No ho sé.
Va tancar el text i el deixà sobre la cartera que continuava a laltra cadira. Cargolà la ploma, però en lloc de ficar-se-la a la butxaca la conservà entre els dits, joguinejant-hi.
En Justí va atansar-se amb la cervesa.
Si és servida...
Gràcies.
Era imaginació seva o sels havia mirat amb una insistència particular? De segur que es pensa que és la meva filla, va dir-se. La llambregà de nou mentre ella agafava el got i se latansava a la boca. Quan va deixar-lo, li digué:
Em mires molt...
El provocava. Probablement havia acudit al bar amb la intenció de precipitar les coses. Però entre nosaltres no pot haver-hi res de definitiu, va pensar. Daltra banda, aquella pregunta della, repetida, el desagradava. I també la veia massa segura della mateixa. És a dir... Observà que els pits li pujaven i li baixaven, com sota limpuls duna gran emoció. Ni sap el que es fa, va dir-se aleshores. I se nentendrí duna manera estranya.
Inconscientment, allargà la mà per apoderar-se de la seva, que reposava sobre la taula, al costat del got. Però el contacte fou breu, car en adonar-se del seu gest va apartar-la precipitadament.
I aleshores va tenir lloc una cosa curiosa. La mà della avançà taula endins, seguint la que retrocedia, però sense apoderar-sen, únicament apropant-se-li com qui sol·licita una almoina. I després es va quedar allí, en plena taula, sola i desvalguda.
Ell brandà el cap, com si li hagués fet una pregunta, i digué:
No...
I la noia, baixet:
Per què?
LAlbert es va sorprendre pensant que vivia un dels moments més bells de la seva vida. No mho puc deixar perdre, va dir-se. Després daixò... Després dallò ja no hi hauria res. Per què la rebutjava, doncs? Va haver de resistir un impuls gairebé ferotge que el comminava a separar la taula que sinterposava entre tots dos. El mateix impuls de laltre dia, al tramvia, quan li hauria agradat dendur-se-la per besar-la, però ara més fort, més difícil de dominar. Fins i tot empal·lidí.
Una mica roncament, feu:
No havies dhaver vingut...
No sabia quina mena de resposta esperava, però la que va obtenir el sorprengué, car ella només mormolà:
Sí...
Era un sí immens, que ho deia tot. Un sí després del qual ja no li quedava altre remei que acceptar-la. Però va sentir que deia:
No pot ser.
Es van mirar duna banda a laltra de la taula i, de cua dull, va adonar-se que a la noia li tremolava la mà. També tremola la meva, va dir-se.
Ella repetí:
Per què?
Potser hauria valgut més que no fos tan intel·ligent. Ho comprenia tot amb mitja paraula. Però no té res a veure amb la intel·ligència, reflexionà. La situació era clara, i ella no tenia res més al pensament. Deu pensar en mi de nit i de dia, es digué. Això va emocionar-lo i les seves defenses safluixaren encara. Sabia que lavidesa li sobreeixia pels ulls i que ella se nadonava. Era un tresor, un tresor que li posaven a les mans, que li pregaven dacceptar sense condicions... Però, sense condicions? Abaixà els ulls fins a la pròpia mà i va quedar-se mirant laliança. Després la fità a ella. Va veure que tenia la vista clavada en lanell. Però després, quan al seu torn lalçà i tots dos es miraren de nou, no tan sols no va fer cap comentari, sinó que ni podia llegir-se en els seus ulls cap sentiment que no hi hagués hagut abans.
Era inútil que li digués que era un home casat. Ho sabia, ho havia sabut des del principi, i allò no era cap obstacle. Per tal de dominar-se, agafà el got de cervesa i en va beure un glop. En acabar, tan naturalment com pogué va explicar-li:
Tinc una filla tan gran com tu...
També ho sabia? No va donar cap indicació de sorpresa i la veu ben just si revelava curiositat en preguntar:
Quants anys té?
Setze.
Jo en tinc gairebé divuit.
Abaixà la vista, tornà a alçar-la i digué:
Puc seure aquí?
Indicava la cadira del seu costat, on hi havia la cartera. Ell se nestranyà massa per contestar de seguida. Perquè allò no tenia res a veure amb la conversa. És a dir... Va negar-se:
No.
Però ella semblava tan desolada que va acabar per treure la cartera i el text i deixar-los en una cadira de la taula veïna. La Neus en va tenir prou amb aquell gest i, immediatament, es traslladà de lloc.
LAlbert, com si sho mormolés a ell mateix, va dir:
No havies dhaver-te matriculat a la meva classe...
Es va agafar una mà amb laltra i se les va prémer amb força fins que li petaren els artells. Estava nerviosíssim.
Per què?
No em preguntis més per què!
La noia es va mossegar els llavis, ferida, i ell sapressà a corregir-se.
Perdona. No tinc cap dret de renyar-te. Però...
Va clavar-li la vista als ulls.
Escolta, Neus...
No satrevia a dir-ho i va callar. Ella interrogà molt baixet:
Què?
Tinc quaranta anys...
Es va sentir despitat amb ell mateix i li semblà veure tota una renglera dhomes madurs asseguts al costat de noies com la Neus, pronunciant la mateixa frase en un to idènticament commiseratiu. Perquè allò devia haver passat altres vegades. Hi ha moltes noies que senamoren dhomes madurs i molts nois, també, que cobegen i es pensen que estimen dones que podrien ser llurs mares.
Ella va arronsar imperceptiblement les espatlles.
No et fa res?
Va denegar amb el cap, amb els ulls brillants, amb el gest obstinat de la boca.
Vint-i-tres més que tu...
No ho podia oblidar, no ho podria oblidar mai. Per què havia dhaver-hi aquella diferència? Quin atzar dissortat havia fet que ella naixés amb vint-i-tres anys de retard, o ell vint-i-tres anys massa dhora? No era just!
La Neus, però, no es va impressionar. Hi devia haver pensat, també. Es veia que no li venia de nou. Duna manera que li semblà impròpia de la seva edat, va contestar:
Les noies envelleixen més de pressa.
Però no tant!
Nerviosament, colpejà la pipa contra un costat de taula, va manejar-la sense saber què feia i acabà per deixar-la al seu davant. Sense mirar-la, va explicar:
No et puc donar res...
Alçà de nou la mà on duia laliança i afegí:
Ja saps que soc casat.
Ella tancà els llavis i va fer que sí amb el cap. I aleshores ell es va sorprendre daquella escena. No shavien dit res, ni un mot damor, cap confessió... Ni cal, va reconèixer. Era com si ho haguessin sabut sempre, que les coses acabarien així. Lúnic que calia discutir eren les condicions de llur existència futura. Es va revoltar, perquè no podia haver-hi cap existència futura, compartida.
Feixugament, va fer:
Ara, més val que ten vagis.
Però ella no es va moure. Amb els llavis molt tancats, com si lluités contra el plor, va continuar asseguda allí, mirant-lo.
No?
La noia denegà amb la testa. Una mica més vençut, ell mormolà:
No sé què vols, doncs... Digues, què vols?
Aleshores, sense dir paraula, la Neus va allargar la mà, sapoderà de la seva i entrellaçà els seus dits.
Potser vols que et digui que testimo?
Ella va fer que sí, sempre mudament, però amb els ulls il·luminats. LAlbert va cobrir les dues mans unides amb la que tenia lliure i sospirà: