Ell va protestar.
És massa petita, per posar-hi un despatx.
Una taula i una cadira bé hi caben.
Però si he de rebre algú...
Per això tenim el salonet.
No es va atrevir a fer-li observar que, si instal·laven un despatx com cal, de salonet no en necessitarien. Ella havia parlat en un to de finalitat, amb una fermesa que no admetia rèplica. Daltra banda, en aquell moment ja havia descobert que la Cecília era una desconeguda. Shi havia tornat durant els anys que restaren allunyats lun de laltra. Era curiós... Una desconeguda en tots els sentits, àdhuc físicament. Sen va adonar el primer dia, i en va tenir un sobresalt tan gran que gairebé hauria plorat.
Però, que no ho hauria pogut veure a través de les lletres, els escassos missatges que es van creuar? Recordava els primers temps, quan ella li demanava que tornés. I com després va deixar de demanar-li res. Havia descobert que no el necessitava.
De fet, no li perdonava que lhagués deixada amb dues criatures als braços. Però no lhavia abandonada; shavia vist arrossegat. Havia fet com tothom, sense tenir la més petita oportunitat de decidir el propi destí.
Tot era complicat i confús, i els anys encara havien contribuït a embolicar-ho més. Qui podia dir amb seguretat què shavia esdevingut, i per què daquella manera i no duna altra? Amb ella, nestava convençut, no ho aclariria mai. Shavia fet la seva idea dels esdeveniments i, un cop arribada a una conclusió, shi agafava confiada, violentament i tot, i ja no labandonava. Ell mai no havia comprès aquesta manera danar pel món, tan segura, tan obstinada. Però nhi havia tantes, de coses que no comprendria mai! I per la raó inversa: per una certa desconfiança en ell mateix.
Però tampoc no és ben bé això, va reflexionar amb la ploma a la mà, suspesa sobre la feina interrompuda.
El sogre li havia dit:
Vas demostrar un egoisme...!
Què podia replicar? Era clar que per a lhome no hi havia manera de justificar aquells onze anys dexili. Que havia fet res, potser? Per a ell i per a la Cecília tot es reduïa a això: Que potser vas fer alguna cosa? Naturalment, volien dir: Que potser vas assassinar, o robar, o...? Els vencedors havien declarat solemnement que només serien castigats aquells que tinguessin les mans brutes de sang. I ells dos sho creien a desgrat de les proves en contra. Semblava que no sadonessin que les mans brutes les hi tenien tots els homes i dones que feren la guerra. I ell lhavia feta a consciència des del primer moment, generosament vessat per una causa en la qual creia, en la qual no havia deixat de creure mai, ni ara.
La diferència era aquesta: mentre els altres sadaptaven, ell no shavia resignat. El sogre, autor de tants discursos inflamats això sí, en làmbit de la llar, com li aconsellava la seva prudència instintiva de funcionari que pretén passar inalterat a través de tots els canvis i situacions, cosa en què havia reeixit perfectament, ara deia:
Al capdavall, no sé de què ens podem queixar! El país sha redreçat i mai no hi havia hagut tant dordre...
Li hauria pegat per aquesta ceguesa. Però, què es podia esperar dun home que llegia dos diaris cada dia, des dels títols de primera plana fins als anuncis de la darrera? Per gran que fos la seva hostilitat primera envers el règim vencedor, tots aquells parlaments i totes aquelles realitzacions sobre el paper havien acabat per convèncer-lo amb el prestigi que sol tenir la lletra impresa.
El que has de fer, ara, és oblidar totes aquestes cabòries i fer bondat.
Resultava cínic i tot. Fer bondat! És clar, marcar el pas amb tots els altres vividors que respiraven amb complaença laire enrarit i es prestaven al contuberni...
Va dir-li:
Viviu en un món molt petit, perquè és fet a la vostra mesura.
Laltre va tardar una mica a entendre-ho i després es va enfadar. Això no millorava pas les seves relacions amb la Cecília, a la qual els mots van ser fidelment repetits.
Gràcies hem tingut dell, durant tots aquests anys!
Es va sentir ferit per la injustícia. No volia negar que el sogre havia fet tot el que havia pogut, però i ell, ell que va viure onze anys a França sense permetres capricis per poder enviar-li mensualment una quantitat? No ho havia sacrificat tot, fet i debatut? I ella que ni es dignà descriure-li que havia aconseguit, això sí que amb lajut exclusiu del seu pare, dentrar a lajuntament!
És clar, jo soc lúnic que no sha portat com cal.
Amb el que enviaves no en teníem per a res.
I no se tha acudit preguntar-te què em quedava, com vivia, com menjava... No se tha acudit preguntar res!
Més mestimo no saber-ho. Si fossis franc, de segur que hauries de confessar moltes coses que no magradaria de sentir.
No, no tagradaria de sentir-les si encara soc alguna cosa per a tu.
Però no era res per a ella, ja ho sabia. Ni ella per a ell. Tot i que aquest no ser res lun per a laltre era ple de matisos. Perquè no podia negar-se que ell, físicament, encara atreia la seva dona. És clar que ella, sota el seu exterior desinteressat i fred, sempre havia estat una femella més aviat ardent. Sempre fou ella qui el buscava. Ja de solters...
Tanta il·lusió que li havia fet antany, ara sen sentia fastiguejat. Però aleshores li faltava experiència, era un pobre noi com tants nhi ha i confonia lamor amb allò altre que només era una simple pruïja física. Damor, no nhi havia hagut mai, ben mirat. Ni ell no lhavia estimada, si volia ser sincer. Aquella il·lusió...
Va brandar el cap, neguitós, i mirà de concentrar-se en la correcció del text. Però no tenia ganes de corregir. Ni tenia ganes de res. Tot li pesava una mica. Allò i lensenyança. I el pitjor de tot és que no es descobria amb delit per cap altra mena dactivitat. Soc un home acabat, va dir-se.
Però aleshores, furtiva, li va acudir la imatge de la Neus. Darrere della, ben material, la presència den Jordi, el fill, que entrava a la cambra.
Hola, papà!
Venia de patinar; encara duia els patins penjats al coll. Ell va deixar novament la ploma, mentre la imatge de la Neus, ben just insinuada, desapareixia forçada per les circumstàncies.
Hola, noi. Ens hem divertit?
Oh, sí!
Va besar-lo i després va dir:
Mhe fet un set als pantalons...
Ell va comentar:
A la teva mare no li agradarà.
I després daixò ja semblava que no hi hagués res més a dir. Amb tristesa, sadonava que les seves relacions amb els fills, si més no per part dell, sempre serien una mica falsejades per aquells anys dabsència. És veritat que no hi pensava sovint, per sort; la seva pròpia vida, sobretot darrerament, labsorbia massa per preocupar-se de debò daquell desconeixement que hi havia entre uns i altres i del qual ell era probablement el més culpable. Ja el primer dia el van reconèixer per qui era sense cap mena de resistència.
La Cecília, una mica teatral, va dir:
El vostre pare!...
Però ells ja ho sabien, tot i que no el recordessin, i se li van llançar al coll. Fou la segona vegada. Fou la segona vegada que se sentí verament emocionat. La primera havia estat uns dies abans, en trepitjar la seva terra al cap de tant de temps.
Va haver descurar-se la gorja per desfer-se del nus que la hi lligava i que amb una mica més es converteix en sanglot.
Jordi! Rosa!