La porta, com sempre, era oberta; és a dir, ajustada, perquè només calgués empènyer-la. Va disparar-se un timbre, però no va acudir ningú. Sonava massa vegades cada dia. De fet, era com si no hi fos. Tothom shi havia acostumat tant, que ja ni el sentien.
El corredor era buit, però quan ja anava a posar els peus a lhabitació que en Roure, una mica emfàticament, qualificava de «sala de professors», una de les aules es va obrir i una dotzena de nois i noies es precipità sorollosament fora. Després, quan ell ja era dins la sala, van obrir-se encara més portes i, durant uns minuts, el local somplí de crits i corregudes.
A la sala només hi havia en Flema. Calia haver-ho esperat. En Flema hi era sempre. Tots els professors miraven darribar a lhora justa i quan, com el mateix Albert, tenien una hora lliure entre dues classes, sapressaven a fugir per aprofitar-la duna manera o altra. Alguns eren també professors dacadèmies veïnes, daltres tenien classes particulars, uns altres preferien anar-sen a passejar. En Flema, no. En Flema passava moltes estones a la sala de professors, que, a poc a poc, shavia anat convertint en el seu despatx. Preparava una història de les matemàtiques que no acabaria mai, perquè ja era molt vell i treballava lentament. Ningú no comprenia per què preferia aquella sala a la biblioteca, però una vegada ell va dir que això li estalviava temps. Potser sí.
Ara, en entrar lAlbert, va alçar el cap i tots dos es van saludar simultàniament:
Hola, Cros.
Bona tarda.
LAlbert va deixar la cartera sobre la taula i sassegué. En Flema es va tornar a capbussar en el seu text. No era un home de paraules. Prop dell podíeu seguir la vostra vida normal amb la seguretat que no us molestaria. El va mirar vagament, va enretirar la pipa que encara tenia a la boca, apagada, la remenà i, en veure que tot era cendra, va buidar-la sobre un gros cendrer fins aleshores immaculat. Fora, el timbre ressonava ininterrompudament al pas dels alumnes que entraven i sortien. Se sentí la veu den Roure que deia:
Apa, home, apa!
En Roure sempre deia el mateix. Ja és com un tic, va pensar lAlbert. Abans no el tenia. Però en tenia un altre de molt comú: no sé si mentens... Va somriure. Abans en Roure era un doctrinari. O sen deia realment així? Havia estat un dels joves més prometedors que seguien en Dencàs, amb el qual va estar tancat a Governació la famosa nit del 6 doctubre. També en això havia canviat força; ara parlava menys, tot i que continuava sent una persona falaguera. Levolució dalguns no la comprenc, va dir-se lAlbert. I ja no es referia a si parlava o callava, sinó al canvi que shavia operat, si més no en aparença, en la manera de ser daquell xicot. Quan es van tornar a veure, va dir-li: Vull advertir-te de seguida que no soc el mateix. He reflexionat molt i mhe convençut que perseguíem una quimera... Fins després no havia vingut allò de: Cal ser realista. Els temps són uns altres. Potser tot es reduïa al mateix, però. En veure que anava a interromprel, afegí:
No, deixam dir. Respecto la teva manera de pensar, però per mi tot allò va ser una foguerada de joventut.
Ell només va saber protestar.
Que tu parlis així!
Homes i circumstàncies mhan desil·lusionat. A part daixò, si no vam aconseguir el que volíem, fou perquè no nérem dignes. I encara més: perquè lluitàvem per una cosa que ja havia perdut actualitat. El corrent de la història sencamina a la integració. És somiar truites iniciar o seguir moviments de separació quan vivim lèpoca de la formació dels grans blocs...
Ell va dir-li:
No ho veig pas així, jo. Per començar, voldria saber de quins blocs em parles. És a dir, ja suposo que, com tants daltres que esgrimeixen aquests arguments, et refereixes a la comunitat europea...
Sí.
