no era ben bé un camp de concentració, sinó més aviat de triatge. Un indret don destinaven els homes a altres camps o, si tenien avals, els deixaven tornar a casa.
La Rosa preguntà:
Què són, avals?
Doncs, mira: si coneixes algú important, podies demanar-li que respongués de tu. Hi havia moltes maneres. Un militar, un capellà, un feixista que fins aleshores ho havia dissimulat...
I tu no coneixies ningú?
No.
En Jordi va voler saber.
I com és que et van agafar? No ens ho havies dit mai!
Ves... Em van fer presoner durant una retirada dels nostres. Uns quants ens vam perdre per uns boscos i vam tenir la mala sort danar a caure a mans duna patrulla enemiga.
I què us van fer?
Com totes les criatures, no en tenia mai prou; volia saber tots els detalls.
La mare va dir:
Treu això duna vegada, que hem de sopar.
El noi va obeir i deixà els seus instruments de dibuix damunt una cadira. La dona protestà immediatament:
Et sembla que és lloc, aquí? Quantes vegades vols que et digui...
Està bé, ja ho vaig a desar...
La Rosa va repetir la pregunta que havia fet el seu germà.
I què us van fer?
Com a fer-nos, no ens van fer res. Ens van dur...
El fill el va interrompre.
Esperat! No ho contis fins que torni.
Però si gairebé no hi ha res per contar!
Així i tot va callar mentre el fill abandonava el menjador i se nanava a desar tot el seu material. Estarell, es repetí, i de nou va donar un cop dull al diari. No li havia pas dit, aleshores, que era patruller. És a dir, que ho havia estat. Però no tenia res destrany. Gairebé no havien tingut ocasió de parlar, sobretot per la presència daquell soldat, el gallec, a qui obligaren a seguir-los. En recordar-ho, va tornar a somriure.
La Cecília, que era a laltre extrem de taula, posant les estovalles, va sorprendre la seva expressió.
Deu ser una cosa molt divertida...
No, divertida no...
Daltra banda, ella ja coneixia lepisodi.
Pensava en aquell soldat que ens en vam endur.
Ja ho veig...
Indiferent, sense impressionar-se. Tampoc no shavia impressionat quan li ho contà. No hi donava cap importància. Potser no la tenia. Però estava segur que, si ho contava a la Neus, ella ladmiraria. La Neus, es repetí. Deixem-la... Però encara no la va deixar. Ella ja ladmirava una mica pel sol fet dexistir. Exactament com fan tots els enamorats: com si assistissin a un misteri en la persona de lésser estimat. Nosaltres, va reflexionar, mai no hem estat ben bé així. I tot duna va sentir-se defraudat, gairebé estafat, com si li haguessin pres una cosa a la qual tenia dret, a la qual tothom té dret ni que només sigui una vegada a la vida...
En Jordi tornava a entrar al menjador.
Ja pots contar, ara.
Però ell ja no tenia ganes de fer aquella relació. Va estar a punt de dir que no valia la pena, i ja obria la boca quan lexpressió interessada, atenta, dels seus dos fills, va fer-li comprendre que no tenia dret a negar-se. Inconscient, arribà a un compromís amb ell mateix i, amb poques paraules, va dir:
Doncs bé, ens van agafar i ens van tancar en un camp de triatge, un dels molts que hi havia, perquè estàvem en plena ofensiva i els presoners abundaven. Molts, també, es passaven.
En Jordi preguntà:
Es passaven?
Sí.
A ells? A aquests?
I va fer un gest com si els al·ludits fossin a tocar o els envoltessin.
Sí, aquests.
Va sentir-se satisfet que ho hagués dit daquella manera. Era curiós el que passava amb els seus fills. Exiliat a França com estava, no havia pogut dirigir llur educació, però ells, instintivament, shavien anat orientant en un sentit determinat, amb la mateixa seguretat amb què la planta sorienta cap a la llum. Moltes coses els deixaven indiferents, daltres les creien naturals i alguns problemes no els acabaven de comprendre perquè eren massa joves, però el fet dhaver tingut el pare exiliat els diferenciava una mica dels nois i noies de llur edat. Una estranya intuïció els havia dut a considerar anormal, enemic, un ordre de coses que retingué tant de temps el pare a laltra banda de la frontera. Potser també era que la Cecília, sense adonar-sen, havia dit a llur davant un seguit de coses que els van fer obrir els ulls. I en darrer terme també pensava, i molt, aquest any i escaig darrer, des que tornà. No havia desaprofitat cap avinentesa per explicar-los, sense que ho semblés, què havia estat la guerra civil, per què ell havia hagut de marxar, per què tanta gent encara estava fora de la península, què significava ser català, quins eren els seus drets i per quins motius ara sels negaven. Havia mirat de posar tot això a labast de llur intel·ligència, evitant conferències i lliçons, però aprofitant els fets diaris, els episodis de la vida corrent, les converses de sobretaula.