Què es conta de nou?
Res... Sabeu alguna cosa, potser?
Perquè en Ramírez era daquelles persones que sempre pesquen una notícia o altra. La majoria de vegades no es tractava pas de fets, car el temps no els justificava, sinó de simples rumors, cosa que lhome no ignorava. Com ell deia, però, això ajudava a viure, a esperar.
No. No es mou res. És a dir, el partit comunista continua amb les seves comunicacions. Programa darrere programa.
Algun cop havia sospitat que ho era, de comunista, sobretot aleshores que va confessar-li que sovint rebia fullets del partit. Però després va veure que aquest detall era insuficient. En rebia molta gent, dopuscles daquesta mena.
El mateix de sempre, doncs.
Sí, el mateix de sempre. Ara, no us penseu... hi ha indicis. La cosa sembla madura per a qualsevol acció. Diu que tots els partits antifeixistes malden per trobar una fórmula de compromís. És possible que daquí a uns mesos, potser aquesta mateixa tardor, vegem coses grans.
En el fons, en Ramírez era un optimista. Li interessava de creure-sho tot. Ell, en canvi, es mostrava poc convençut.
Costa de creure. Quan un règim ha durat tants anys a despit de totes les dificultats i de la poca simpatia que ha sabut desvetllar...
Laltre va alçar la mà. Havien arribat al carrer i es posava al seu costat. De la Neus, de moment, no sen veia ni rastre.
Sí, sí, ja ho sé. Teniu raó. Però tot té un final. Tampoc els alemanys antihitlerians no veien la sortida del nazisme. Ni els enemics de Mussolini, la del feixisme a Itàlia. I ja veieu com va acabar tot!
No voldreu pas dir que hem desperar una altra guerra mundial per resoldre la nostra situació!...
No, no, res daixò. Ni una guerra civil tampoc. Si us he de ser franc, la meva opinió és que això ha de caure no pas per lacció de tots aquests partits que, certament, fan tot el que poden, sinó pel propi pes. No veieu que està tot podrit?
LAlbert lescoltava només amb una part de la seva atenció, perquè continuava examinant el carrer. No, la Neus no lhavia esperat. Tot i haver-li manat que se nanés a casa, ara el contrariava una mica la seva obediència. És absurd, va dir-se. Però és que aquella mateixa submissió no presagiava res de bo.
En Ramírez prosseguia:
Fins i tot dins del partit hi ha dissensions. No mestranyaria que assistíssim a una purga. Que no seria pas la primera, com ja sabeu...
LAlbert es mostrava més aviat escèptic, en aquest afer. Purgues... Sí, altres cops se nhavia parlat. Lassumpte Serrano Suñer fou una purga. I, abans, hi havia hagut la daltres falangistes, alguns dells camises velles, com Hedilla, el silenciat. A fora es feia soroll, a propòsit daquests fets. Però no era del tot convincent. I tampoc no era espectacular. És natural que els governs es reorganitzin de tant en tant. Els homes es gasten, cometen errors i cal substituir-los. És precisament hàbil substituir-los quan han donat tot el rendiment que se nesperava, quan han fet el paper que en aquell moment convenia i que ja ha deixat de ser polític, és a dir, oportú. Comentà:
Tot això té poca importància. En el fons, és anècdota. Si ho mirem bé, també als països democràtics hi ha purgues daquestes...
Oh, no, no és el mateix! Un partit substitueix laltre perquè així ho decideixen els electors, però els homes no desapareixen sense explicacions. Més ben dit, no solen desaparèixer de cap manera. Continuen al peu del canó, governant o a loposició. No és el cas de lEspanya franquista.
LAlbert, que ja havia renunciat a veure la Neus, va ficar-li els dits a la boca:
Ni el de Rússia.
Ni el de Rússia, si ho voleu. Confesso que aquí no fem córrer tanta sang, cosa que si bé es mira fins i tot resulta curiosa, perquè amb la fama de caps calents que tenim els meridionals...
Va mig riure i afegí:
En el fons, devem ser la gent més pacífica del món. Lluitem contra allò que ens molesta amb lhumor, amb la ironia, amb el sarcasme, un tret tan espanyol, segons diuen, però tot això són armes inofensives contra les quals disposem de defenses naturals. Sí, hi estem immunitzats, però encara ens en servim.
Potser perquè no nhi ha daltres.
Sí que hi són. Però ara, parlant seriosament, us diré que al meu veure ningú no les usarà; vull dir ningú de les velles generacions. Cal que en maduri una altra...
Ell el va interrompre.
I no us heu dit mai que és possible que aquesta generació nova vegi les coses duna altra manera? Al capdavall, és una generació educada a la seva manera, a la del règim. Li han dit tot el que han volgut sense que cap contradictor els hagi esguerrat la feina; han pogut donar-li una versió tergiversada de la història i...
No nhi ha prou, Cros. La joventut no es forma tan sols a les escoles i als campaments. Hi ha la família, lambient...I lambient també el constituïm nosaltres, els vençuts. Daltra banda, la joventut no se la pot bridar. Per això és joventut. I encara us diré més: els joves no tenen por.
Havien arribat a la plaça de la Universitat, on lAlbert sabia que se separarien; en Ramírez vivia en un indret o altre del Paral·lel i, segons es rumorejava, amb una dona que no era la seva. Van travessar la calçada i saturaren al costat de la boca del metro. Ell va fer:
En això sí que us segueixo. No coneixen les represàlies.
Exactament. Per a ells un policia és un funcionari corrent; per a nosaltres sha convertit en una mena dhome del sac... De fet, des dels trenta-cinc anys per amunt, tots tenim una por immensa. Por de les bastonades, sobretot...
Va allargar la mà al seu interlocutor i, burlant-se dell mateix, afegí:
Ara, en aquest instant, o en qualsevol altre moment del dia, hi ha dotzenes de persones que discuteixen aquestes qüestions. Però només les discuteixen. Totes esperen que la feina la facin els altres.
LAlbert va concloure:
Que és la manera de no fer-la ningú.
Exacte.
Va somriure.
Bé, fins demà... més ben dit: fins demà passat.
LAlbert el va mirar allunyant-se cap a la ronda. Era un dels pocs castellans que li agradaven. És clar, va pensar, perquè hi està contra. Em són simpàtics tots els qui estan en contra. Devia haver-nhi molts, és clar, però no els coneixia. De tota manera, va reflexionar, aquest mateix, si es plantejava realment el problema català... Perquè era curiós: només es començava a parlar de separació o simplement dautonomia, tots feien causa comuna.
Mentre es dirigia cap al carrer de Pelayo va reconèixer que entre els catalans mai no hi havia aquella unanimitat de criteri. No tothom va votar per lestatut, recordà, tot i que la votació favorable fos tan alta. No tothom estava convençut de la conveniència de fer vida a part. Ben al contrari...
Molts se sorprenien que algú pogués creure en leventualitat duna independència. I això no solament ara, sinó abans, quan el terreny era tan magníficament preparat després dels darrers cinc o sis anys de mans deslligades. I eren gent liberal, de sentiments catalanistes. És a dir, catalanistes..., va reflexionar amargament. Recordà una conversa amb el sogre, quan encara no ho era, perquè ell i la Cecília tot just shavien promès. Va dir-li:
Ets molt jove, tu. Quan tinguis els meus anys ho veuràs amb més ponderació. Jo tota la vida que ho he estat, de catalanista. En Primo es va encarregar de fer-men...