Jordi! Rosa!
La nena sí que plorava. Tenia catorze anys i, per dins, encara era una criatura.
Papà...
Lexistència prometia reprendre gairebé on la van deixar, una continuïtat feliç, car allò de fora no havia estat vida ni havia estat res: una llarga enyorança i prou.
Tots dos estudiaven el batxillerat i van començar a parlar-li excitadament dels èxits escolars, dels amics i companys, dels professors... La Cecília, condescendent, va dir:
No lamoïneu.
Semblava una mica ferida, potser perquè el retrobament havia tingut lloc duna manera tan simple. Un petó i uns mots:
Què tal, Cecília?
Però ella tampoc no havia donat per a més efusions. Va replicar:
Ja tho pots imaginar...
La veu era plena de retrets. Des del primer moment havia estat plena de retrets que prosseguiren després, a la nit, quan tots dos shavien retirat al dormitori i ella lesperava.
Secretament, lAlbert havia confiat que la muller ho disposaria tot per fer cambra a part. Ni que només fos pels fills. Però no havia estat així. El llit matrimonial formava part duna tradició inalterable.
A lhabitació, començà a gravitar al seu entorn, ni que fos amb una discreció continguda, i ell prou que endevinava què volia dir. Un moment, va preguntar-se, i durant aquests onze anys? El va colpir una angoixa passatgera. Era possible que durant tant de temps shagués mantingut fidel, ella que era de sang tan generosa? Com ho havia solucionat? Shavia masturbat, potser?
Va imaginar-se-la en la soledat del llit, mig nua, acariciant dolçament amb les puntes dels dits lentrada sensible de la vagina, el clítoris... O refregant-se contra els llençols, bocaterrosa i humida... Va tancar els ulls, com si això pogués foragitar la imatge. Però després es va dir de nou: Ho deu haver fet amb un altre home? Probablement no ho sabria mai.
A la fi, va sentir que en la fosca, incapaç daguantar-se, li deia amb un accent vexat:
Fa onze anys que no ens havíem vist i, té!, no ets bo per dir-me ni ase ni bèstia...
Aquella avidesa, al capdavall natural, li va semblar una mica indecent, i tot seguit se sentí encara més allunyat della. Tot seria molt difícil, prou que ho veia.
Estic molt cansat, Cecília.
Ja mho imagino. De totes les perdudes que deus haver conegut a París.
Cecília!
Que no és veritat, potser?
Naturalment que no!
Ella va riure amb un soroll agre.
És clar, què mhas de dir, a mi!
La injustícia, sempre la injustícia. Que potser havia tingut temps o humor, a París, de pensar en les dones? És a dir, temps... Però ell shavia proposat de mantenir-se tan cast com fos possible. No per la Cecília, sinó per ell mateix. Es volia donar un exemple de fortitud. Tothom va a París amb la mateixa idea: tirar-se tantes dones com es pugui. Ell volia ser diferent. Només una vegada, amb aquella negra...
La Cecília tornava a dir:
Qui sap si no has agafat alguna porqueria i tot!
Estic tan sa com quan vaig marxar.
Però ella, que ho havia dit una mica perquè sí, després devia reflexionar seriosament en la possibilitat duna malaltia venèria, atès que més endavant, quan a la fi ell va comprendre que no podia fer-la esperar més, que tenia dret a aquella satisfacció, la dona va insistir:
Estàs segur que no tens res?
I què vols que tingui?
Gairebé no havia capit on volia anar a parar, perquè les quaranta-vuit hores transcorregudes des de la primera nit li havien tret de la memòria aquella observació desagradable.
Res, no vull que tinguis. Però si alguna daquelles donotes...
Altra vegada? Si jo tasseguro...
No asseguris res. No hi ha cap home que pugui resistir onze anys sense tocar una dona.
I com ho saps, tu? Que has estat mai home, potser?
No, però no cal. Hi ha coses que ja es comprenen.
El que no entenia era que ell no se li hagués precipitat damunt aquell vespre mateix, des que van trobar-se sols darrere la porta closa del dormitori. Per a ella, era simplement humiliant. I el pitjor és que hi havia lexemple del que havia passat amb altres parelles que tots dos coneixien.
No es va fer cap escrúpol, de contar-li-ho quan, després dhaver-se rentat, tornà prop seu i començà:
Ja em pensava que mai més no em voldries dir res...
No sé per què!
Tha costat tant de decidir-te!
Ell va callar: continuava trobant una mica indecent aquella avidesa en una dona de quaranta anys, mare de dos fills crescuts i daparença tan respectable. Això potser era el més amoïnador de tot.
La Cecília prosseguí:
Lhome de la meva cosina, lEmília, tot i que només va estar dos anys fora, en tornar no va tenir ni la paciència darribar a casa, sinó que a la mateixa estació...
A lestació?
Mho va contar ella mateixa. La va fer pujar al cotxe i es van tancar al lavabo. No va deixar-la sortir fins que en va tenir prou.
Ell va dir:
No mho crec.
I era veritat, no sho creia. Potser tampoc la Cecília, però a ella li interessava de fer veure que sí.
No veig per què no.
Això vol dir que thauria agradat que tho fes a tu. Hauríem pogut deixar en Jordi i la Rosa a landana, esperant! Shaurien pogut quedar vigilant lequipatge...
No cal que siguis tan sarcàstic! No ho he dit per això, sinó...
En Jordi no shavia mogut del seu costat i ara li va interrompre el curs dels pensaments, tan precipitadament acumulats, en dir-li:
Per què corregeixes sempre amb tinta vermella, papà?
Va somriure. Aquesta mena de preguntes li agradaven. Eren preguntes naturals, honestes, demostraven... Què demostraven?
És que així es veu més.
Jo em pensava...
La veu de la Cecília va cridar:
Jordi, que destorbes el teu pare!
Però no era veritat. Tot i que els sentia una mica estranys, els fills mai no el destorbaven. Lúnic que lamentava era no poder dedicar-los més temps, no ser prou vell encara per haver perdut interès en la pròpia vida, en les circumstàncies exteriors, en tot allò que separa lhome jove dels seus fills.
Va contestar:
No em destorba!
Però en Jordi era un bon noi i va obeir la veu de la mare. Digué:
Vaig a deixar els patins...
Va sortir de la cambra, ajustant la porta al seu darrere. LAlbert va observar que continuava fent calor, tot i que fos tan tard. Per la finestra, interior, no entrava gens daire. Però ja començava a resignar-se a treballar en aquelles condicions.
Tornà a agafar la ploma i prosseguí amb les correccions. La protagonista daquella novel·la tenia els ulls verd maragda, i lautor semblava que tingués necessitat de recordar-ho pàgina darrere pàgina. Com que era excessiu, lAlbert es va prendre la llibertat de suprimir lobservació una vegada per altra.
A fora van alçar-se veus. La de la Cecília, irada, cridà:
Et vaig dir que si tornaves a esquinçar-te la roba no thi deixaria anar més!
Però si he caigut!
Era la veu den Jordi, que se sentia tractat injustament.
No hi fa res. No féssiu el ximple, tots plegats.
I tampoc no són els nous!
Només caldria! Té, ja em diràs com ho puc cosir, això!
És clar, la Cecília acabava de descobrir el set al camal dels pantalons.