No crec que el catalanisme soposi a aquest moviment. No ens refusem pas a integrar-nos-hi, si sens garanteix que no perdem la nostra individualitat.
Veus? Ja comences per posar condicions.
Condicions? No veig que cap nació europea hagi pensat a perdre res de la seva personalitat. Res dessencial, sentén. Una integració daquesta mena és un fet voluntari, per molt històricament determinat que el vulguis presentar. I per tenir aquesta voluntat ens cal, abans, ser nosaltres mateixos.
Sí, ja ho sé; tot això mho sé de memòria. No et pensis que no mho hagi dit cent vegades. Però no podem pas aturar el rellotge de lesdevenir universal i iniciar pel propi compte una petita història privada...
LAlbert es va acabar molestant.
I tot això ho has trobat tu sol?
Què vols dir?
Vull dir que també jo mho sé de memòria, això. Amb lexcusa dels grans corrents històrics, que ningú no pot predir a despit de Spengler, Toynbee i companyia, us renteu les mans de tot, com si la història es fes tota sola en lloc de ser obra nostra, dels homes. La veritat, Roure, daixò jo en dic amagar el cap sota lala.
Lamic brandà la testa.
No has canviat gens. Observa, com ja the dit, que respecto la teva manera de pensar. Qui sap si no és encara indispensable que hi hagi persones com vosaltres! Però a mi les històries de família han deixat dinteressar-me.
És que no són històries de família! Tenim dret de defensar-nos, oi? Per què no hem de voler conservar les nostres característiques particulars? Els altres bé les conserven. Si Catalunya fos envaïda, no et posaries pas al costat de linvasor, suposo!
En Roure va tenir aquesta resposta desconcertant:
No ho sé. He deixat de creure en el particular per creure en el general. No hi ha una cultura catalana; hi ha una cultura europea...
No hi ha individus, sinó pobles, podries dir també. Però jo sostinc que hi ha totes dues coses. Sense individus no hi hauria res. Tots plegats formen una organització superior, però això no soposa gens ni mica a les determinacions individuals de cadascú. Admeto la cultura europea, però qui la constitueix? Els diferents pobles que integren Europa. Lúnic que demanem, doncs, és que sens reconegui aquesta individualitat que, lliurement, sintegrarà al concert general.
En Roure va somriure, divertit, gairebé superior.
Lliurement! És fàcil de dir. No ens integrem lliurement al nostre poble, sinó que hi som integrats per força. Per això et dic que lluites contra el corrent. Està bé que hi hagi inconformistes, perquè serveixen per estimular el procés històric al qual soposen, però...
El va tallar.
No fugis destudi. En realitat tot això no té res a veure amb el que dèiem. Ningú no ha dit encara que siguem un poble inconformista. Ho som, només, contra aquells que ens volen anorrear. La integració a la qual et refereixes és una mena de col·laboració.
Ben cert.
I no crec que nosaltres, cap de nosaltres, shi negui. Ni amb els castellans, fixa-thi bé! Hi vam col·laborar un moment, durant la guerra. O potser caldria dir que és aleshores quan vam estar més a punt de col·laborar amb una certa Espanya. Però ara? Ara es tracta simplement duna conquesta...
En Flema va alçar el cap del llibre i digué:
Ja és lhora.
LAlbert, instintivament, va mirar el rellotge. Sí, ja era lhora. Va sospirar, però el sospir no tenia res a veure ni amb el rellotge ni amb la classe que estava a punt diniciar, sinó amb aquella conversa que, un any enrere, havia tingut amb en Roure. No podia negar que lhavia impressionat una mica. En Roure semblava molt segur del que deia i, en la mesura en què era defensable, sabia defensar-ho. Però després va veure que tot allò era fum, un camuflatge darrere del qual amagava la seva derrota definitiva. Però havia estat un xicot intel·ligent i lluitador i, malgrat tot, li dolia la renúncia. Per això no tolerava que els altres sadonessin del seu enderrocament interior. Sí, li faltava fibra davant ladversari.