Sí... em sembla que sí que testimo...
A la Neus se li van escapar dues llàgrimes dels ulls. Ell, emocionat, va pensar que allò era meravellós i, a mitja veu, exclamà:
Déu meu!
Durant uns segons tot fou escombrat per aquell sentiment invasor. Mai, mai no havia estat tan feliç. I ho era encara més perquè veia la seva felicitat. La mà fou arrossegada lluny de la taula i, quan sen va adonar, ella la hi havia oberta i, amb el palmell, sacariciava la galta. Sota els seus dits va sentir la pell fina i tibant i sestremí violentament.
Neus...
En Justí els mirava amb els ulls molt oberts. Devia estar acostumat a veuren de tots colors, aquell, però potser encara no havia vist mai una parella tan desigual i tan tendrament enllaçada.
Va alliberar la mà amb un gest brusc, matusser, i ella es va quedar inclinada, amb la pròpia mà oberta, sorpresa, desemparada.
Cridem latenció...
Va agafar la pipa, es va treure el tabac i començà a entatxonar-la. Era el gran recurs. A poc a poc, anà recobrant el domini de les seves accions, de les seves paraules. Com si prosseguissin la conversa anterior, va dir:
Però no serveix de res que testimi, ben a linrevés...
Ella xiuxiuejà:
Sí...
Sí, què?
Sí que serveix. Ens... ens estimem tots dos.
Veus? Gairebé ni tatreveixes a dir-ho!
La noia protestà.
Sí, sí que mhi atreveixo. Si no penso en res més! Testimo tant, Albert!
De bon grat li ho hauria fet repetir, però va negar-se a cedir a la seva emoció. Esperà una mica i digué:
Això no canvia els fets.
No, ja ho sé.
Doncs?
La Neus va tornar a agafar-li la mà, oblidada don eren, de les persones que els envoltaven, i ell no es va atrevir a rebutjar-la.
Jo ja en tinc prou de veuret de tant en tant... Parlar amb tu... sentir-te prop meu... saber que mestimes i que...
Va callar i ell va mirar-la en silenci fins que va estar segur que ja no prosseguiria. Aleshores, honestament, va dir:
Però jo soc un home, Neus. Et podria fer tant de mal!
Mal?
Sí. Perquè pot arribar un moment que no en tingui prou de veuret i parlar-te... Ni tu, no en tindràs prou. Ara mateix...
Va indicar vagament els dits, assenyalant cap a la seva cara.
Ja veus què ha passat. Has volgut que tacariciés... No té importància, ja ho sé, és la galta...
Semblava una mica ebri, però ella també devia estar-hi.
Després voldries que et besés, i jo també voldria besar-te... i ens rebregaríem lun contra laltre, et tocaria i...
Va fer una pausa llarga, la fità i afegí:
Oi que ho saps, què passaria?
Ella shumitejà la boca abans de contestar.
No sé res...
Sí que ho saps. Si et volia besar... mho deixaries fer?
Molt baix, mormolà:
Sí...
Veus?
I com que ella no contestava, tornà:
Ja veus que no pot ser.
Ella li va prémer la mà amb més força.
Sí, Albert, sí que pot ser. Jo...
Molt de pressa, acabà:
... a mi no mimporta.
La va entendre molt bé i aquells mots, encara que ell havia de ser el beneficiari dels seus actes, el van entristir.
Sí que timporta, Neus. Importa a totes les noies.
Ella es va arronsar despatlles, tossuda com una criatura que era. LAlbert sadonà que la busca llarga del rellotge de darrere el taulell havia corregut fins a les onze. Daquí a cinc minuts tenia una altra classe. Precipitadament, amoïnat, perquè no tenia ni idea que el temps hagués passat tan de pressa, va deseixir-se dels dits de la Neus. La noia el mirà, sobtada per la brusquedat del gest.
Gairebé són les vuit. Me nhe danar...
Tot duna, era com si sortís duna terra de meravelles, com si sacabés de desembriagar. Perquè tot allò havia tingut lloc en una atmosfera ideal que la busca del rellotge havia esventat. Qui sap si per sempre.
Va cridar en Justí i va pagar-li les cerveses. Ella shavia deixat la meitat de la seva. Potser no li agradava tant com deia i lhavia comanada en obediència a una estranya solidaritat de dona enamorada.
Repetí:
Me nhe danar, Neus...
Ella es va aixecar amb recança.
Et veuré, després?
Després? No surto fins a les nou. Aleshores ja seràs a casa teva.
Si vols, tesperaré...
No, Neus. No veus que més val...
La noia tornava a denegar amb el cap. Continuava embriagada. Fins quan?, es preguntà. I com seria el despertar?
No vull que mesperis.
Ella no replicà.
Ho sents?
Sí...
Van abandonar el bar i, de costat, van fer els pocs metres que els separaven de lacadèmia. Ell va pensar: si ens veu algú, se nestranyarà...
Abans darribar a la porta, va aturar-se i repetí:
Ves-ten a casa, ara, Neus...
Ella feu que sí amb el cap, però va quedar-se prop seu com si esperés alguna cosa. Ell, que tampoc no acabava de saber com acomiadar-se, va dir vagament:
Ja ens veurem...
I es va precipitar entrada endins, cap a les escales, potser encara més dissortat que una hora abans.
A tres quarts de nou en punt es va aixecar. Mai no feia com altres professors que, dentrada, ja es posaven el rellotge davant, però tenia una noció força acurada del temps o, més que això, un cert instint, el mateix que lhavia fet alçar els ulls cap al rellotge del bar mentre parlava amb la Neus, i gairebé sempre, quan en el transcurs de la classe es decidia a consultar el cronòmetre polsera, les busques assenyalaven aproximadament els tres quarts. És clar que, en aquest cas, lajudava el ritme de la mateixa classe. I si un dia es distreia, prou que el tornaven a la realitat horària els moviments inquiets dels alumnes, car ells també tenien rellotge, i alguns fins i tot el consultaven repetidament. I, si no era allò, era lavalot que tot duna es desencadenava fora, quan un altre professor deixava els seus en llibertat.
Avui, però, els precedí tots. Només quan travessava la porta de laula va comprendre el motiu de la seva impaciència. Estava segur, i fins ara no se nadonava, que la Neus no lhauria obeït i lesperaria al carrer, potser no al costat mateix de lacadèmia, sinó en algun altre indret del seu trajecte, que ella coneixia tan bé.
Per això va contrariar-lo una mica que en Ramírez, el professor de llengua castellana, redacció i correspondència, lagafés amicalment pel braç. També duia la cartera a la mà i es disposava a abandonar lacadèmia. En la seva parla, va fer:
Què tal, Cros?
Era un home cordial i, en general, discret. Tot i pertànyer al poble que ell considerava tradicionalment subjugador, li era simpàtic. Potser perquè en Ramírez era decididament hostil al règim franquista i, a la seva manera, semblava que comprengués el problema català. Continuava parlant en el seu idioma, això sí, però en moltes coses shavia adaptat a la terra on vivia. Va contestar:
Anar fent.
Laltre li va enretirar la mà del braç i rigué:
Ja és molt!
Van franquejar tots dos la porta i baixaren les escales. LAlbert va mirar de reprimir el seu moviment dirritació. Ell no en sap res, va dir-se, referint-se a lassumpte que el preocupava. I no tan sols no en sabia res, sinó que els seus pensaments corrien per marges ben llunyans. Sinteressà, sempre en castellà: