És clar que hi ha el meu sogre...
A lAlbert li va saber grat dhaver-ho dit tan espontàniament. Ell, tot i que aquell fos el motiu que lhavia induït a parlar-li de lafer, no satrevia a recordar-li-ho. En Roure va afegir:
Precisament aquests dies és aquí, a Barcelona... És cert que ell, personalment...
Deu estar ben relacionat.
Relacionat, relacionat... Ho estava, sí. Ara els de la seva promoció ja gairebé són tots morts. Després, les seves simpaties tampoc no han estat mai pel règim. Si més no duna manera declarada. I aquestes coses, encara que ell no se signifiqués, fan mal.
Sí, ja ho sé.
En Roure va dir:
De tota manera, llops amb llops no es mosseguen! Van a tornajornals.
Va fer una pausa, i lAlbert esperà. Després, com si tornés a reflexionar-hi, exclamà:
Però mira que tens unes amistats, tu!
Va explicar-li:
És un xicot veí. Jo ni ho sabia, que havia estat patruller. Fins ara, quan lhan detingut.
El deu haver denunciat algú...
No ho sé. I als seus familiars, un oncle i para de comptar, més val no preguntar-los-ho. El bon home es veu que tampoc no ho sabia i diu que sen renta les mans.
I per això tu... És el que et dic, ets un Quixot.
LAlbert va tornar a somriure, sense contestar.
En fi, no em costa gens de parlar amb el sogre.
Gràcies.
Ja ho sabies que ho faria.
És clar. Per això te nhe parlat.
Però no era cert. No ho sabia. Fins i tot ara se sorprenia de la facilitat amb què havia aconseguit la seva col·laboració. Perquè allò, fins a cert punt, era comprometres. Fet i fet, en Roure potser no era tan burgès com shavia imaginat. Resultava una mica difícil dentendre.
A veure si aquesta nit lensopego de bon humor. Perquè amb ell tot és qüestió dencertar-la. Què hi vols fer, és vell!
LAlbert es va aixecar.
Gràcies, ja sé que faràs tot el que puguis.
Apa, ves, que ja deus tenir la classe damunt davall...
Quan va entrar a laula, però, tots tres alumnes escrivien tranquil·lament.
Havia tingut la intenció dabandonar la classe a lhora en punt, mentre els seus alumnes encara recollien les coses; així evitaria la Neus. Cap al final, però, la voluntat li començà a flaquejar; vulguis o no, i sho confessava entre trist i esperançat, entre ells dos ja existien uns lligams. Uns lligams que mai no hauria hagut de permetre que es forgessin. Però, com rebutjar la sol·licitud duna cara bonica i dun somrís gentil en uns llavis vagament malenconiosos de disset anys?
Durant aquells tres quarts havia oblidat del tot lafer Maristany, perquè ara tenia la consciència tranquil·la. Havia fet tot el que havia promès, i més i tot, car en trobar tancada una porta, trucà en una altra. Tenia, doncs, el pensament i el cor lliures per turmentar-se a propòsit de la noia. La qüestió era turmentar-se sempre, no conèixer ni remotament aquella pau a la qual aspirava tan sovint, feta de menudes satisfaccions i de petits contratemps que no pertorben el ritme de la vida. Però potser ni existia, això. Era massa fàcil de pensar que els altres, o molts dels altres si més no, assolien aquest ideal mediocre. En definitiva, era fins i tot possible que fos una aspiració inoportuna. De tota manera, per a ell, tristors i alegries es convertien sempre en quelcom dabsorbent que potenciava desmesuradament aquells estats dànim.
Sempre perdut entre tensions, es deia. I així era. Ara mateix, aquell voler i no voler accentuava la importància de la seva aventura. Perquè era una veritable aventura. I podia menar-la, ho pressentia, pel camí que li plagués. Això era el més terrible de tot, que en aquell afer comptés únicament la seva voluntat. Ella prou disposada que estava a seguir-lo. Comprenia que, en certa manera, ja era com si la noia shagués lliurat. I ho havia fet amb limpudor dels pocs anys, quan les barreres convencionals encara no han estat dreçades en llur totalitat. Després daixò, del que fos que acabés per haver-hi entre ells, la noia ja no tornaria a ser la mateixa. Mai més no retrobaria aquella disponibilitat, aquella espontaneïtat dara. Per això era tan trist saber que, dacord amb una moral que reconeixia com a pròpia, li calia rebutjar-la.
No shi decidia del tot, però. La seva vida havia estat massa miserable per no desitjar amb la mateixa ardència della, o amb més fervor encara, perquè hi aportava els dons preciosos de lexperiència, un acompliment que, a més dafalagar-lo, omplia un buit que, a la seva edat, ja no podia esperar, raonablement, de curullar per aquells mitjans.
Ella li somreia des de darrere el pupitre, com li havia anat somrient ara i adés en el transcurs de la classe. I ell li retornava el somrís, una mica contingut potser, com feia sempre per culpa daquell mateix voler i no gosar que posava tot el seu ésser en tensió. I mentrestant lexaminava una vegada més per dir-se com era de dolça i dencisera amb el seu rostre fi i acollidor, tot bolcat en els ulls i en la corba dels llavis entreoberts ara que recollia els llibres i quaderns amb les mans distretes, perquè lúnic que importava era lhome que tenia davant.
Hauria volgut penetrar dins daquell ésser per saber exactament de què era fet el seu amor. Hi endevinava tot delements tèrbols que encara no havien aflorat a la superfície i que ella, probablement, ignorava. Però aquests elements, conscients o no, formaven part de lencís. Perquè ella, no calia enganyar-shi, no era res sense el cos, sense la seva intimitat carnal. Era prou vell per adonar-sen. No creia en amors desencarnats, i aquell reducte dell que restava adolescent, disposat, doncs, a satisfer-se amb una relació tota platònica, havia crescut també, shavia modificat per convertir les seves exigències en una mena de dolor urgent que sobrepassava el propi objectiu. Per tant, només podia enfocar aquell amor duna manera concreta, no exempta de puresa, si la puresa resideix en la intenció, però que potser no coincidia del tot amb la idea que la noia, si hi reflexionava, sen feia en aquell estadi de la seva jovenesa. Era cert, com pensava, que ell menaria laventura al seu grat i que ella no faria més que seguir, però això no volia pas dir que en aquell moment hagués previst totes les eventualitats daquesta aventura. I tampoc no desvirtuava lencert darrer del seu pensament el fet que, en el passat recent, la iniciativa partís de la Neus. Ella potser no ho sabia, però ara ja lhavia perduda. Podia perseguir-lo si ell intentava defugir-la, però la iniciativa ja no tornaria a canviar de mans.
Ho sabia molt bé, car havia examinat llargament lafer, potser no amb tant de rigor com calia, però sí que prou de prop per veure-hi relativament clar a despit de la passió que el pertorbava. De tota manera, res daixò no servia en aquell moment, quan eren lun enfront de laltra, cadascú amb el seu somrís.
Els altres dos alumnes ja se nhavien anat, amb aquella impaciència de tots els estudiants que obeeixen a tocs de campana, ni que siguin inoïbles, i ara ells disposaven, si volien, de deu minuts, els deu minuts de soledat que separaven una classe de laltra sempre que per atzar no entrés algun professor, cosa ben poc provable. Deu minuts, però, que, tot i ser tants, tampoc no eren res, car els malversaven en aquell somrís inacabable, darrere del qual amagaven una timidesa no totalment provocada per lambient. Al capdavall, era la mateixa que havien experimentat setmanes enrere, a la plataforma del tramvia que els reuní.