En Flema va alçar el cap del llibre i digué:
Ja és lhora.
LAlbert, instintivament, va mirar el rellotge. Sí, ja era lhora. Va sospirar, però el sospir no tenia res a veure ni amb el rellotge ni amb la classe que estava a punt diniciar, sinó amb aquella conversa que, un any enrere, havia tingut amb en Roure. No podia negar que lhavia impressionat una mica. En Roure semblava molt segur del que deia i, en la mesura en què era defensable, sabia defensar-ho. Però després va veure que tot allò era fum, un camuflatge darrere del qual amagava la seva derrota definitiva. Però havia estat un xicot intel·ligent i lluitador i, malgrat tot, li dolia la renúncia. Per això no tolerava que els altres sadonessin del seu enderrocament interior. Sí, li faltava fibra davant ladversari.
El més estrany de tot, va pensar ara, com ja ho havia fet aleshores, és que em volgués admetre entre el personal de lacadèmia. Perquè ell venia a ser una mena de retret vivent. I a ningú no li agrada de tenir el retret davant el nas, o prou a prop perquè impossibiliti loblit. Potser era que aquell enderrocament era més profund, més definitiu que no simaginava. O potser, més fàcilment, que no shavia atrevit a dir-li que no. Al capdavall, havien estat força amics. Va explicar-li: Si tesperes un parell de mesos, et podré confiar una classe de francès. Tu ja el sabies bé, amb la teva estada a França...
Sí, en això shavia portat magníficament, com un veritable amic. El seu professor de francès el deixava a finals dany, però podria haver-sho callat i dir-li que tenia tot el personal que li feia falta, cosa que en aquell moment era veritat.
Per què ho devia fer?, va preguntar-se mentre saixecava per dirigir-se a la seva aula. I tampoc posteriorment no havia desmentit la seva benvolença. Això sí, de política ja no nhavien tornat a parlar, era una mena dacord tàcit que tots dos respectaven escrupolosament.
Mentre travessava la porta de la sala de professors, es va adonar que se sentia trist. Malgrat tot, estimava en Roure. I ell... Inesperadament, es va aturar. En Roure... en Roure per força havia de conèixer gent, i servicial com era... Va brandar el cap. Sí, coneixia gent, però això era en un altre temps. Ara, encara que hagués renegat dels seus ideals, no havia fet front comú amb ladversari. Amb un lleuger retard sobre lhorari, començà a caminar cap a la seva classe.
Ja hi era a tocar quan va aturar-se per segon cop. La seva dona! La seva dona era filla dun antic magistrat, ell mateix li ho havia dit. Sí, però a València, don procedia la família. No serviria, tampoc.
Va obrir la porta de laula. Dins només hi havia tres alumnes. Ja es veia que era lestiu. Es van girar tots tres i la Neus li va somriure. Ell mirà de reprimir el seu i saludà amb una petita inclinació. Però, aleshores, decidint-se tot duna, va dir:
Si em permeteu un moment...
Ells, és clar, en el fons, contents. Per no deixar-los lliurats a llur pròpia iniciativa, sempre curta en qüestions destudi, va manar:
Comenceu la traducció del diàleg de la lliçó... Toca la trenta, oi?
No, la vint-i-nou.
De la vint-i-nou, doncs.
Va tancar de nou la porta i es dirigí al despatx den Roure. Acabava de decidir-se. Ben mirat, no hi perdria res. En canvi, li venia molt costa amunt haver de confessar a lEugènia que no havia aconseguit el que es proposava, pitjor encara: que gairebé ni havia tingut loportunitat de parlar-ne!
Davant el despatx, va tustar amb els dits. Havia sentit una enraonadissa a linterior. La veu den Roure va contestar:
Un moment!
Es va esperar, una mica anguniejat, car era conscient que furtava quelcom als seus alumnes. De fet, ben poca cosa, va reconèixer, ja que si sespavilaven aquell diàleg el podien traduir sense cap dificultat. De tota manera, no és ben bé el mateix, va dir-se. La seva obligació... En soc massa esclau, reflexionà. I això era un error, perquè quan sera tan escrupolós hom acabava per convertir-se en el servent dels altres. Ara, en lesclau de la paraula tan irreflexivament donada a lEugènia.
Per sort, parlar de lafer amb en Roure no languniejava gens. Amb ell no li caldria dissimular la veritat. Sen faria càrrec i si, fet i debatut, acabava per dir que no, tan amics com abans. Amb ell, encara que es molestés, no se sentiria ressentit. No era com el seu germà. I, naturalment, va dir-se, quan la Cecília ho sàpiga encara em donarà la culpa a mi. És clar que la tenia, en aquell cas concret, però és que ella no sabia tot el restant. O, més ben dit, sí que ho sabia; quan festejaven lin va parlar una vegada, però de segur que ella ja feia temps que ho havia oblidat.
La porta es va obrir i un parell de jovenets, un noi i una noia, en van sortir silenciosament. Tots dos tenien la cara vermella i la noieta semblava que hagués plorat. Ben just si els mirà, però. En Roure, que treia el nas darrere dells, va fer:
Ah, ets tu!
I, faceciosament, afegí:
Que potser fas vaga, avui?
LAlbert va somriure.
No; és que et volia parlar...
I aleshores, per primer cop, se li va acudir que no corria tanta pressa, que també hauria pogut esperar la sortida de classe. Laltre, però, havia parlat per parlar, i la prova és que ara deia:
Thas fixat en aquest parell?
Com?
Ja veig que no!
Vols dir aquests jovenets?
Sí. I bons jovenets, a fe! Comencen dhora. Els he sorprès al guarda-roba.
Ah!
La noieta no devia tenir pas més de dotze anys, i potser tretze el xicot.
No és que hagi passat res... Es miraven!
No semblava indignat, sinó divertit, potser perquè lepisodi, fins on sabia lAlbert, era nou.
Suposo que no hi tornaran, després de la vergonya que els he fet passar.
Es va instal·lar darrere la taula.
Però dius que em volies parlar... Seu.
És un moment.
No hi fa res. Apa, home, apa!
Es va asseure.
Veuràs...
Es va interrompre i pensà: sí, més val ser franc; comencem pel començament. Repetí:
Veuràs. Han detingut un amic meu, un tal Jesús Maristany, i la seva... bé, digues-li com vulguis...!, la seva amiga... mha demanat si podia trobar-li algú que lajudés. És un patruller. Vull dir que ho era.
Tu sempre una mica Quixot, eh?
Què vols dir?
No, res...
Sí, tens raó. El fet és que mhe compromès, ja mentens...
Per què se servia daquella expressió tan estúpida, el tic den Roure anys enrere?
Li he dit que faria tots els possibles, però el fet és que no conec ningú. Suposo que el que caldria seria una persona amb influència, o un bon advocat. I he pensat que potser tu que coneixes tanta gent...
Bé... Advocats sí, un grapat. Però... però... Un patruller encara és una cosa greu, no sé si ho saps...
Sí, ja mho penso.
Aleshores en Roure va recordar.
Però, no tens un germà al Palau de Justícia?
És agent judicial, sí. Però el meu germà i jo... Ni per mi no faria un pas.
Ja ho entenc.
Va reflexionar.
De moment, no sé què dir-te...
Tornà a reflexionar, amb el cap inclinat, com si li pesés massa.
És clar que hi ha el meu sogre...
A lAlbert li va saber grat dhaver-ho dit tan espontàniament. Ell, tot i que aquell fos el motiu que lhavia induït a parlar-li de lafer, no satrevia a recordar-li-ho. En Roure va afegir: